Inici / Esports / Jordi del Amor: “Només sortim als mitjans quan guanyem o per anècdotes, no es segueix l’hoquei”
Jordi del Amor, una vida dedicada a l'hoquei. Foto Claudia Balcells
Jordi del Amor, una vida dedicada a l'hoquei. Foto Claudia Balcells

Jordi del Amor: “Només sortim als mitjans quan guanyem o per anècdotes, no es segueix l’hoquei”

Una entrevista de Clàudia Balcells

Jordi del Amor, 36 anys, nou capità del CE Noia Freixenet. El sadurnidenc en cos i ànima es col·loca com a representant del primer equip gràcies al seu esforç. Aporta el caràcter que es necessitava.

 Quina ha estat la teva trajectòria per arribar a ser on ets ara?

És un esport que practico des dels 3 anys, tot va començar a l’escola però estava limitat ja que no hi ha continuació desprès dels estudis.

Per això, als 9 anys tot l’equip va pujar al Noia per què érem un grup fort a nivell tècnic. El grup es va mantindre fins els 18 anys on tots ja van seguir els seus propis camins.

Em va tocar fer el servei militar i vaig ser enviat a Tenerife i gràcies als contactes que hi tenia el Noia vaig poder jugar a l’equip local. M’hi vaig quedar un any més desprès de la mili per pujar a l’equip a divisió d’honor.

Vaig tornar llavors al Noia ja consolidat fins el 2007 on vaig fitxar pel Vilanova, un equip molt potent a nivell econòmic en aquell moment. Però la crisi va arribar i al 2010 l’equip es va veure obligat a reduir plantilla, a meitat de temporada, i va ser quan vaig abandonar el club. El Noia em tenia assegurada una plaça per la temporada següent, sempre tornant als orígens.

 Què et diferencia d’altres dins de l’hoquei?

Molta gent es queda pel camí ja que té altres prioritats o no pot compaginar-ho amb els estudis. Arriba un moment on has de plantejar-te què vols fer en un futur no molt llunyà i s’ha de fer en molt poc temps.

No em va ser difícil decidir ja que estudiar no m’agradava gaire i l’hoquei se’m va presentar com una via de sortida. Arribar al primer equip no és fàcil, implica molt esforç i sacrifici. Són moltes hores d’entrenament i les hores que s’afegeixen per altres raons.  Però vaig creure en mi i vaig insistir per poder-ho aconseguir, la meva força de voluntat va poder amb les adversitats. A més, sóc un jugador molt treballador i competitiu.

Què suposa ser jugador d’un equip com el Noia?

L’hoquei és un esport dur com qualsevol altre però suposa més esforç ja que d’equips professionals n’hi ha pocs. Per molt que ens hi dediquem se’ns continua considerant un equip semi professional i això fa que haguem de complementar la nostra activitat esportiva amb  altres feines o estudis.  Per poder assegurar un coixí ens retirem del mon de l’hoquei.

Un futbolista amb la mateixa trajectòria segurament podrà viure millor i dedicar-se a fer altres coses. Desgraciadament amb el hoquei no ens ho podem permetre i és la situació que patim el 80% de jugadors d’hoquei a Espanya.

Si destaquem per alguna cosa és que som un club humil i molt treballador. No ens podem comparar amb equips com el Hockey Club Liceo o el Barça per molt que tinguem un equip fort però intentem plantar cara.

Ara a més ets el capità de l’equip, com ho afrontes?

Vaig passar a ser-ho quan el Joan Feixas va deixar de jugar. Però per molt que abans no fos el capità sempre vaig estar al seu costat com a segon capità, o sigui que no és una situació que em vingui per sorpresa. El cos tècnic va confiar en mi i vaig acceptar encantat.

Tinc la virtut, o la desgràcia segons com, de ser una persona amb un caràcter fort que em permet actuar amb ganes i força. Sóc capaç de donar tocs d’atenció quan l’equip ho necessita i serè jo qui tiri del carro, tot el que faci falta per remuntar els ànims. La complicitat amb els jugadors ha de ser plena per què ells m’hauran de seguir sinó no anem enlloc.

