Home / Societat / Fenòmens actuals / La malaltia de la sanitat pública: el virus de la privatització

La malaltia de la sanitat pública: el virus de la privatització

Un reportatge de Laia Font

‘’La salut és un bé privat que depèn d’un mateix, i no de l’Estat’’. Aquestes paraules eren pronunciades pel nostre Conseller de Salut, Boi Ruiz, en una entrevista per l’agència EFE el 2011. L’home que va ser president i director general de la Unió Catalana d’Hospitals –la patronal sanitària majoritària i més antiga de Catalunya– i que ara és el responsable del sistema sanitari públic català, també va dir en la seva primera entrevista, a TV3, que recomanava que els ciutadans es fessin d’una mútua privada.

És a mans de polítics com Ruiz, i de la ja exministra Ana Mato, que s’està donant el fenomen de la privatització de la sanitat pública, sota el context de crisi econòmica i el consegüent ajust pressupostari. El model sanitari català és mixt des de la seva formalització, el 1990, amb l’aprovació de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) i la posterior creació del Servei Català de Salut (CatSalut). Això significa que integra en la xarxa d’ús públic tant els recursos sanitaris de titularitat pública com els privats, entre els quals es troben centres que s’han dedicat històricament a la sanitat, com mútues, fundacions o centres de l’Església. Aquesta privatització, però, no és integral i en els darrers anys han augmentat les operacions jurídiques, algunes més visibles que d’altres, que han portat a maneres legals de gestió en què el sector sanitari públic i el privat es coordinen.

El Roto

El Roto

La Generalitat, assessorada per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC), està duent a terme un procés de desmembrament de l’Institut Català de la Salut (ICS) mitjançant la creació d’una vintena de societats sotmeses al dret privat. Un exemple n’és el futur Consorci Hospitalari de Lleida, aprovat per CatSalut el mes passat, que suposa la unificació dels centres de la província –tres hospitals, Centres d’Atenció Primària (CAP) i l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRB Lleida)– , i que ha generat molta oposició entre treballadors, usuaris i sindicats. El passat 29 de novembre Marea Blanca Lleida va convocar una manifestació contra de la creació del nou ens, i és que la figura del consorci sanitari ha estat qüestionada per la falta de transparència i les nombroses irregularitats que s’han donat en alguns d’ells.

En quatre anys, del 2009 al 2013, la Generalitat ha retallat la despesa en 7.715 milions d’euros, i el sector sanitari ha vist reduïts els seus recursos en un 31%, segons l’informe Independents de qui?, elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. A més, entre el 2011 i el 2013 la reducció del pressupost de salut ha sigut d’un 16%, però aquest només es va aplicar als CAPs i als hospitals públics i concertats sense ànim de lucre, mentre que a les empreses privades se’ls va augmentar el concert un 78%.

El Govern ha agafat una nova direcció amb el Projecte Visc+, amb el qual es pretén crear un gran arxiu que contingui la informació dels 7.5 milions d’usuaris de la sanitat pública catalana, amb l’argument de “millorar els serveis, la recerca i el coneixement’’. Ja existeixen, però, sistemes que aglutinen les dades del sistema sanitari públic amb els quals es podria dur a terme l’objectiu que al·leguen, però la diferència que presenta el projecte Visc+ és que permet cedir les dades a empreses amb ànim de lucre, entre les quals podria haver-hi asseguradores o farmacèutiques.

Fruit de la polèmica que va generar, el projecte va ser frenat el passat 29 d’octubre, però segueix en peu, a l’espera d’unes jornades participatives. Albano Dante Fachin, al quart número de cafèambllet, que es centra en aquest projecte, explica les quatre raons per aturar-lo: perquè s’ha fet d’’esquenes a la ciutadania’’, amb opacitat, amb un ‘’acord de Govern i eludint el pas pel Parlament’’; perquè les empreses que han participat en l’elaboració del projecte han pogut dissenyar-lo per afavorir els interessos de les grans corporacions sanitàries privades; per la manca de seguretat, ja que es parla d’una ‘’anonimització de les dades’’ però l’Agència Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) afirma que hi ha grans deficiències i que es podrien arribar a identificar els pacients i, pel que significaria pels ciutadans que empreses privades poguessin accedir a la totalitat de l’arxiu clínic i lucrar-se’n.

