Inici / Esports / Jordi Sunyer: “El futbol és una caixa de ressonància de la societat”
Jordi Sunyer, periodista expert en futbol català i futbol internacional
Jordi Sunyer, periodista expert en futbol català i futbol internacional

Jordi Sunyer: “El futbol és una caixa de ressonància de la societat”

Un article de Jaume Palomar

Jordi Sunyer és un periodista esportiu que actualment treballa a Televisió de Catalunya. Presentador del “Hat-trick total”, programa del canal Esport3, és un dels periodistes de referència a Catalunya sobre futbol internacional. A Televisió de Catalunya, també ha estat molts anys treballant al voltant del futbol català humil, presentant el programa “Futbol Cat” fins l’any 2012 o narrant partits de categories inferiors.

Quina valoració faries de la situació actual del futbol català, tant esportivament com econòmicament?

Fotuda, tant en el sentit esportiu com en l’econòmic. Vivim en una cultura en què el concepte curt termini ens mata. No sabem interpretar bé el fet de pensar a mitjà o a llarg termini.

Tenim l’exemple més clar en la crisi del totxo, la bombolla immobiliària. Al futbol ha passat el mateix. Quan han entrat diners al futbol espanyol, tant al professional com a la resta de categories, se n’ha fet un molt mal ús, sobretot a curt termini. Va haver-hi una injecció important de diners i aquests es van fer servir per tapar forats, però sobretot per llançar-se a l’aventura de pagar quantitats fora de mercat, fora del que seria racional per aquestes categories i pel moviment econòmic que podien generar.

Per tant, crec que el problema és aquest. Com diuen els castellans, aquellos polvos trajeron estos lodos. T’has gastat tots els diners, no els has sabut administrar i ara et trobes en aquesta situació en què el nivell econòmic ha baixat i el nivell esportiu també, com a conseqüència.

Econòmicament, això ha portat molts episodis d’impagaments a jugadors en molts clubs de categories inferiors. Com ho viu el jugador i com s’està tractant el problema?

En el futbol de categories inferiors, cada cop més, el jugador va al club on sap segur que podrà cobrar, encara que sigui amb un salari inferior. Els jugadors cada cop són més conscients de la situació i prefereixen fitxar per un club que els pagui poc, però durant tota la temporada, que fitxar per un club que els prometi més diners, però que a partir de gener potser no els podrà pagar. Això últim, durant molts anys, ha estat una pràctica generalitzada. Molts clubs i els seus secretaris tècnics, a principi de temporada, prometen quantitats que saben que són molt difícils de complir, però que els permeten enganyar a aquell jugador que volen fitxar i que saben que pagant-li menys no vindria. I llavors el club, quan a meitat de temporada no pot pagar els salaris, comença a posar excuses per justificar-se de cara als jugadors, com per exemple que estan esperant una subvenció.

Actualment, crec que els jugadors i la gent del seu voltant comença a estar molt escarmentada i la cosa està canviant, però és cert que ha estat una pràctica generalitzada durant anys.

S’ha especulat molts cops al voltant de la compra de partits, sobretot en categories inferiors. Creus que és un problema generalitzat?

Sí. Passa al futbol català i passa a molts altres futbols. És una veritat. És més, hi ha hagut casos que jo he viscut, tant amb diners pel mig com sense diners. És a dir, a vegades també hi ha partits que s’han arreglat perquè hi ha hagut un interès comú perquè fos així. I és evident que tots aquests casos acostumen a passar a les últimes jornades. Al cap i a la fi, un equip es marca un objectiu per a la temporada i si arriba a l’última jornada amb la necessitat de fer alguna cosa que no és lícita per obtenir aquest objectiu, vol dir que durant la temporada no ha fet bé les coses. D’aquesta manera, dissimules el teu fracàs comprant partits. Un exemple de totalment contrari. Quan fa dues temporades l’Eibar va pujar a primera, segur que no va haver de comprar cap partit, ja que va fer una gran temporada i va pujar matemàticament moltes jornades abans del final.

