Inici / Cultura / L’embolcall d’un condó entre tancs de guerra
Plàcid Garcia-Planas, un dels pocs europeus que va aconseguir entrar a Kandahar, tot escrivint des de la paradoxa més pura la paradoxa de les atrocitats de la guerra. Font: Time-Out.
Plàcid Garcia-Planas, un dels pocs europeus que va aconseguir entrar a Kandahar, tot escrivint des de la paradoxa més pura la paradoxa de les atrocitats de la guerra. Font: Time-Out.

L’embolcall d’un condó entre tancs de guerra

Una crítica d’Andrea Bescós

Perquè hi ha detalls que t’agafen i no et deixen anar. Com un plàstic metàl·lic que rellueix entre les restes d’uns tancs soviètics a Kandahar. Restes vistes i descrites pel corresponsal Plàcid Garcia-Planas a la seva llibreta ENRI de 10,5 per 15,5 centímetres. Parlar pròpiament de detalls des de la paradoxa de la guerra total més crua és parlar de la seva obra, Jazz al despatx de Hitler (2010), el premi Godó de Periodisme d’Investigació i Reporterisme. Pel que molts serien pures nimietats, per a en Plàcid ho són tot, perquè no escriu sobre el que passa, sinó sobre el que ha quedat. El més profund. Ell escriu per despullar el món, per pensar si les guerres comencen quan una hostessa s’aplica el gloss labial per seduir els comercials de les empreses d’armament a la fira parisenca d’Eurosatory, o comencen –o acaben– quan una nena sèrbia col·loca de nou el cap a la seva tieta, com si cap projectil l’hagués arrencat. Les seves cròniques, o com ell les anomena, «postals», són la pura antítesi del que avui dia coneixem com els periodistes empotrats nord-americans, aquells reporters que expliquen la pólvora com un soldat més amb les tropes del seu país. Purs interessos del govern, diuen. Però per en Plàcid, la pólvora és, sobretot, la sega de braços de nadons de barris xiïtes del sud de Beirut, bombardejats per l’exèrcit israelià, el juliol de 2006 o el fet que els dos màrtirs de Bet Furik (Cisjordània) s’immolessin, un vestit amb la samarreta del Real Madrid i l’altre, amb la blaugrana.

És com si les guerres mai acabessin per ell, perquè neixen d’una mena de pulsió humana molt profunda. La seva veu com a corresponsal és crítica. Pròpia. D’ella batega aquella ironia històrica, aquella paradoxa de què les coses sempre són versions d’unes altres. Imagino en Plàcid, amb la seva camisa arremangada i la seva llibreta d’espiral, amb els ulls com taronges escoltant jazz al que va ser el despatx del Führer i que avui és una Escola de Música i Teatre de Munich on ensenyen la música degenerada, categoritzada així pels nazis de tota cadència que no vingués de Wagner o de Beethoven. El veig totalment desconcertat, mentre es demana unes patates Vertigo al McDonald’s de Milà, on era el distribuïdor de gasolina en el que van penjar el Duce i la seva amant Claretta Pettaci el 1945. O, fins i tot, em sembla veure’l bocabadat mentre contempla un cartell d’una Beach Party al pas fronterer del que va ser la Segona Guerra Mundial, però que ara és una zona de Polònia on els homosexuals van a lligar. I és que la història juga amb els nostres sense-sentits. I per molt que passi el temps, i les noves tecnologies facin el periodisme més immediat, el problema de fons dels corresponsals en zones de conflicte, segons en Plàcid, continua sent el mateix: com emparaular el sofriment, com adjectivar la negror o puntuar la mort. Perquè, de fet, és important retratar la paradoxa de la primera dona suïcida palestina que va embolcallar el seu cos en dinamita i que, per primer cop a la seva vida, va sortir de casa amb les ungles de les mans i dels peus pintades de vermell? Són maneres de veure la guerra, fugint dels refregits i explicant històries humanes des de fora de la primera línia de fusells.

En tota crònica escrita des del seu bloc de notes trobem allò insòlit d’en Plàcid com a periodista: la fugida del patetisme sentimentaloide, però sense aquella presumpció de creure que estrena l’ofici. Des de 1988, Plàcid no ha parat de veure, olorar, tocar, de tacar-se les sabates de pols. Era l’any 1991 quan La Vanguardia va enviar-lo a cobrir la guerra del Golf, quan, segons ell, ni tan sols entenia l’arrel ni el conflicte en sí. Però Jazz en el despatx de Hitler ens demostra que el periodisme segueix viu, fora dels cotxes oficials, que està al carrer, a la gent, lluny de l’habitació de l’hotel, mentre la població civil és bombardejada a les guerres iugoslaves, els conflictes del Líban, Israel, Palestina o Afganistan. Perquè al cap i a la fi, totes les guerres són una mateixa guerra, i algú fent l’amor entre els metalls derrotats de la Unió Soviètica no és una trivialitat, és part de la guerra.

 

 

Andrea Bescós
Convencida de que gracias a un pentagrama, a un cuadro, a los versos de cualquier poeta o a los fotogramas de una película, se puede salvar el mundo.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*