Jordi del Amor assumeix la capitania del Noia Freixenet amb responsabilitat. Foto: Claudia Balcells

Jordi del Amor assumeix la capitania del Noia Freixenet amb responsabilitat. Foto: Claudia Balcells

A part del mal inici de temporada amb dos derrotes les últimes jornades, quins són els objectius a assolir?

L’objectiu principal era arribar a fer el possible a la Copa Continental per què sabíem que el nostre rival era el Barça. S’havia d’ arribar al Palau amb un marcador favorable i ho vam aconseguir mantenint el marcador a zero. Ens ho vam jugar tot al Palau i vam acabar guanyant el títol.

Una cosa que tenim clara és que no guanyarem la lliga. No estem preparats ni econòmicament ni pels jugadors. A la OK Lliga t’hi has d’esforçar molt o pots acabar perdent contra qui menys t’esperes és el cas amb el Tordera que ens va guanyar (3-5).  El Noia és un club que pot estar entre la quarta i cinquena posició, no més amunt. Si aconseguíssim estar entre els quatre primers ens plantejaríem com a repte competir a la Copa Europa.

Som més de competicions curtes o de mig termini. I és per això que ens volem centrar en la Copa del Rei, on l’última vegada que hi érem vam arribar a la final farà dues temporades.  Èrem els vigents campions a la CERS però vam caure eliminats, quedant fora de la competició.

Compteu amb el suport de la vostra afició?

Aquí tenim un lema, que acaba sent el del poble, que diu: “sentiment d’un poble”. Quan sortim de Sant Sadurní passem a representar al poble i al que comporta, com ara el cava. El Noia és Sant Sadurní.

És un club familiar i quan es necessita recolzament per part de l’afició el poble reacciona a la nostra demanda i ens ve a fer costat. I a l’hora de celebrar els títols quan els guanyen tothom es mobilitza i es fa festa grossa. Pel carrer no ets un sadurnidenc qualsevol! La gent se t’acosta i et pregunta pels partits, fa comentaris sobre el joc… Són coses que només poden passar en poblets i fa que la gent hi estigui molt bolcada.

Pels nens del poble som un referent, els nens enlloc de voler ser el Messi diuen: “Jo vull ser el del Amor o el Bargalló”.

Entrenament dels joves de l’equip. Foto: Clàudia Balcells

Entrenament dels joves de l’equip. Foto: Clàudia Balcells

Us assegura això un relleu per poder mantenir el club?

Els nens aquí es dediquen al futbol o al hoquei. Des de ben petits se’ls hi inculca aquesta manera de fer. Els meus nens amb tres anys també van voler, em van dir: “papa volem uns patins”.

El club treballa bé la cantera també per què l’opció de fitxar no és possible, en molts casos. Això es demostra amb els jugadors, un 80% són de Sant Sadurní. Els que venen darrere nostre ja saben que són el relleu, ens hauran de substituir. I estic convençut que faran un bon paper per què aquí tenim molt bons jugadors. El futur del Noia està en la canalla, el pilar ve de la base.

Per molt que l’hoquei triomfi als pobles sou un esport minoritari, cosa que fa que estigueu presents als mitjans en comptades ocasions. Com us afecta la situació?

És un tema que als jugadors ens té mosques per què només sortim als mitjans quan guanyem  o per coses dolentes. És el cas de la Copa Continental on es va parlar més dels fets extra esportius que de la nostra victòria davant del Barça. Un dels nostres jugadors li va fer una mossegada a un rival i vam sortir fins i tot a Deportes Cuatro amb els Manolos. La notícia era: “Un jugador del Noia ha mordido a un jugador del Barça”. És una cadena que mai s’ha preocupat per l’hoquei i en fa esmena per això… queda fora de lloc, només busca l’espectacularització. Som molt més que això.

El nostre problema és que els partits d’hoquei per la televisió no són factibles per què la pilota no es veu. És un joc massa ràpid i per les pantalles no s’aprecia el mateix. S’ha intentat fomentar l’emissió per part d’entitats fent canvis de color als paviments però es continua fent difícil. Aquest és un dels handicaps amb el que xoquem i no ens permet obrir l’horitzó d’espectadors.

El cas del futbol sala va ser similar ja que era un esport minoritari, l’arribada de la televisió va suposar un boom en la seva pràctica.  Sense la televisió no ets res i és una llàstima.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*