El problema de tot això és que el diner és molt llaminer i és molt difícil anar d’honrat en aquest país i en aquest esport. No puc demostrar res, però crec que si el Girona hagués fet el que van fer altres clubs la temporada passada, potser la competició hagués acabat diferent.

En aquest tipus de situacions, el club petit ho té molt difícil, a no ser que quallis una temporada com la de l’Eibar. Acabes arribant a la conclusió que si tu ets un club petit i vols arribar a primera divisió, has de fer una any impressionant, ser líder des de començament de temporada i ser campió amb 10 punts de diferència. A la que te la juguis a les últimes jornades contra clubs grans, tens totes les de perdre. És com anar a jugar a bàsquet a una pista grega i començar l’últim quart guanyant d’un punt. El 90% dels partits els perdràs (en aquest cas per motius esportius i per l’ambient de la pista). Has de començar l’últim quart guanyant de 10 o no ho aconsegueixes.

Sap greu que sigui així. Cada cop més, els clubs estan portats per gent que pot tenir molts màsters, molts business administration i moltes històries, però que no són gent de futbol, no han trepitjat el terreny.

Hem parlat del més negatiu del futbol en categories inferiors. En clau positiva, què és el més especial del futbol humil?

Sobretot, que és molt més proper, i en molts aspectes. És més proper a l’essència del futbol, a la pràctica del futbol perquè sí, perquè ens agrada fer esport, al treball dels mitjans de comunicació, a l’excés i a la convivència amb els jugadors…

Canviant de tema, el futbol cada cop està més mercantilitzat i cada cop és més depenent de grans empreses externes a l’esport i de la globalització econòmica. El futbol català no és una excepció i recentment hem vist casos de compra de clubs com el Sabadell o l’Espanyol per part d’empreses estrangeres. Com veus la situació dels clubs catalans en aquest aspecte?

És cert que estem en un món global en què les inversions són transnacionals, el moviment de diners és global i, per tant, aquestes compres de clubs són part del sistema en què vivim, no ens haurien d’estranyar. Ara bé, al mateix temps, crec que això és la història d’un fracàs, ja no només en els casos del Sabadell i l’Espanyol, sinó també recentment el Sant Andreu i més enrere el Figueres. Quan acabes claudicant davant una oferta d’un grup que et ve de fora, sigui de més a prop o més lluny, acostuma a ser perquè no hi ha hagut ningú del teu entorn, de la teva ciutat, de la teva regió, de la teva comunitat, que hagi volgut invertir en aquest club de futbol. Si no hi ha ningú de la zona que vulgui implicar-se en un projecte esportiu, alguna cosa falla en el club. Són fets que a mi em costen molt d’entendre. Però, d’altra banda, no sento llàstima per aquests clubs, perquè si no han sabut defensar amb gent de la comunitat i un projecte local allò que és seu, és el seu problema.

I no només a Catalunya, el poder econòmic afecta a tot el futbol mundial.

Sí, i la solució és difícil perquè, avui dia, el futbol professional està absolutament mesurat en termes de negoci. És a dir, és una activitat econòmica que dóna i mou molts diners a tot el món i, com a tal, és un sector d’inversió del sistema econòmic. El capitalisme té aquesta condició, la lògica de preus mou el mercat. Per això, a vegades hi ha aquestes reaccions amb els preus que paguen els clubs grans per alguns jugadors. Si hi ha algú disposat a pagar unes determinades quantitats (més elevades del normal) per un jugador, aleshores aquestes quantitats es converteixen en el preu que els clubs venedors poden demanar per un jugador d’aquestes característiques. Avui dia, el futbol professional és un negoci i es regeix com a tal. Una altra cosa és la manera com un club pot enfocar i pot projectar aquest negoci a l’exterior.

Creus que un altra manera d’enfocar un club de futbol és possible?

