Inici / Actualitat / La paradoxa del guia turístic
César Algora Blasco al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval Font: Marina Montaner
César Algora Blasco al carrer Joaquim Costa, al barri del Raval Font: Marina Montaner

La paradoxa del guia turístic

Un retrat de Marina Montaner

Avui, Barcelona s’ha llevat gris. El cel sembla pesar, a causa de la humitat, a causa de l’absència de la llum solar, que no traspassa el vel blanquinós que cobreix la ciutat. A la plaça Bonsuccés, la terrassa del bar Castells, sovint plena, només s’hi asseuen alguns clients habituals. Aquells que peten la xerrada amb el cambrer, malgrat l’estrident soroll de la cafetera, que escup rajos de líquid negre per totes les seves boques. Veïns del Raval, acostumats al cafè que brolla de la maquineta metàl·lica, grisa com el cel que pesa, i que amenaça amb omplir de bassals els carrers.

Malgrat el latent perill de pluja, en César Algora Blasco s’ha assegut a una de les taules del final de la terrassa, i ja ha tret el tabac de liar i els filtres d’una butxaca del seu abric. Com per inèrcia. Amb el savoir faire d’un fumador empedreït, es prepara un cigarret que no encén de seguida. S’espera, fins que arriba el cambrer i deixa les tasses a sobre la taula, tant platejada i brillant com els seus cabells. Darrere seu, per on marxen els filets prims del fum que exhala, hi ha una desena de samarretes del Barça i algun barret mexicà, exposades a l’entrada d’una tenda de souvenirs. L’uniforme preferit d’aquells individus que en César sol anomenar “turistes” o “guiris” i amb els que, moltes vegades, es veu obligat a tractar per guanyar-se les garrofes.

Nascuda del turisme de masses en el que s’ha submergit Barcelona, la figura del “guiri” és el nucli de la paradoxa del guia turístic. D’una banda, és l’objecte del seu menyspreu, pel poc respecte que mostra envers la Ciutat Comtal i els seus habitants. Però per un treballador autònom com en César, que només cobra si treballa, el turisme de masses esdevé una font d’ingressos. Entre un 60 i un 70% del que factura en César cada mes prové dels creuers.

-Visc en una contradicció perpètua, diu esbossant un somriure. El meu fill sempre m’ho diu: “si no t’agraden els turistes, perquè treballes amb ells?”.

Però a en César sí que li agrada el turisme, per molt que pugui semblar el contrari. Es va diplomar en Turisme perquè volia fer-ho, i insisteix en que li agrada la gent que viatja.

-Però una cosa és ser viatger, i l’altra ser turista, afegeix amb serietat.

En els quasi vint i cinc anys que porta fent de guia a Barcelona, en César ha establert una distinció entre aquestes dues categories de visitants. Viatger és “qui sap integrar-se en el paisatge”. Turista, qui es passeja amb la càmera al coll “com si anés de safari” i qui no respecta el lloc que l’acull. I és que en César és un d’aquells guies que va conèixer la Barcelona d’abans del turisme de masses.

Nascut a just al costat del Palau de la Música, a Ciutat Vella, va créixer al carrer Sant Pere Més Alt. Posteriorment, es va mudar amb la seva família a l’Eixample, fins que va haver de marxar “de vacances forçades” a França.

-Era una època políticament molt… convulsa, es justifica, amb un petit somriure discret.

Després d’instal·lar-se durant una temprada al Pirineu, va tornar a Barcelona, es va posar a estudiar Turisme, i va buscar un pis de lloguer a prop del seu barri d’origen. Es va acabar instal·lant al Raval, i, des de llavors, no se n’ha mogut.

En César és un d’aquells guies van esdevenir autònoms perquè es van ensumar que la ciutat el necessitaria durant i després dels Jocs Olímpics. És un home amb vocació autodidacta, que va forjar el seu propi discurs sobre allò que havia d’explicar essent conscient que no podria parlar de Gaudí, de Miró o de Picasso com ho farien un arquitecte, un crític o un historiador de l’art. Va assumir les mancances teòriques del seu discurs, i les ha sabut substituir amb la passió de qui coneix i sap explicar la història de la seva pròpia ciutat.

El recorregut dels grups d’en César sol ser força marcat: acostumat a passejar els grups de safari o de viatgers iniciats en la història de la ciutat pel seu passeig més icònic, la Rambla de Canaletes, poques són les vegades en les que els endinsa pel seu barri.

-El Raval seria més aviat adient per una persona que vol conèixer més a fons Barcelona… però el barri té la seva història.

Història. Potser és aquesta la cafeïna d’en César. És mencionar-la, i embalar-se en una explicació apassionada dels orígens del Raval, quan encara es trobava fora de la muralla de la ciutat i s’hi van construir els primers convents, com el dels Àngels, avui situat en front del Museu d’Art Contemporani. De sobte, l’entrevistat esdevé guia, i parla de les fàbriques construïdes durant el segle XIX i de la fúria del moviment anarquista. De com es van cremar les fàbriques. De la fàbrica del senyor Bonaplata. De la presó de dones, i de l’assassinat del noi del sucre allí on hi ha la Rambla del Raval.

-Durant molts anys, aquest va ser un barri de prostitució, de drogues dures, de gent que s’amagava després d’un robatori. Un barri de delinqüents, estigmatitzat: el distrito quinto, li deien els franquistes. El barri xino.