A nivell espanyol, va entrar en vigor l’1 de setembre de 2012 el Real Decret Llei 16/2012, que canviava les condicions d’accés al sistema sanitari que fins llavors havia estat universal. Es feia una classificació dels ciutadans, lligada a les rendes de treball, en tres nous conceptes: el d’assegurat i el de beneficiari, ambdós amb dret a la prestació; i el de no assegurat, que només podia accedir al sistema sanitari en tres casos: urgències, embaràs i minoria d’edat. Així, quedaven fora els immigrants irregulars, els majors de 26 anys sense cotització prèvia i els espanyols a l’estranger durant més de tres mesos. Tant la ONU com el Consell Europeu van criticar el decret, i des d’Amnistia Internacional és considerat ‘’una mesura regressiva i discriminatòria, prohibida pels estàndards internacionals de drets humans’’. I ara, dos anys després, la conseqüència més greu és l’atribució de tres morts – d’Alpha Pam, Soledad Torrico i Janeth Beltrán– a la denegació de l’accés sanitari.

A Catalunya les restriccions del decret afectarien a 180.000 persones, i el Departament de Salut s’hi va mostrar desfavorable i va assegurar que no retirarien targetes sanitàries i que les persones que quedaven excloses rebrien atenció, tal i com van afirmar també a Andalusia, Astúries i el País Basc. Van crear la instrucció 10/2012, que dicta que cal complir amb uns requisits com l’empadronament perquè una persona pugui adquirir una de les dues targetes vigents, però l’efecte caduca al cap d’un any, i cal reiniciar el procés. L’accés, doncs, segueix sent excloent. La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), formada per diverses entitats del tercer sector, ha emès un informe en què s’afirma que el 28 d’agost d’aquest any els casos d’exclusió sanitària registrats eren 74, però que aquests eren només la ‘’punta de l’iceberg’’, ja que consideren que molts casos no han estat denunciats per por o manca d’informació.

En la profunditat del barri del Raval de Barcelona, en un carrer fosc i estret, hi ha l’Espai de l’Immigrant. Es va crear el gener del 2013 fruit de l’ocupació d’un edifici que funciona com a centre social del barri i de la necessitat generada per l’aplicació del RDL i el consegüent ‘’apartheid sanitari’’. A l’espai, que és independent i obert a tothom, s’hi realitzen diverses activitats, però destaca l’àrea de sanitat, formada per voluntaris de perfil socio-sanitari (dues doctores, dos advocats, educadors socials, psicòlegs, etc.) que es troben cada dimecres i divendres per oferir assessorament, acollida, serveis mèdics i acompanyament a tots aquells que han quedat exclosos del sistema sanitari. Les tasques es divideixen en les de caràcter psicològic, mèdic i legal.

Al pis, format per diverses habitacions, la gent entra i surt, hi ha força moviment. Anem a una sala al final del passadís amb l’Ulisses, que és educador social. ‘’Ara hi ha la metgessa atenent a l’habitació que fa de consulta, la psicòloga acaba de marxar i l’advocat arribarà en qualsevol moment’’, comenta, i ens explica el procediment que se segueix quan arriba algú a l’espai. Si es tracta d’un problema de salut les metgesses fan un diagnòstic, i depenent d’aquest poden fer una primera assistència o ja s’ofereix acompanyament a la persona afectada cap a un centre sanitari perquè sigui atès. De fet, tenen vincles amb metges desobedients. Si es tracta de temes legals, s’ofereix assessorament sobre els tràmits per aconseguir la targeta sanitària, i també se’ls acompanya a les institucions.

El Roto

El Roto

L’Ulisses explica l’objectiu del col·lectiu: ‘’La idea és apoderar a tota la gent que no sap que els seus drets han estat violentats, trencar amb la idea de que és natural que sigui així, perquè molts ho creuen pel que diuen a la televisió, a la ràdio, la premsa, els polítics i les figures públiques. Intentem fer veure que aquesta situació correspon a una ideologia, i generem un espai on la gent no se senti vigilada, ni se’ls demanin documents. Un espai on es trobin amb iguals’’. La majoria de gent ve del Raval, perquè han sentit a parlar de l’espai per la difusió que en fan els veïns, però des del col·lectiu desconeixen si hi ha iniciatives semblants a altres barris o ciutats. ‘’Això és un projecte veïnal i popular que interpel·la als invisibles, a la gent que s’ha volgut esborrar i rebutjar. El dia de demà, quan tinguin targeta sanitària, el col·lectiu deixarà d’existir. Nosaltres som aquí per eliminar el Decret’’, conclou.