Un altre tipus de futbol és possible, però amb el matís que llavors no és tan fàcil accedir al món del futbol professional. A partir d’aquí, tot és qüestió de filosofia. Personalment sóc molt del romanticisme d’equips com el nou Ciudad de Murcia, el Ceares d’Astúries i de tots aquells clubs que funcionen pràcticament com a cooperatives o amb formes de gestió i participació molt més populars. A Anglaterra, també destacaria el cas del FC United of Machester.

Tots aquests clubs competeixen amb gegants, amb estructures contra les quals és molt difícil lluitar. Però és legítim, respectable i admirable que aquests equips tinguin un públic més petit, però que estigui encantat d’anar a veure els seus partits encara que siguin de categoria regional, i que els visquin com si fos un partit de primer nivell.

Quin creus que és el país europeu o del món, en quant a lligues importants, que està marcant millor les distància entre la influència dels grans poders econòmics i el futbol com a esport en sí?

Una lliga professional que crec que és molt racional és l’holandesa perquè, tot i que els estadis són petits, amb una capacitat al voltant de 10.000-15.000 espectadors, sempre estan plens. Tot el futbol holandès té una gama de preus i de moviment econòmic molt raonable per la mida del país, per l’afició que pot general aquell futbol dintre dels seus aficionats… És tot molt lògic. A més, en la majoria de casos, l’actitud dels aficionats als camps és molt festiva, molt despreocupada. Els aficionats van als estadis a passar una bona estona, a divertir-se animant i cridant. L’holandès és un futbol al que li tinc molta simpatia.

Un altre cas de poder econòmic al futbol són els interessos que es mouen pels drets de televisió. Creus que la lliga espanyola hauria de tenir un repartiment diferent entre els equips per facilitar una lliga més competida? Per exemple, que en penses del repartiment que es fa a la Premier League?

Són models diferents. L’originant de tot aquest problema és el coeficient UEFA, és a dir, la classificació de les diferents lligues europees. Els punts d’aquesta classificació es calculen en funció de les prestacions dels equips d’aquell país a les competicions europees. Al puntuar-se això, hi ha lligues com l’espanyola que tenen la temptació d’afavorir molt als clubs que saps que jugaran Lliga de Campions perquè aquests siguin competitius. Evidentment, aquests clubs són els més poderosos, els que mouen més aficionats, els que tenen més interessos, els que tenen més premsa al voltant, etc. Per aquest motiu, moltes lligues tenen aquesta tendència, no només la espanyola, ja que la quantitat de places de Champions de cada lliga s’assignen en funció del seu coeficient UEFA. Hi ha grans diferències entre els 2 o 3 clubs més poderosos i la resta. La tendència és aquesta i crec que hauríem de determinar d’una vegada per totes si anem cap a una súper lliga europea, com s’ha proposat en diverses ocasions.

Creus que s’hauria de crear aquesta súper lliga europea?

Sí, per una raó molt senzilla. El que no podem fer és enganyar-nos. Si cada cop hem de tenir unes lligues estatals més desequilibrades, el millor seria que els clubs més potents de cada país, que porten dominant les seves lligues des de fa anys, formessin part d’una súper lliga europea i, per a la resta, reformulem d’alguna manera els campionats nacionals i donem oportunitats als altres equips.

Amb aquest sistema, no hi hauria el perill de fer perdre encara més protagonisme a les lligues nacionals i als equips que no són capdavanters?

Crec que no, crec que afavoriria la competència de les lligues nacionals. Posaré un exemple molt extrem. A lligues europees de nivell més baix com la suïssa o la bielorussa, només el guanyador es classifica per la Champions, en aquest cas el Basilea i el Bate Borisov. Jugar la Lliga de Campions dóna molts diners a aquests equips que, si els saben administrar bé, tenen un gran avantatge econòmic respecte a la resta de rivals de la lliga domèstica. Gràcies a això, tornen a guanyar-la i tornen a anar a la Champions any rere any. D’aquesta manera, la lliga estatal es converteix en molt poc competitiva. És un peix que es mossega la cua. A les lligues més importants, passa el mateix, encara que a una escala inferior, ja que hi ha més places de Champions.

