Inici / Esports / La temporada en 180 minuts
Estadi de l'Hércules, José Rico Pérez. Fotografia: Tomàs Martínez.

La temporada en 180 minuts

Els play-offs d’ascens són preciosos sempre que el teu equip no estigui implicat. El format és atractiu, tant a Segona com a Segona B i fins i tot Tercera Divisió, però això no significa que sigui just. Sobretot en aquests dos últims casos, perquè et jugues tota la temporada en pocs partits i no hi ha cap ascens directe. Quan acaba la lliga regular, tot l’esforç previ queda aparcat. No importa si has guanyat els deu últims partits, ja que només importen els dos següents. Si no superes l’eliminatòria, tant se val haver estat campió de grup com classificar-se per les rondes finals amb un gol il·legal al temps de descompte.

Això ho ha patit l’històric Castelló. L’equip de la Comunitat Valenciana ja porta quatre anys enfonsat a la Tercera Divisió. En molt poc temps, va passar d’enfrontar-se a Betis, Reial Societat, Celta i Rayo Vallecano, a Segona Divisió, a fer-ho contra l’Alzira i l’Utiel, poblacions que potser molts aficionats orelluts no situarien al mapa si no fos pel futbol. D’estadis històrics a camps petits, dificultats econòmiques i pressió per una massa social que no passava tant temps tan avall des dels anys 60. Però la il·lusió havia retornat amb una meravellosa segona volta que els va convertir en campions de grup i els donava dues oportunitats per pujar. La falta d’encert de cara a porteria i una tanda de penals els han negat l’ascens i tothom s’ha adonat que la segona volta era un somni del qual han despertat sobtadament. Perquè a vegades quatre partits són més importants que 38. I la història no sempre juga al teu favor.

Un cas similar ha succeït amb el Murcia, que va baixar als despatxos a última hora fa un any i ha viscut una temporada a l’infern de Segona B, amb viatges al nord del país cada dues setmanes perquè van substituir directament el Mirandés, sense importar els criteris geogràfics. La temporada ha estat una travessia pel desert que, d’altra banda, ha aconseguit solidaritzar a molta gent amb la causa murciana. Sigui per l’escenari en què es va donar el descens, perquè ha sorgit un rival artificial a la ciutat com l’UCAM (anomenat així des de 2011) o perquè ningú escriu cròniques com Mondo Moyano, capaç d’involucrar qualsevol amb un equip de Segona B com el Murcia. Malgrat la seva situació, el Múrcia va lluitar contra els elements per acabar segon al seu grup. I el sorteig els va emparellar a la primera ronda amb un altre històric com l’Hércules.

L’equip d’Alacant, just al play-off, era el rival més proper geogràficament al qual s’han enfrontat aquesta temporada. Paradoxes de la RFEF. I un altre rival amb una enorme pressió, un altre equip que no fa tant es trobava a Primera Divisió, on va guanyar al Camp Nou amb un davanter de luxe com Trezeguet a les seves files. Per tant, de dos equips històrics ja només en podia pujar un. I el Murcia, després d’una temporada èpica i viatges quilomètrics, va caure a la primera ronda davant d’un Hércules que més tard seria eliminat pel Cádiz. I per gran que sigui la institució gaditana, el suport de la seva afició tampoc ha estat suficient per superar el filial de l’Athletic Club a la darrera eliminatòria. El Cádiz jugarà a Segona B per sisena temporada consecutiva.

No és el primer cop que es queda a les portes de l’ascens, i potser tampoc serà l’últim. Ja en té experiència el Nàstic, que ha necessitat tres temporades –amb un revés a la pròrroga contra el Llagostera inclòs– per tornar a Segona Divisió. Allà, per exemple, es retrobarà amb un Girona que es va quedar a un gol de l’ascens directe i que va desaprofitar un 0-3 al play-off d’ascens contra el Zaragoza, que d’altra banda seguirà patint dificultats a Segona una nova temporada després de caure contra una UD Las Palmas que no va pujar la temporada pasada per un gol al temps de descompte quan l’afició ja celebrava l’ascens.

 

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*