Inici / Les Columnes / La dicotomia de la CUP a reflexió
La CUP decideix no investir a Mas // Font. Agència EFE
La CUP decideix no investir a Mas // Font. Agència EFE

La dicotomia de la CUP a reflexió

Gairebé 4 mesos  des de l’inici del debat d’investidura entre JxSi i la CUP, les negociacions s’han vist paralitzades i han situat el partit de l’Esquerra Independentista en una disjuntiva que ha dividit la seva militància entre aquells que s’oposaven a la investidura i els que accedien a acceptar a Mas i sortir de l’atzucac. Després de conèixer el NO del Consell Polític de la CUP-CC realitzat aquest diumenge, segueix sent important explicar els motius de qui defensava el Sí i de qui defensava el No. 

Una columna d’Adrià Gil

Dirimint la responsabilitat: el que hauria d’haver estat un SÍ

És cert que Mas no suposa el millor candidat per a representar o liderar el procés independentista per l’enorme maleta que porta a l’esquena: corrupció, retallades, privatitzacions, etc. Tot i així, no podem caure en el nostre propi error i pensar que una única persona serà l’impediment per a poder fer créixer la base social independentista que actualment segueix en un 47%. Creure que un pacte institucional limita el procés és un error. Tenim eines que surten de la lògica institucional que poden i han de garantir una transformació que inclogui a la majoria de la societat civil de Catalunya, la principal és el Procés Constituent. Si som capaços d’organitzar un procés participatiu on es vegin representats tots els sectors de la societat –que sorgeixi des de baix i sigui l’eina de pressió i de guia pel Parlament de Catalunya– aconseguirem, no només sumar la majoria de persones del nostre país, sinó fer també una enorme passa cap a una República Catalana políticament digna i socialment justa.

Per altre banda, existeix el perill que l’independentisme s’hagi de sotmetre a unes noves  eleccions al Març. Sense voler fer política ficció, no crec que ningú sàpiga quins seran els resultats electorals d’aquests nous comicis, però auguro que els partits polítics independentistes no tenen res a guanyar. Sense tenir en compte aquests possibles resultats, una nova correlació de forces pot condicionar que la CUP no tingui pes institucional i no pugui garantir un procés rupturista que aposti per un Procés Constituent participatiu i popular. Ja va dir Antonio Baños en campanya electoral que veníem a ser la molla entre aquells que aposten per l’alliberament nacional i aquells que ho fan per l’alliberament social, que veníem a unir i a ser garants d’una República Catalana justa i digna. A més a més, unes noves eleccions poden comportar un desens de la participació i de l’independentisme i, alhora, invalidar el plebiscit del 27S i la següent resolució de ruptura aprovada pel parlament el passat 9 novembre.

L’ex-diputat David Fernández deia que sempre tindrem una mà estesa al procés. Una mà que ara hauríem de seguir estenent un cop superada la disjuntiva institucional i forçar, des de la mobilització i la participació, un procés rupturista. Només si la CUP té la força institucional suficient i la capacitat d’organitzar un procés participatiu podrem garantir la construcció d’una República Catalana. Per altre banda, si abandonem aquesta opció deixem orfe el projecte independentista a mans de JxSí i del renaixement de les velles cendres de l’autonomisme.

És per això que amb un SÍ hauríem continuat sent una molla en el procés. Tot i així, seguirem tenint la mà estesa per l’alliberament nacional i social d’aquest país. Ara, després del NO a la investidura d’Artur Mas, està en mans dels altres actors independentistes evitar, o no, anar a noves eleccions al Març.

Una columna de Jordi Peralta 

El NO a Mas: Enterrar el processisme i avançar cap a la independència

Quan es planteja el debat sobre la investidura d’Artur Mas, sovint es fa massa referència a qüestions concretes vinculades a aspectes programàtics i s’evita fer una anàlisi del procés sobiranista en global, des dels seus inicis fins al moment present. No hi ha ajudat gaire, evidentment, el Pressing CUP realitzat des de les principals trinxeres mediàtiques del país i que ha contribuït a hegemonitzar el relat segons el qual Mas ha de ser President peti qui peti, accentuant les contradiccions en el si de l’Esquerra Independentista.

I és precisament l’actitud de la immensa majoria dels mitjans nostrats i l’assumpció dels seus discursos per bona part dels independentistes el que demostra que els allargats tentacles de Convergència mouen els fils del Procés. Des de finals de l’any 2012, els pròcers de la dreta catalana han fet mans i mànigues per assimilar i subordinar als seus interessos polítics un moviment popular que havia aconseguit mobilitzar milions de persones, fent ús del xantatge en moltes ocasions. No es pot dir que no hagin reeixit: la mateixa candidatura de Junts pel Sí, per a la consecució de la qual va ser indispensable que Esquerra cedís, n’és una bona mostra. Si bé els resultats del 27-S no li van atorgar la força suficient, un SÍ de la CUP afavoriria que Mas i el seu entorn ideològic tinguessin definitivament la paella pel mànec, amb l’alta probabilitat de cercar una sortida pactada al conflicte nacional per mitjà del pacte amb Madrid durant el proper cicle electoral. Una possibilitat gens estranya per a la praxi habitual de la burgesia catalana, que difícilment podrà assumir els costos d’una ruptura amb l’Estat espanyol.

Reafirmar el NO, però, no només implica impedir un retorn a pràctiques pròpies del peix al cove pujolista, sinó que suposa evitar la fagocitació de l’Esquerra Independentista per part de l’imaginari processista, desactivant, de retruc, l’artilleria lerrouxista que iguala tota pretensió d’alliberament nacional amb vel·leïtats neoliberals. Que l’estelada s’hagi identificat, per part de molts, amb el programa econòmic que Convergència no ha dubtat a aplicar mentre ha governat ha estat contraproduent a l’hora d’eixamplar la base social del sobiranisme. Així doncs, l’existència d’un espai polític i social independentista i, alhora, inequívocament anticapitalista obre la possibilitat d’atreure aquells sectors de la classe obrera que encara recelen de les oportunitats, en matèria socioeconòmica i democràtica, que pot oferir la independència.

Més enllà del fet que qui es miri l’Esquerra Independentista des d’una òptica exclusivament electoralista s’equivoca de mig a mig, anar al mes de març és un risc perfectament assumible davant del perill que suposa un Mas fent i desfent com fins ara i de l’aplicació d’un pla de xoc absolutament descafeïnat, tal i com han denunciat les entitats socials. En un país que està virant cap a l’esquerra, el NO a Mas no és només un NO a tot el que representa: és un SÍ a esvair el fum del processisme, que ha posat l’estètica, la gestualitat i el pensament màgic per damunt de la política real i de les decisions operatives; és un SÍ a foragitar les rèmores amb temptacions autonomistes i als seus acòlits; i és un SÍ a ampliar i consolidar, a través de la Unitat Popular, la majoria social que menarà aquest poble envers la seva emancipació.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*