Al cap i la fi, si tu compares els equips participants de la Lliga de Campions d’aquesta temporada i de la passada, són pràcticament els mateixos. Per això, a la vegada, seria contrari a tancar aquesta súper lliga pel que fa als equips participants. No m’agradaria que es creés amb un sistema de franquícies com el de l’NBA. Crec que hauria d’haver un mecanisme de descens i ascens entre la súper lliga europea i la resta de lligues.

L’any 2013 l’Àlex Castells i tu veu publicar un llibre, “We are the Catalans”, que defineix la Premier League com la lliga més atractiva del món. Perquè l’anglès és un futbol tan especial?

Si et sóc sincer, després de fer el llibre, tinc certa por que aquestes coses especials es vagin perdent, perquè últimament veig coses que no m’acaben d’agradar.

Quines?

Per exemple, els preus de les entrades són molt alts. Cada any la BBC fa un estudi que es diu “The price of football”, un estudi molt bèstia a nivell de tot Europa que mostra el que et costa ser aficionat al futbol. És cert que l’estudi d’aquest any deia que, en general, el preu s’havia reduït una mica, però, al mateix temps, també deia que la meitat dels clubs de la Premier i la meitat dels clubs de Championship (2a divisió anglesa) havien pujat els preus de les entrades i dels abonaments. Aquest aspecte és el que no m’agrada del futbol anglès.

Però, al marge d’això, l’anglès és un futbol que sap mantenir el respecte a la tradició i a la història i saben preservar una essència estrictament esportiva del futbol. D’altra banda, molts clubs organitzen activitats per col·laborar amb la comunitat de la zona, els jugadors van a les escoles, fan actes solidaris, organitzen firmes d’autògrafs de forma habitual…

A més, La Premier és una lliga molt ben organitzada i que, per a qui pugui pagar el preu  (remarca aquesta frase), és una lliga que dóna un bon tracte a l’espectador.

Per escriure el llibre “We are the catalans”, entre altres motius, has viatjat molts cops a Anglaterra per viure el futbol d’allà. Com recorden els anglesos la Tragèdia de Hillsborough de 1989 i tot la polèmica que la va envoltar?

La tragèdia de Hillsborough és una tragèdia que va molt més enllà de la pèrdua de 96 vides humanes que, evidentment, ja és prou greu de per sí. El problema afegit és que aquesta tragèdia va transformar el futbol anglès cap a la mala direcció.

Abans de la tragèdia, els camps anglesos eren de mala qualitat, tant per les instal·lacions com per la comoditat, entenent comoditat pels estàndards que tenim del concepte avui dia als estadis, en què cada persona té el seu seient i el seu espai. Abans, la majoria d’aficionats veien el partit a peu dret, i a l’estadi hi entrava tanta gent com fos possible. Però les entrades eren barates. A Anglaterra podies pagar 3 o 4 pounds per un partit. D’aquesta manera, la massa obrera, la gran majoria del treballador, podia anar a veure el futbol.

Però tot va canviar després de la tragèdia.

Correcte. La tragèdia de Hillsborough passa en una grada a peu dret, però passa per culpa d’una flagrant i espantosa negligència per part de les autoritats en diversos aspectes de seguretat. El pitjor de tot és que, amb un cinisme fastigós, l’extrema dreta anglesa que governava el país, encapçalada per Margaret Thatcher, treu rèdit de la tragèdia per introduir al futbol un element absolutament classista. En nom de la seguretat, van obligar a que els estadis d’Anglaterra tinguessin totes les localitats amb seient, sense grades de peu dret. I, com a efecte col·lateral d’això, comencen a pujar significativament el preu de les entrades. A partir d’aquell moment, es comença a deixar fora dels estadis a la gent que podia pagar 3 pounds per una entrada, però que no en podia pagar 10, 12 o més. El gran perjudicat de tot plegat és el treballador.

