Inici / Societat / Mitjans de Comunicació / La paradoxa de la guerra i l’art d’escriure
Plàcid Garcia-Planas exemplificant les seves vivències a partir de les imatges del seu llibre. Font: Clàudia Rius
Plàcid Garcia-Planas exemplificant les seves vivències a partir de les imatges del seu llibre. Font: Clàudia Rius

La paradoxa de la guerra i l’art d’escriure

Una entrevista de Clàudia Rius a Plàcid Garcia-Planas

“Em dic Plàcid, no estic programat per la guerra”, explica un home amb barba de dos dies en una entrevista a una coneguda iogurteria de la Diagonal de Barcelona. Qui és aquest home? No importa. Sabem que es diu Plàcid. Però és igual. No interessa. Ni quants anys té ni si va amb camisa blanca, ni què significa el símbol del collaret que duu penjant d’un fil negre al coll. Només cal saber dues coses d’ell: que és periodista i que ha cobert guerres com la dels Balcans, la del Golf, la d’Iraq o la d’Afganistan, entre moltes altres. Però el que és rellevant del Plàcid no és qui és, sinó el que veu. En què es fixa. Com ens mostra allò que observa. Com transforma els detalls en narrativa i com, per sobre de tot, compleix amb el rigor i l’ètica periodística. No ets tu, Plàcid; és el que escrius.

Plàcid Garcia-Planas exemplificant les seves vivències a partir de les imatges del seu llibre. Font: Clàudia Rius

Plàcid Garcia-Planas exemplificant les seves vivències a partir de les imatges del seu llibre. Font: Clàudia Rius

L’home de la barba es va convertir en periodista de guerra quasi sense adonar-se’n, i es va quedar en aquesta professió pel repte narratiu. Com collons transmeto el que estic veient, això és el que es preguntava. “Amb els anys, un avantatge per mi va ser que no em vaig drogar de la guerra. Si no hi torno no passa res”. Aquesta no-adicció del periodista va fer que es pogués preocupar per la narrativa: el lector, la paraula que escull, com transcriu.

Plàcid Garcia-Planas creu que hi ha dos instruments per transmetre el dolor i la guerra. El primer, la paradoxa. Segons ell, l’ésser humà és paradoxal i la guerra ho intensifica. Ho exemplifica amb fets: a Palestina va entrevistar a la família de la primera dona suïcida del país, i la mare d’aquesta li va confessar: “miri, li diré una cosa que no li he dit encara a ningú, la meva filla va sortir aquell dia de casa amb les ungles de les mans i dels peus pintats de vermell, cosa que no havia fet mai a la vida”. Què porta a una dona que està a punt d’embolcallar el seu cos en dinamita a sortir aquell dia amb les mans i els peus pintats de vermell? Paradoxes. Detalls que per algú serien insignificants, però que són l’essència de l’escriptura del Plàcid. Estètica que evoca a la reflexió. El segon instrument és la lírica. La poesia permet dir molt amb poques paraules. “És intensitat. Al cap i a la fi en una crònica de guerra tens 2 o 3 folis per posar allà la fi del món”. La Ilíada, argumenta, la primera obra de la literatura occidental, és una crònica de guerra, la de Troia, i amb ella neix la poesia.

Plàcid Garcia-Planas exemplificant les seves vivències a partir de les imatges del seu llibre. Font: Clàudia Rius

Plàcid Garcia-Planas exemplificant les seves vivències a partir de les imatges del seu llibre. Font: Clàudia Rius

L’home que porta barba creu que la guerra és inevitable. “L’ésser humà ha nascut amb la guerra, com ha nascut amb el sexe i amb l’amor i amb l’odi”. Al seu llibre ”Arxiu del corresponsal de guerra”, on mostra un recull d’objectes que ha anat agafant de les guerres i que van ser protagonistes d’una exposició a Barcelona l’any passat, escriu: “La guerra comença quan dos nens es barallen al pati. És un 0,0000000000000001 per cent de guerra”. El combat hi és abans de ser-hi i, sobretot, és el que omple el buit que deixa. Plàcid, què vols dir ben bé? “Mira, jo viatjo amb un fotògraf que es diu Guillermo Cervera. Vam anar un estiu a Kabul, i com que fa fotos de surf portava una càmera d’aquestes que s’enfonsen a l’aigua. Vam anar a una piscina de Kabul feta pels soviètics als anys 80. Hi havien nois i un trampolí. Va fer una foto molt maca: la meitat dins de l’aigua i l’altra meitat a l’exterior. Per mi és una imatge profundament de guerra, perquè aquella piscina, a l’època dels talibans, la tenien buida. Des d’aquell mateix trampolí en que ara es tira un noi i gaudeix, llançaven a les noies acusades d’adulteri. Us podeu imaginar el burka, que quan la dona vola fa com unes ales blaves, i després la mort contra el terra o la tetraplegia”.

A les seves cròniques, el periodista no parla només d’ideologia o d’història. “No pretenc escriure i que la gent entengui el conflicte afganès. Pretenc transmetre tot el que veig a 50 metres al meu voltant”. Defensa que no s’ha d’empatitzar amb la causa política, ni tan sols amb una persona. S’ha d’empatitzar amb el món. Amb el sentiment de l’altre. “Sempre he pensat que quan fas el reportatge d’algú, tu podries ser ell. Una de les coses que em costa més és la descripció d’un cadàver, perquè sempre ets tu, un mirall, perquè un dia moriràs, i perquè si aquell guerriller hagués nascut al meu lloc i jo al seu, potser estaria mort”. Això sí, concreta: l’altre ets tu amb la seva part de víctima i amb la seva part de fill de puta. No ets només un nen de 10 anys de l’Àfrica en una guerra, també ets el que dispara. No es tracta d’entendre al fill de puta, sinó d’acceptar que tu podries ser ell, afirma.

L’autèntica guerra de Plàcid Garcia-Planas és el combat narratiu per aconseguir transmetre. Prefereix explicar el conflicte afganès a través d’un condó que troba al terra que no pas a través d’un míssil. “Els homes som allò que tirem. La brossa ens explica”. I entre tant explicar, la conversa de l’home de la barba   de dos dies s’acaba i se’n torna cap a treballar. La Vanguardia, el seu mitjà, l’espera. “Vaig a seguir manipulant a les masses”, diu al marxar, sarcàstic. Al cap d’una estona, un home panxut es mira amb   devoció uns croissants de l’aparador d’un forn, es posa la mà a la butxaca, en treu unes monedes i es posa a comptar-les. No porta prou diners, i se’n va Diagonal avall amb cara d’impotència. És un gest més, d’un home més, en una ciutat més. Però qui sap si el Plàcid, d’aquella mirada i d’aquell joc de seducció entre el croissant i el panxut, n’hagués extret una crònica. Perquè ell, un home més, en una ciutat més, escriu el que veu i t’ho mostra a tu, que ets una persona més, en una ciutat més. Ho escriu pensant en tu, i en ella, i en ell: perquè reflexioneu al llegir el seu periodisme de qualitat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*