Inici / Cultura / L’amor fora de mapa: una novel·la per a trencar els esquemes
Roc Casagran amb el llibre i el CD de l'Amor fora de mapa. Fotografia de David B. Font: www.isabadell.cat
Roc Casagran amb el llibre i el CD de l'Amor fora de mapa. Fotografia de David B. Font: www.isabadell.cat

L’amor fora de mapa: una novel·la per a trencar els esquemes

Una crítica de Raquel M. Martínez

ftok

Saps aquella sensació de quan acabes una bona història? Et quedes com parada, paint-la. Colpida, però sencera. Tot té sentit, tot ha encaixat i ha arribat a un final que ara sembla tan lògic, i abans era tan insospitat… acabes satisfeta, perquè no has de jutjar els personatges. Te’ls has anat estimant, de tan ben construïts com estan, i has pogut captar els seus grisos, les seves ombres, gràcies al narrador… ah, el narrador, intern i protagonista, que ha jugat amb tu, amb una mena de metaliteratura, què t’ha confós, dirigint-se tota l’estona en segona persona als seus coprotagonistes. Però que t’ha fet empatitzar tant amb ell, que el vas adoptar com un amic més. I no pensaves “què faria jo?”. Pensaves “com l’ajudaria jo, si pogués ser allà per ell?”. Bé, i després, que faries tu, també.

Al principi et costa entrar, en aquesta novel·la rarota, escrita així, en segona persona, que pareix que no va per tu, perquè sembla que espiïs algú. Una novel·la amb poemes pel mig. Poemes que estan musicats al “iutub”, tal com ho escriu en Roc Casagran, que n’ha fet promoció al “feisbuc” i al twitter. De fet, no només estan musicats a la xarxa: el llibre va acompanyat d’un disc amb catorze poemes – cançó interpretats per Mireia Vives (veu) i Borja Penalba (veu i guitarra), del qual en va fer el pròleg David Fernàndez, que és conegut per la seva activitat política, però també és un activista cultural implicat i forma part del conjunt musical Ovidi3. En una entrevista Roc Casagran afirmava que cal treure la poesia del gueto. Sens dubte un disc de música tan atractiu com aquest crida l’atenció, i també fer-ho de la mà de temes adients.

coberta

Temes adients i colpidors. Aquesta història et parla sense embuts de temes durs: la depressió, la guerra, la mort, l’amor. És una novel·la que s’encara amb la societat, i se surt dels mapes establerts, que per alguna cosa té aquest títol. Deixar feines en plena crisi. La presó. El poliamor. Assemblees, lluites socials. Paraulotes com “reformista”, “conformista”, “extremista”. Una per a cada personatge.

El Llull, l’Eldar i la Clàudia, com a passat, present i futur. Com tres peces d’un trencaclosques. Tres personalitats ben diferenciades, espaiades. Les tres potes del tamboret del Llull, que va canviant de tema i de temps i d’espai sense avís, i aterra sovint in media res, apel·lant ara la Clàudia, ara l’Eldar. Citant-los en tercera persona molt de tant en quan, quan passa de la segona a la primera i és instrospecció, reflexió, opinió. És valentia, d’admetre coses que costa admetre’s a un mateix, i és decisió.

El Llull s’aguanta en la Clàudia i l’Eldar, i per això es despulla davant d’ells. I s’aguanta en la poesia, què és ell mateix, i per això escriu. Tot plegat té un punt d’autobiogràfic: com el Roc Casagran, és poeta, de Sabadell, amb certes inquietuds socials. És coneixedor de la literatura, expert (l’autor és llicenciat en Filologia Catalana, Teoria de la literatura i  Literatura Comparada) i agermana poesia i música. És fàcil fer-te el paral·lelisme mental entre un Llull i un Eldar imaginaris i un Roc i un Cesk Freixas ben reals, fent recitals de cançó protesta i poesia arreu dels Països Catalans.

Però de fons, rere aquest protagonista depressiu, melangiós , les històries de l’Eldar i la Clàudia i el drama central de la trama, hi ha aquells detalls que fan la delícia del lector lletraferit. Com quan una peli de Disney diverteix també els adults, que hi troben més quès que els nens, tot i que tots s’empassin el mateix. En Roc Casagran no és cap poeta perdut, no és un escriptor casual, no escriu amb descuit autèntic. El protagonista no es diu pas Llull en va. No, si el nom li posa el mateix autor que ha versionat l’obra de Ramon Llull a “El Llibre de les bèsties. A través de Roc Casagran”. Ningú no cita, com qui no vol la cosa, Paul Valéry. Ni construeix Torres d’Ivori, justament Torres d’Ivori, als lavabos. Mentre enceta cada capítol amb poesia quotidiana: cites de les frases més corrents d’una peixatera, un pare, una prostituta. Tot té un aire casual, si, tot és molt del món corrent. Però hi ha poemes que rimen en ABBACC. Els lectors acostumats, Roc, detecten de seguida la rima clàssica d’un final de sonet, encara que estigui en tres grups de sis versos ben exactes.

Hi ha novel·les i novel·les… però qui no arrisca no pisca. Aquí Roc Casagran ha arriscat. I ha guanyat. Ha fet una novel·la de poeta i de novel·lista, ambdues coses alhora, en la forma i el fons. I ha mirat burleta els formats literaris clàssics, però sempre des del respecte de qui els coneix i els admira.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*