A més a més, les autoritats atribueixen la culpa de la tragèdia als aficionats, titllant-los de hooligans radicals i agressius, entre altres motius perquè en aquells anys els estadis s’estaven convertint en un espai de protesta obrera contra les polítiques del govern de Thtatcher. Però, al cap i a la fi, el futbol és un espai on es poden amplificar els sentiments d’un grup social. Ho veiem en un exemple actual com el del Barça i les estelades o els crits d’”independència”. El futbol és una caixa de ressonància de la societat. El futbol és part de la societat i actua com a altaveu. Si hi ha un sector de la classe treballadora que està molt enfadat i fart de Margaret Thatcher, perquè viuen en la misèria  i estan desesperats, un esdeveniment de masses com és el futbol s’acaba convertint en un espai on manifestar el seu enuig. I això no agrada al govern de Thatcher.

D’aquesta manera, s’explicaria perquè el govern va culpar als aficionats de la tragèdia?

Exacte. Margaret Thatcher va acusar de “hooliganisme” a tots els aficionats d’aquell partit i els va culpar de les 96 morts. La major part  dels aficionats de la tragèdia de Hillsborough no eren hooligans, ni de bon tros, però a Margaret Thatcher la situació li va anar perfecte per generalitzar i posar a tothom en un mateix sac. Clar que hi havia “hooligans”, però també hi havia molts aficionats que eren simples treballadors, víctimes de les polítiques laborals d’aquella senyora i que mai havien creat cap problema. Estic gairebé segur que els 96 que van morir a Hillsborough no eren hooligans, sinó simples treballadors. Hi havia fins i tot nens. De fet, a Hillsborough va morir un cosí d’Steven Gerrard (jugador del Liverpool de 1998 a 2015) amb només 10 anys.

A partir d’aquell moment, en nom de la seguretat, tota la massa treballadora va quedar fora dels estadis. Actualment, els camps anglesos són més segurs, però l’ambient és diferent perquè el nivell de vida de la gent que va als estadis és més alt.

La gent d’allà és conscient, encara ara, de la manipulació que es va fer dels informes de la tragèdia per part de la policia i les institucions?

Allà sí, entre altres coses perquè les associacions de víctimes i els seguidors del Liverpool, durant tots aquests 26 anys que ja han passat des de la tragèdia de Hillsborough, han fet una feina increïble per donar a conèixer el que realment va passar. I durant tots aquests anys han estat reclamant la innocència dels aficionats i demanant justícia. Gràcies a la feina extraordinària que han fet, crec que allà la gent sí que n’és conscient del que veritablement va passar.

De fet, el diari The Sun continua venent molt poc a Liverpool, ja que els dies següents de la tragèdia adopta la versió de les institucions, es converteix en l’altaveu oficial de la policia i del Govern. The Sun culpa als aficionats de la tragèdia i assegura en portada una sèrie de barbaritats i mentides que corresponien a la versió oficial, com per exemple que alguns aficionats havien robat de les butxaques dels morts. Evidentment, la gent de Liverpool que ho va viure sabia que tot el que explicava el diari eren atrocitats. A partir de llavors, a Liverpool s’inicia una campanya de boicot al The Sun, que avui dia encara es veu reflectida.

Fa un moment has posat l’exemple de les estelades al Camp Nou. Creus que el Barça hauria de plantar cara davant la UEFA, en aquest cas?

Personalment sí, jo hagués reaccionat d’una altra manera. Ara bé, el que és evident és que aquest cas et demostra quin tipus de xusma dirigeix el món del futbol professional, tant europeu com mundial. Com pot pretendre la UEFA evitar el que hem estat parlant, que una estadi de futbol acabi sent una caixa de ressonància del que passa a la societat? Com es pot ser tan BURRO? I burro ho pots escriure amb majúscules (així ho he fet). Aquestes multes només fan que demostrar que qui mana en aquests estaments són maleïts buròcrates que es passen tot el dia tancats en un despatx, guanyant molts diners, i que no tenen ni idea del que passa, no coneixen, no han trepitjat el terreny, no han viscut el futbol.

Estudiant de periodisme. Normalment escric sobre esports, però també em fascina la història i la política, sobretot la més propera.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*