Inici / Societat / Fenòmens actuals / “L’Estat és el principal client de l’indústria militar espanyola”

“L’Estat és el principal client de l’indústria militar espanyola”

Una entrevista de Gabriel Barba

Entrevistem a Pere Ortega, president del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Porta mitja vida publicant sobre desarmament, sempre amb les xifres per endavant. La conversa que us oferim intenta posar en relleu un dels problemes més endèmics d’un Estat forjat sobre una autèntica cultura militar.

 S’acosten eleccions. Mirem enrere: PSOE i PP han gestionat de manera diferent el Ministeri de Defensa?

No hi ha canvis substancials. En les polítiques d’adquicisió d’armament cap. Els 19 projectes especials d’armament es van iniciar als 90 amb el PP i els socialistes els van continuar. Tan sols per qüestions de tresoreria, quan va arribar la crisi es van deixar de pagar, que a últim terme vol dir allargar la seva vida.

Que en últim terme vol dir encarir-los?

Efectivament. Quan els acabem de pagar, cap al 2040, hauràn duplicat el seu cost inicial.

Amb Morenés les exportacions han augmentat quasi un 500%. Es deu a un canvi de d’estratègia?

L’Estat és el principal client de les empreses armamentístiques espanyoles. Quan amb la crisi les compres s’aturen, així com els grans projectes, les empreses es queixen. En aquest punt el ministeri de Defensa ha impulsat les exportacions, creant agregories a les embaixades de 30 països, on s’afavoreixen els interessos industrials espanyols.

Quan parlem d’exportacions hi ha diversos casos: quins són els principals països als que s’exporta?

Els principals països són els desenvolupats: UE i EUA. Però un terç va a països en vies de desenvolupament, del Golf principalment. Aràbia Saudí, Egipte, Emirats Àrabs, Qatar, etc. Representen entre un 20 i un 30% de les exportacions, però són les més controvertides perquè són les que infringeixen la llei d’exportacions d’armes espanyoles (la UE va aprovar un codi de conducta comuna que diu que no es poden exportar armes a països en conflicte o on hi hagi greus violacions dels DDHH o que estan en zones on podria haver-hi situacions de desestabilització). 

Però aquest codi de conducta té efectes de llei?

Si, però feta la llei feta la trampa, perquè en la mateixa hi ha un article que diu que per raons de política exterior o raons comercials es pot exportar a aquests països de risc. Prima la política exterior del Govern espanyol a la política comuna de la UE. Es viola la pròpia llei, però perquè la mateixa ho permet.

A nivell mundial, Espanya és important en aquest tipus de comerç?

Espanya ocupa un 7è o 8è lloc dins del rànquing exportador d’armes. Sempre entre la setena i la desena plaça. A números generals, parlem del 3% de l’exportació d’armes mundial, que és poquet perquè les grans potències són molt grans. En producció d’armament més o menys igual. Espanya produeix uns 5/6 mil milions d’euros d’armes a l’any. El principal client, el ministeri. La resta, exportació.

I aquestes empreses quina configuració tenen?

Tot i que han pogut privatitzar alguna com Santa Bárbara, la resta són de titularitat pública.

Públiques al 100%?

Navantia si, que és la que fabrica tots els bucs de guerra, però en canvi, Indra es va privatitzar: el principal accionista era Caja Madrid, després Bankia. Quan va fer fallida l’Estat la va rescatar amb 28.000 milions i per ajudar-la també li va comprar totes les accions. I ara el primer accionista d’Indra és l’Estat espanyol.

I què en fa l’Estat Espanyol amb tot aquest armament? Es necessita?

No. El ministeri de Defensa et dirà que per la seguretat i la defensa de l’Estat Espanyol, però per què volem 87 avions Eurofighter (se n’han subministrat 52) si no han entrat mai en servei? Només tres que es van enviar a les repúbliques bàltiques ara fa poc per aquesta mini guerra freda que s’està vivint entre la OTAN i Rússia. Però els blindats mai han entrat en combat, ni hi entraran. Algún buc de guerra es va utilitzar a la guerra de Líbia però només en el bloqueig. A l’Afganistan mai ha anat cap d’aquest armament.

Només serveix pel que s’anomena dissuació. Ens armem perquè no ens ataquin. Però de qui? No hi ha possibilitats reals que ens ataquin en aquests moments.

Però una acció de més envergadura és impossible per part d’algun país?

Si esclatés algún conflicte gros, posem per exemple amb Rússia, Espanya només participaria amb alguns soldats i algun tipus d’armament. Però no pesat, sinó lleuger. Liderarien les grans potències.

La situació és kafkiana. Espanya s’arma fins a les dents per una qüestió d’innèrcia, perquè vivim en la filosofia del passat, en que els països han d’armar-se per dissuadir els altres estats d’un atac. I on veiem el qui ens podria atacar?

