Inici / Política / Catalunya / L’escletxa d’oportunitat del sindicalisme combatiu enfront la crisi institucional
Vaga de metro a Barcelona// Font: CGT Catalunya
Vaga de metro a Barcelona// Font: CGT Catalunya

L’escletxa d’oportunitat del sindicalisme combatiu enfront la crisi institucional

Un article de Alberto Prieto

En els últims dies s’han repetit per televisions i diaris les imatges del Congrés Confederal de la Unió General de Treballadors (UGT), en el qual, per sorpresa de bona part de l’opinió pública, s’ha imposat com a nou secretari general el candidat alternatiu – entre moltes cometes –  Josep Maria Àlvarez, dirigent històric de la UGT a  Catalunya. La seva victoria ha estat un fenòmen estrany, ja que s’enfrontava a Miguel Ángel Cilleros, candidat oficialista, molt proper a la direcció sortint i a l’anterior secretari general, Cándido Méndez. I ha estat un fenòmen estrany principalment per la dubtosa seguretat de la democràcia interna en un sindicat que, amb els anys, s’ha acabat verticalitzant sota la figura de Méndez. Aquesta verticalització, aquesta corporativització del sindicat ha estat un dels motius de crítica al model sindical no només d’UGT, també de Comissions Obreres (CCOO). Els dos sindicats majoritaris estan indubtablement qüestionats com a potes en el món del treball d’un sistema polític esquerdat, en un moment de profunda crisi i amb les seves institucions desacreditades com mai ho havien estat des de la transició.

Una estructura eminentment liberal

“Un rebombori com el que s’està produint al voltant de la no renovació de Cándido Méndez com a secretari general d’UGT seria impensable en un sindicat alternatiu”, diu Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT catalana. Segons el sindicalista, tant el sistema de presa de decisions dels sindicats alternatius, horitzontals i de la base a la direcció, com el seu format institucional son incompatibles amb l’acumulació de poder i influència de dirigents sindicals com Méndez, Fernández Toxo en el cas de CCOO o Joan Coscubiela en la seva època com a secretari general de la branca catalana de Comissions.

Gassiot apunta, a més, que la concertació, la participació  dels dirigents dels sindicats més que dels treballadors en la negociació i resolucions de conflictes laborals, és una altra mostra d’aquesta liberalització de les actuacions sindicals. Un exemple es troba en el cas de Panrico, en què la federació d’agroalimentació de CCOO, sindicat majoritari a l’empresa, instava als treballadors a que acceptessin el tancament de la planta de Santa Perpètua, tot i que aquests van decidir no fer-ho. Finalment, es va anar a la vaga. Aquesta delegació, aquest paternalisme, és el que critiquen els sindicats més combatius, que entenen que és el comitè d’empresa – o el comitè de vaga si es dóna el cas – qui ha de negociar i acordar amb empreses i patronals les resolucions de conflictes.

Cúpules i pactisme: Degradació del sindicat

“Sindicalisme no vol dir anar a fer pactes; vol dir empoderar-nos i anar a enfrontar la patronal”. Així defineix Gassiot la lluita sindical alternativa a la concertació. Aquesta ha estat, de fet, una de les claus de la posada en qüestió del sindicalisme majoritari a l’Estat Espanyol i a Catalunya: el pactisme, les reunions a esquenes de treballadors, fins i tot de la mateixa militància, de cúpules sindicals amb administracions, amb dirigents de patronals… Els casos més sonats es troben en les dues reformes laborals. Lluís Blanco, de la Intersindical Alternativa de Catalunya, qualificava de “traïció a la classe treballadora” la negociació – o intents de negociació, en el cas de la reforma laboral del PP de la majoria absoluta –  de CCOO i UGT amb el govern després de les dues vagues generals convocades pels sindicats majoritaris, i a esquenes de treballadors i militància. Tot i això, Ermengol Gassiot recorda aquelles dues vagues generals com un triomf del sindicalisme alternatiu: “Tot i que ells van convocar les vagues, nosaltres ens les vam apropiar”.

Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT Catalunya// Foto: Sara Sánchez

Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT Catalunya// Foto: Sara Sánchez

Un altre exemple d’aquesta fraternitat entre poder i sindicalisme institucional va ser l’acord entre la Generalitat, La Caixa i els dos sindicats majoritaris a Catalunya, CCOO i UGT – que tenien com a secretaris generals a Joan Coscubiela, actual diputat per CSQEP i l’abans esmentat Josep Maria Ávarez, respectivament – pel qual els funcionaris i treballadors públics havien de contribuir amb part de la seva cotització a un pla de pensions privat a l’entitat bancària. Aquest acord, que Gassiot qualifica de “vergonya, més gestió de RRHH que sindicalisme”, no només està fet a esquenes de molts treballadors com explica aquest article de VilaWeb, sinó que representa un procés de privatització i liberalització dels salaris de treballadors públics, cosa impensable en el món sindical fa escassos 40 anys.