Un barri que actualment està perdent la seva mala fama, i que pateix transformacions:

El Raval està perdent la seva identitat, sentència en César i n’està construint una que potser no és la que voldríem.

Fa una estona que s’ha acomiadat del cambrer del bar Castells i que raona pels carrers, com un peripatètic. Ara, s’ha llençat en una explicació en detall del procés de transformació de la Rambla de Canaletes. La coneix bé: no només pel que explica en els seus tours, sinó perquè també hi té el pis. Recorda quan van traslladar les estàtues humanes a la Rambla de Santa Mònica perquè dificultaven el pas dels vianants. També parla de quan els ocellaires van tancar les parades i, al seu lloc, es van obrir gelateries i altres botigues abocades al turisme de masses. Ell, però, no pensa abandonar el passeig més emblemàtic de la seva ciutat als turistes.

Els barcelonins hem de recuperar la Rambla. No pot ser que estigui en mans dels guiris, declara solemnement.

Les seves passes el porten a la plaça de la Gardunya, on l’esplanada gris reflexa la llum filtrada pels núvols. L’asfalt recent estrenat encara és net, i tot el mobiliari urbà sobta pel seu estat dubtosament impecable. Només alguna brossa, escampada en alguns punts de la plaça, recorda que, efectivament ens trobem a Ciutat Vella. A sota d’un banc, un bassal de suc regalima pel terra deixant una taca roja al seu pas.

Al arribar al davant de l’entrada del mercat de Sant Josep, en César fa una parada per fer una explicació. Assenyala l’edifici, com per ensenyar del que parla: “s’està convertint en una tenda de sucs de fruita”. El seu discurs de guia ja no es basa tant sols en el que ha pogut llegir. Ara, és definitivament el veí del Raval que parla.

-El producte fresc, el compro aquí, però fa un temps, vaig tenir problemes per trobar una col. De totes les parades, només n’hi havia una que en tingués. S’està perdent la diversitat.

Enfilant el carrer Hospital, continua parlant de la transformació del client-tipus de la Boqueria. Comprar-hi comença a ser incòmode, tenint en compte com baden els turistes al seu interior. I entre els veïns del Raval, es comença a especular del que passarà quan s’acabi de renovar el mercat de Sant Antoni.

Un camió d’obres carregat d’enderrocs passa pel carrer, fent-ho trontollar tot al seu pas. Durant un instant, la veu d’en Cèsar es fa imperceptible. El Raval és un barri sorollós.

-Has estat molt implicat en la vida política del Raval i de Ciutat Vella?

En Cèsar respon afirmativament. Sí.  Durant molts anys, va estar militant en un partit d’esquerres i era membre de l’associació de veïns de Ciutat Vella. Considerava important participar en la vida política del centre per defensar la integració dels immigrants, per preservar el comerç tradicional i de proximitat, així com per la neteja del barri. Quan els veïns de la Rambla van impulsar un referèndum per decidir quin havia de ser el seu futur a nivell social i urbanístic, en Cèsar va participar en la organització de tot el procés. Les propostes que es van consensuar es van enviar a l’ajuntament del districte, però no van arribar a dur-se mai a terme. En els últims anys, s’ha desvinculat força del món de la política, per qüestions familiars, però també perquè ha acabat per sentir un cert desengany pel sistema.

­-Els partits són molt buròcrates i fan poc treball de camp. Vaig veure que estava perdent el temps.

Pujant pel carrer Joaquim Costa, el bullici del barri ens torna a sorprendre. Una taladradora trinxa el terra amb totes les seves forces, mentre els vianants que passen pel seu costat fan ganyotes. Les barreres tallen mig carrer i els obliguen a passar ben a prop del monstre groc que espetega amb força. Enmig d’aquest caos decibèlic, apareix una bicicleta taronja, amb un banderí blanc incrustat al darrere. L’acompanya un seguici de “guiris” muntats en els seus cicles respectius, i no semblen tenir intenció de baixar-ne per passar per l’estret corredor que han deixat obert els obrers. En César arrufa les celles. La seva expressió benèvola deixa pas a un aire de desaprovació.

-Ho veus? Estic totalment en contra d’això. Quan m’han trucat i m’han dit de fer un tour en bicicleta per Ciutat Vella, sempre he dit que no. Diu, sense poder amagar un pel de malla llet.

Per carrers estrets com els de Ciutat Vella, un grup gran de ciclistes és capaç de molestar molt quan passa. Sobretot perquè hi ha gent que no sap controlar la bicicleta. Per en César, es tracta de tours que prioritzen el confort dels turistes a l’interès dels ciutadans.

Jo, abans sóc ciutadà que no pas guia.

Heus aquí la premissa que en César aplica per resoldre els dilemes del guia: es treballa per menjar, però s’és ciutadà de Barcelona perquè s’hi viu. I perquè s’estima la ciutat, i la seva història.

Marina Montaner
Estudiant de periodisme a la UAB. Curiosa, justiciera i redactora per vocació. Escric perquè m'agrada explicar històries reals.

Un comentari

  1. Parlar amb César és sempre una aventura el tindrias d’acompanya un dia a Girona sap tan com de Barcelona i de molts altres llocs del món és un home admirable Seguí el seu amic

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*