I la resposta no podria ser que Espanya compra per una qüestió econòmica? La indústria armamentística representa al voltant de l’1% de la producció industrial espanyola i vora la mateixa xifra pel que fa els treballadors industrials…

 Aquest és un dels arguments que utilitzen els que recolzen la indústria militar. Hi ha dos arguments: es produeixen tecnologies que després s’enviaran a la indústria civil i exportem i creem llocs de treball. Però això és relatiu. Només un 10% de la tecnologia que es produeix en l’àmbit militar passa a la indústria civil. Es calcula que no arriben a 25.000 treballadors els que treballen a la indústria armamentística, però comptant que aquestes empreses tenen pèrdues i que són de l’Estat, vol dir que les paguem entre tots. Fent estudis de conversió veiem que guanyariem diners. Són empreses parasitàries, subsidiàries de l’Estat.

Com que no hi ha competència, les empreses tenen un oligopoli. A l’empresa li és igual el cost final de l’arma. Tot s’encareix perquè no hi ha comissions de control en el procés de producció.

Però produeixen sota demanda?

Si. Aquí precedeix la inèrcia dels governs que abans comentava, que mai han posat en dubte aquest tipus d’accions. S’està comprant per un exèrcit de 123.000 soldats, una xifra totalment desproporcionada. Tenim 27.000 preparats per accions immediates: 15.000 per a l’exterior, i 12.000 preparats per custodiar l’espai aèri i les fronteres. La resta estan a les casernes sense gasoil perquè funcionin els blindas, sense querosè pels avions, els vaixells no es mouen perquè per cada vegada que surten són uns quants milions.

Quan surt el pressupost de Defensa els últims anys es diu que ha baixat, però hi ha qui diu que no es veritat. A qui ens hem de creure?

 L’arribada de la crisis és certa. La despesa del ministeri de Defensa ha baixat al voltant d’un 22% en 5 anys. Però si el comparem amb altres ministeris, podem considerar que és un privilegiat. El nombre de treballadors acomiadats de l’administració en l’àmbit de l’educació i la sanitat són 50.000. Defensa ha perdut uns 2.000 o 3.000 soldats.

Tot i així aquest any diuen que ha pujat un 1’1%, perquè després s’inclouen partides des d’altres ministeris i altres fonts, com els 700 milions aportats des del Fons de Contingència destinats a les fronteres espanyoles.

A Catalunya hi ha gaire producció?

Pràcticament no. I molt pocs soldats en caserna. La poca indústria que hi ha sobretot ofereix tecnologia per avions i helicòpters de combat. La més important és Indra, que està al 22%, però ara han fet un acomiadament important de treballadors. Indra és una empresa molt important que fabrica totes les tecnologies de les altres armes: sistemes de vol, sistemes de guiatge de missils, etc.

En un hipotètic Estat independent, tindriem exèrcit?

Nosaltres ens hem ficat en aquesta qüestió i hem dit que seria un absurd que Catalunya tingués exèrcit. Per què? La situació geogràfica de Catalunya li resta la possibilitat de tenir enemics. I seria un absurd pensar que confrontaríem militarment amb Espanya.

La independència es faria dins de la UE, i aquesta ha anulat la possibilitat de conflicte entre els altres països. Alguns diuen que pertànyer a la UE significa que automàticament pertanyeríem a la OTAN, però hi ha països de la UE que no hi estan.

A part dels costos, que serien enormes, la lògica i la tendència mundial és disminuïr els exèrcits! Si quan va acabar la Guerra Freda hi havia 28 milions de soldats en el món, ara n’hi ha 20. I la despesa militar mundial es basa en que cada cop es necessiten menys exèrcits extensius i més intensius. Tenir menys soldats, més ben preparats.

Tot i això, a nivell espanyol està demostrat que la majoria de gent està a favor de tenir un exèrcit…

Però és que nosaltres tampoc apostem per l’eliminació de l’exèrcit, sinó per la reducció. Si parlem de forma realista, plantejar l’eliminació de l’exèrcit espanyol seria un absurd. Una cosa és que es critiqui l’adquisició d’armament no necessari i una altra cosa és eliminar l’exèrcit. Només ho contemplo per estat nou, petit-mitjà. Espanya podria reduir-lo, però no eliminar-lo.

El propi Morenés ha fet públic que té un informe per la reducció de 20.000 soldats. Per mi és poc, però és un pas.

El Centre Delàs d’Estudis per la Pau és una organització que podem considerar una autèntica fàbrica de bases de dades sobre armament i desarmament. Ortega porta anys estudiant les empreses armamentístiques així com els comptes de Defensa de l’Estat espanyol. Sempre tocant de peus a terra, posa en dubte absolutament tot el funcionament de l’entramat militar espanyol. Acaba de publicar “El lobby de la industria militar española: adónde van nuestros impuestos” (Icària, 2015)

 

Gabriel Barba
Entre la comunicació i l'educació social, què ens queda si no la paraula. Interessat en les injustícies: com més depriment més m'hi enganxo. I sempre intentant mirar fora de Barcelona.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*