Inici / Les Columnes / La llei mordassa us desitja un feliç 1959
Fotografia d'Àlex Puig - Lacolumna.cat
Fotografia d'Àlex Puig - Lacolumna.cat

La llei mordassa us desitja un feliç 1959

Una columna de Raquel M. Martínez

Quan un govern necessita servir-se dels tribunals i el poder judicial per arreglar conflictes polítics, deixa de ser una força política per convertir-se en una força repressora. La història ha demostrat que els pobles tendeixen a lluitar per derrocar els opressors, i que cap elit és prou forta per sobreviure a una ciutadania amb una arma que ells no tenen al seu favor: la cultura i la capacitat de generar pensament crític. Quan ho treus tot a algú, també t’endus les seves pors. Per això la Llei Mordassa costarà cara al govern pepero.

La llei Mordassa es diu en realitat “Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana”. Analitzant-la una mica, sembla clar de què ens vol protegir el PP: del pensament crític manifestat sense previ permís de les autoritats, de fer bogeries com acampar en un lloc públic o de que un jutge ens doni la raó quan parlem del nostre dret a manifestar-nos. Per això l’aprova, en solitari, al Congrés.

Així respon el govern espanyol a les concentracions i manifestacions ciutadanes cada cop més freqüents des del 15M. Amb mecanismes per espantar. Sancions econòmiques desmesurades, la conversió en delicte de manifestacions “il·legals” (no comunicades a les autoritats) i conductes “infractores”, com la resistència pacífica a l’autoritat o la difusió d’imatges d’ antiavalots. Per assegurar el mètode, es dóna capacitat sancionadora a Interior – ja que pels tribunals no s’aconseguien prous victòries- i s’atorga a la policia presumpció de veritat (és ha dir, la seva paraula té més valor que la de l’acusat o testimonis).

El govern popular s’amaga rere la cortina d’il·lusió democràtica que alguns encara es creuen per posar en marxa l’entrada en vigor d’un text inspirat en la llei d’Ordre Públic franquista de 1959, que també atorgava competències sancionadores a Interior i criminalitzava la protesta no autoritzada. Per si amb això no quedés prou clar el valor que dóna el govern a aquest sistema que tants cops usa com a escut, trobem un segon punt de conflicte: la llei xoca amb la Constitució, que defensa el dret a manifestació espontània, i que és en teoria l’únic marc legal on s’han de fixar els límits dels drets ciutadans.

I per acabar de donar un cop de puny a l’ estómac a la “democràcia”, el text s’aprova amb tots els altres partits polítics en contra i els diputats d’IU emmordassats, mentre seguretat fa fora la Solfónica (l’orquestra del 15M) per entonar la Cançó del Poble (del musical Les Miserables). Una escena esperpèntica, més pròpia d’una obra de Valle Inclán que del segle XXI.

iu_emmordassats

Els diputats d’IU emmordassats al congrés. Font: eldiario.es – autora: Marta Jara

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*