 Àngels Martínez Castells és Doctora en Ciències Econòmiques i presidenta del col•lectiu Dempeus per la Salut Pública, una organització que denuncia, informa i col•labora amb els ciutadans en defensa del Sistema Nacional de Salut. Segons Castells la privatització de la sanitat pública espanyola i catalana té un rerefons llunyà: en situa l’origen al 1989, amb el Consens de Washington que es va dur a terme després de la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la URSS. Aquest comportava una sèrie de polítiques neoliberals que implicaven la desregulació i la privatització, i es van aplicar a Llatinoamèrica per impulsar, suposadament, el creixement econòmic. Llavors van ser traslladades a Europa amb el Consens de Brussel•les, que es va aplicar sobretot als països mediterranis amb mesures d’austeritat. ‘’En el moment en què el socialisme real va desaparèixer van començar les privatitzacions’’, explica. ‘’Quan el capitalisme va veure que no tenia aturador i que tenia tota la geografia mundial per ell sense cap sistema alternatiu que li fes ombra, es va presentar de manera amable amb l’Estat del Benestar’’. Però actualment creu que el capitalisme ja no presenta un rostre humà, sinó que ens trobem en una ‘’situació de manca d’humanitat total’’, perquè no es respecten ni els drets humans.

El resultat d’aquestes polítiques es veu reflectit en la dinàmica dels hospitals. Dins un edifici vell, que sembla en desús, entrem en una habitació massa petita per ser l’espai on es reuneix un sindicat. Parlem amb una persona que no vol revelar la seva identitat perquè afirma que el que digui podria perjudicar-la fins al punt de perdre la feina. Treballa en un hospital concertat –de servei públic però amb gestió privada– des de fa quaranta anys. Amb les retallades, com en molts altres hospitals, s’han tancat infraestructures, no s’han renovat contractes temporals i als treballadors fixos els han reduït el salari alhora que els augmentaven les hores. Alguns, a més, han estat distribuïts en àmbits professionals on no hi tenen experiència, fet que provoca un risc sanitari. ‘’Tenim la sospita que a costa del nostre sacrifici es fan despeses innecessàries’’, revela, i diu que des del sindicat no saben si els directius s’han vist perjudicats de la mateixa manera que els treballadors, perquè en els salaris dels gestors i en la mateixa gestió hi ha ‘’opacitat total’’.

També explica que s’ha privatitzat alguns serveis de l’hospital, com el d’esterilització o el d’informàtica, perquè ara estan a càrrec d’altres empreses externes. A més, destaca que el servei de cuina ha sortit a concurs, i des del seu col•lectiu creuen que podria ser adjudicat al grup turístic SEHRS, vinculat a Ramón Bagó i Xavier Crespo, de CIU i exalcaldes de Calella i Lloret de Mar, respectivament, i dels quals se’n sospitava implicacions corruptes però els casos es van arxivar. I és que la sanitat va ser considerada per la Comissió Europea el sector on hi ha més corrupció després de la construcció a Espanya. Un fet possible gràcies a la falta de transparència i als ineficaços sistemes de control, però també al famós fenomen de les portes giratòries, representat pels mateixos Bagó, Crespo i Boi Ruiz, amb el qual queden diluïdes les fronteres entre el sector polític i empresarial.

 La persona entrevistada conclou dient-nos que els caps de servei del seu hospital estan obligats a derivar un nombre determinat de pacients al sector privat, i que aquests han de ser ‘’joves i sense complicacions’’, perquè sinó són retornats. Aquest fet, puntualitza, es dóna a causa del tancament d’infraestructures i el consegüent augment de les llistes d’espera, un dels punts més dèbils de la sanitat. A Catalunya, a finals del 2013 es comptaven 181.559 pacients en llista d’espera, i ha anat en augment.  Tot i que hi ha un temps d’espera màxim per les catorze intervencions més comunes, aquest no s’ha complert, i durant el procés d’espera dels usuaris es donen situacions de derivacions d’hospitals públics a privats –l’Hospital de Mataró les ha augmentat en un 145% en dos anys–  o fins i tot es realitzen operacions privades en centres públics. És el cas de la Isabel, que després d’esperar sis mesos per una operació de pròtesi de maluc, va pagar 9.300 euros perquè la hi fessin en menys d’un mes i al mateix centre, l’Hospital del Vendrell, amb el mateix doctor i els mateixos recursos.