Processos com aquests s’han anat repetint amb el pas dels anys: n’és exemple la recent vaga d’autobusos de Barcelona, que es fes amb suport del comitè d’empresa tot i que CCOO i UGT es posicionessin en contra; o la vaga de Movistar, on els sindicats majoritaris van pactar amb l’empresa una sèrie de punts que acabaven per empitjorar les condicions dels treballadors i subcontractats i que els treballadors no van acceptar. Son proves de que el model sindical de concertació i representativitat comença a trontollar per dins.

La difícil relació entre sindicats combatius i esquerra institucional

Les sinèrgies entre els sindicats combatius i les forces polítiques de l’esquerra alternativa son un dels espais dialèctics amb més tensió de la política a Catalunya i a l’estat espanyol. Gassiot fa una lectura d’aquesta tensió en base a les correlacions de forces i la capacitat de creació de relat polític: “Quan entrem en les institucions del capitalisme no ho fem en posicions de força, no s’està fent amb capacitat de marcar el ritme a les institucions”. La relació, per tant, entre els moviments sindicals que reivindiquen, en cas de conflicte, l’enfrontament frontal amb l’interlocutor, i aquelles forces polítiques que entren al joc institucional en defensa de certs interessos de classe, és un perill polític. Es tracta, de fet, d’una zona de tensió que, en alguns casos, pot arribar a afavorir al sindicalisme. Com deia el mateix secretari general de la CGT catalana, el cost d’una vaga per una empresa pública no és el benefici, sinó el desgast polític.

Els casos d’enfrontaments sindicals que ja hi son en ajuntaments del canvi com el de Barcelona, i els que vénen – metro, socorristes, parcs i jardins – generen, de fet, un desgast polític major a una figura com Ada Colau que si l’alcalde fos, per exemple, Xavier Trias.

En aquest sentit, Gassiot veu un espai de desobediència en les forces d’esquerra institucional que no estan aprofitant: “Un ajuntament pot aliar-se amb els treballadors i tirar la pilota cap amunt. Crear un conflicte i a veure qui guanya”. Des del sindicalisme alternatiu es veu una oportunitat de generar noves formes d’enfrontament polític, a favor dels interessos de les classes populars. Noves sinèrgies, relacions i correlacions de poder que, en no aprofitar, acaben per provocar una absorció d’aquestes forces de nova esquerra cap a lògiques d’aquelles institucions del capitalisme, col·locant-se com a mediadores de classe i no al costat de les classes populars.

L’alternativa sindical, una construcció cultural

La realitat és que, tot i la pèrdua de credibilitat dels dos sindicats majoritaris com a organització, el seu model segueix vigent en la psique d’aquella part de la ciutadania més llunyana a moviments militants, socials i sindicals. El sindicalisme continua tenint, socialment, el caràcter de defensor de la pau social que ha anat adquirint amb la seva integració en l’estructura  del sistema polític espanyol i català.

La prioritat, en aquest sentit, dels sindicats alternatius és apropar als treballadors a formes més actives, més combatives de reivindicació obrera, a partir de replantejar estratègies. Una dinàmica de futur, segons Ermengol Gassiot, és la vaga de solidaritat: un procediment que, tot i que actualment és il·legal, pot millorar l’articulació sindical mitjançant la solidaritat entre treballadors de diferents empreses i, en última instància, el suport als moviments sindicals combatius, sobretot degut a que les consecucions de cada vaga i cada acció es poden multiplicar.

Per això, segons Gassiot, “mentre que la gent de CCOO i UGT pensen que l’objectiu del sindicalisme de concertació és l’acord, hem d’assumir que el nostre objectiu (dels sindicats alternatius) és el conflicte”. Tot i això, en un panorama amb un escàs 9% de treballadors sindicats, un altre dels objectius del sindicalisme alternatiu és tornar la credibilitat a la lluita sindical, desfer-se de la criminalització dels moviments combatius i, precisament, regenerar el conflicte com a principal arma de les lluites obreres enfront patronal i institucions.

El model sindical de CCOO i UGT, el que enfronten els sindicats alternatius, ha tingut com a conseqüència principal una normalització de la liberalització del treball.

La pèrdua d’unes organitzacions de classe majoritàries  fortes i conflictives ha degenerat en un aire de resignació del gruix dels treballadors, que ha acabat per no creure’s que es pugui fer res davant les mesures precaritzadores del treball dels governs de l’austeritat i les patronals. El sindicalisme alternatiu és, en aquest sentit, la porta a una recuperació dels ideals clàssics del sindicalisme horitzontal i obrer, i el desencant de moltes bases amb les organitzacions sindicals institucionals és l’escletxa d’oportunitat perfecta per a l’articulació d’una lluita obrera combativa que sigui, en última instància, la base d’una classe treballadora catalana i espanyola que s’enfronti als seus botxins.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*