Inici / Esports / L’era del dòping
Mark Cavendish lluitant per guanyar una etapa del tour '14. Font: AP
Mark Cavendish lluitant per guanyar una etapa del tour '14. Font: AP

L’era del dòping

Un article d’opinió de Clàudia Balcells

El ciclisme professional ha rebut una gran patacada a causa dels escàndols de dopatge que s’han descobert aquests darrers anys. L’últim cas, i possiblement el més polèmic fins el moment, és el cas de Lance Armstrong, guanyador de set Tour de France i campió olímpic pels Estats Units. El que periodistes i fanàtics del ciclisme alabaven s’ha convertit en el seu pitjor malson, el més mentider de tota la història del ciclisme.

Però, aquest no resulta ser un cas aïllat. Abans de la confessió d’Armstrong, molts ciclistes de renom com ara l’actual director de Garmin-Sharp, Jonathan Vaughters, o David Millar denunciaven les pràctiques il·legals que es duien a terme durant les competicions. El 2013 va ser l’any en el qual es destapava el cas de Millar a Informe Robinson, que donava crèdit de que el dopatge era generalitzat a la dècada dels ‘90 i ‘00. La gran mentida que el sistema havia intentat amagar sortia a la llum. Un sistema que ja no només afecta a ciclistes, si no també a directors d’equip, metges i fins i tot la Unió de Ciclistes Internacional (UCI). Tots n’estaven assabentats però van recorre al silenci per no tacar la seva pròpia reputació. En quin estat deixa això al ciclisme?

Un dels grans ciclistes dels anys 90, Tony Rominger havia dit: “és casi impossible guanyar una gran volta sense dopar-se”. Les substàncies il·lícites milloren la forma física dels esportistes per poder mantenir-se dins l’alt nivell d’exigència que es necessita. La droga més utilitzada és l’EPO, que infla els nivells d’oxigen de la sang i permet tenir un millor rendiment i més capacitat d’esforç, amb una ràpida recuperació.

No és casualitat que es fes ús del dòping, tots estaven moguts pels diners. Els contractes estan condicionats per les victòries i els espònsors es dirigeixen als campions. Pressupostos que poden ascendir a xifres de 33 milions d’euros per equip o a sous com el d’Alberto Contador, que va arribar a guanyar 5 milions d’euros l’any 2011, mentre que altres no sobrepassaven els 70.000. Dopar-se era la via més ràpida per aconseguir èxit professional i obtenir riquesa. És increïble veure com una gran quantitat de diners pot fer perdre el cap i corrompre la personalitat d’amants d’un esport tan noble basat en la perseverança.

La qüestió de dopar-se esdevé una necessitat si es vol mantenir un bon ritme en les voltes i assegurar un cert nivell de vida, que consisteix en estar envoltat de comoditats: cases arreu del món, cotxes esportius… L’excusa perfecte era dir que tots feien el mateix, que tota una generació de ciclistes ha estat involucrada en el dòping. La carrera professional d’un ciclista es feia molt curta si no es dopava, quedava molt per sota dels seus contrincants. Si no pots amb ells, uneix-t’hi.

El mal que ha patit la imatge de l’esport ha fet palesa que no es pot continuar amb el sistema anterior. Actituds que havien estat permeses ara estan penalitzades i els ciclistes que havien estat tractats com a herois ara són repudiats. I, per molt que el prestigi hagi minvat sembla que encara queden alguns entusiastes disposats a tornar a la bona pràctica, cap a un ciclisme net. Una mena de redempció: tots cometem errors i hem de poder refer-nos. Seria qüestió de donar un “vot de confiança” a les cares noves que arriben al ciclisme, amb uns controls de dòping més exhaustius. I així donar per acabada l’època més fosca del ciclisme.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*