El Roto

El Roto

Davant aquesta tendència a la privatització, reflectida tant a nivell polític com a nivell professional, l’exconseller de Sanitat basc, Rafael Bengoa, i actual assessor de Barack Obama per la seva reforma sanitària, assegurava en una entrevista a Público que no hi ha cap evidència que indiqui que la gestió privada d’hospitals públics sigui més barata ni més eficient que la pública, i que per tant res legitima en termes tècnics la decisió del govern de privatitzar. L’únic que mostra els resultats d’aquest fenomen són exemples reals.

 El model Alzira es va aplicar per primera vegada a l’Hospital de la Ribera de la Comunitat Valenciana el 1999. Va ser el primer hospital públic espanyol gestionat sota la modalitat de concessió administrativa, i la seva mala gestió, sota cap control, va portar a que la Generalitat Valenciana l’hagués de rescatar i el tornés a treure a concurs. La UGT del País Valencià va emetre un informe l’any passat en què s’afirmava que la gestió privada dels hospitals que va posar en marxa el PP a València a partir del model Alzira i que s’ha anat estenent a altres comunitats, provoca gairebé 2.500 morts prematures a l’any. Un altre estudi que arribava a aquest extrem va ser el realitzat per la revista mèdica britànica TheLancet, on s’afirmava que sobrecarregar les infermeres de pacients podia augmentar la mortalitat d’aquests. A més, es destacava que Espanya és el país europeu on el personal sanitari ha de visitar més pacients, ja que de mitjana s’ocupa de 13, front als 8 de la mitjana europea. dibuix metge no

 Com a conseqüència de la tendència que ha adoptat el model sanitari cap a la privatització i la mercantilització, han sorgit una intensa activitat de lluita, tant per part de treballadors com d’usuaris, a través d’ una sèrie de plataformes, col•lectius i moviments socials que actuen per denunciar i canviar aquesta situació.

Des de l’àmbit polític, Xavi Milian, de la CUP, creu que la privatització i les retallades en sanitat són una ‘’opció purament ideològica que s’apuntala amb la presència dels interessos privats dins els alts comandaments de les institucions públiques sanitàries’’. També en situa l’origen en l’aplicació de la ‘’recepta neoliberal’’ a Xile i el seu posterior ‘’fracàs’’, i afirma: ‘’Els governs actuals estan utilitzant la crisi per fer allò que en temps de bonança econòmica la població no permetria’’, fent referència al documental de Naomi Klein, La Doctrina del Shock. Per canviar aquesta situació, Milian opina que la ciutadania ha d’organitzar-se col•lectivament i evidenciar que el problema està en la manera de gestionar la sanitat pública, i des del punt de vista polític afirma que cal informar a la població sobre la situació que s’està donant, denunciar els ‘’gestors i polítics que fan de la sanitat pública el seu negoci particular’’ i articular un model alternatiu de gestió sanitària des del carrer, les institucions i els centres sanitaris.

Ainhoa Flecha, sociòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que la sanitat pública està ara molt pitjor que fa uns anys, però destaca que tot i que Espanya es troba sota la mitjana de l’Organizació per la Cooperació y el Desenvolupament Econòmic (OCDE) pel que fa a la despesa pública per càpita, ha tingut bons resultats. Opina que no tots els sectors de la societat en són conscients, però, de les conseqüències de la privatització, i creu que hi ha gent que es fa d’una mútua privada perquè els preus no són gaire elevats, un fet que es dóna per dos motius: perquè com que la sanitat pública és de qualitat, si els preus de la privada fossin elevats pocs hi recorrerien, i perquè molts casos complicats es deriven del sector privat al públic, amb els costos que comporten. En definitiva, acaba: ‘’En el moment en què les classes mitges i altes se’n van cap a la sanitat privada, la sanitat pública comença a empitjorar, passant progressivament a convertir-se en una xarxa residual per a pobres, i llavors la sanitat privada pot apujar preus, ja que la gent ja no té una bona alternativa i està disposada a pagar més’’.

Al documental ‘’30 minuts: pacients en espera’’, Joan Benach, professor i investigador de salut pública i director del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut (GREDS) de la Universitat Pompeu Fabra, afirma: ‘’La sanitat pública i la privada són com vasos comunicants: si vols fer negoci amb la privada necessàriament has d’afeblir la pública, perquè si tothom té sanitat pública universal i de qualitat, pagada amb els impostos dels ciutadans, la gent no anirà a la privada’’.

One comment

  1. A motivating discussion is definitely worth comment. I do believe
    that you need to publish more on this subject, it might
    not be a taboo matter but generally folks don’t discuss such topics.
    To the next! Best wishes!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*