Inici / Cultura / Literatura / La fam d’un gat
Il·lustració: F. G. Martín
Il·lustració: F. G. Martín

La fam d’un gat

Un text de F. G. Martín

Tinc un gat que es diu Taques. El vaig adoptar amb l’esperança que em proporcionés tope carinyo i super companyia. No ho va fer. De fet no fot res llevat de miolar, cagar i fer pudor; molta pudor. La seva pudor m’acompanya a tot arreu fent arrufar tots els nassos que creuo pel carrer. Però el problema no és només que mioli, cagui i faci pudor. No senyor, El problema és que ho sàpiga tot de mi i m’ho retregui constantment. M’explicaré.
Cada dia quan arribo de la feina m’estenallo al sofà. Llavors els seus ulls grocs apareixen de la foscor del passadís i em miren amb reprovació. Sap que m’he passat el dia buscant “descuidos de famosas” a Google. Després badalla com dient-me: “Molt i molt malament, un dia s’adonaran que no fots ni brot i et despatxaran. Ja saps que els teus pares no em poden ni veure oi? Acabarem dormint al carrer i jo t’abandonaré al cap de poc” (A vegades en Taques em recorda a la Cristina. Com la trobo a faltar) Tot seguit comença a miolar, demanant-me menjar. De menjar ja en té, però sap que el pinso és una puta merda, així que no tinc més remei que anar a la cuina i obrir-li una llauna. Em segueix, sap que és millor tenir-me controlat. Fueteja la cua amb impaciència i ho entenc. Veure’m obrir una llauna fot nerviós a qualsevol. Sóc molt manasses jo, i dislèxic, i discalcúlic. Per això vaig estudiar informàtica. La informàtica treu partit als inútils, ja ho deia la Cristina…
Quan finalment aconsegueixo obrir la llauna n’aboco el contingut a la menjadora de plàstic que hi ha al terra de la cuina.

XOF!

Ell no corre a menjar. Mai de la vida! S’asseu, em mira i telepàticament diu: “Quina puta merda de llauna és aquesta? Et penses que per què no sàpiga llegir no m’adono que portes setmanes colant-me ofertes del super?” Després s’acosta al plat amb suficiència. Avergonyit miro les marques d’humitat que hi ha a la paret i una llàgrima em cau galta avall. Ploro perquè el meu gat em té per un fracassat, més ben dit: Sap que ho sóc. Quan torno a mirar a terra ell ja no hi és i la menjadora és buida. Llavors torno al sofà.
El sofà és ple de taques. En Taques es diu Taques en homenatge a la seva obra. Fa temps que penso de tallar-li els ous, però em sap greu. M’agrada veure com els passeja pel menjador: inflats i peluts. Com han de ser. Jo mai he tingut collons de fer res, m’ho va dir la Cristina. Estirat al sofà miro els núvols passar per la finestra i intento pensar en les coses valentes que he fet a la vida: No n’hi ha gaires. Llavors, tot pensant en el cos de la Cristina m’emporto la mà a dins els pantalons i contribueixo a l’obra d’en Taques. A vegades ell salta a l’ampit de la finestra i em mira mentres embruto el sofà. Mirant-nos als ulls veiem el reflex de les nostres existències i jo noto com el buit del temps m’absorbeix vertiginosament cap endavant, cada cop més lluny de tots els records.
Abans d’adoptar en Taques això no em passava. La Cristina ja no hi era però casa meva era un refugi del temps. Podia apagar els llums i abaixar les persianes. Llavors dormia i existir era fàcil, doncs res em marcava el temps ni em feia sentir.
Ara, quan tinc els ulls tancats i ja gairebé no existeixo una urpada em desperta. La vida està passant i no hi ha excuses que calmin la fam d’un gat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*