Inici / Societat / Moviments Socials / Máribel Cárdenas: “Estem vivint el somni d’aquelles dones que ens van precedir”
Alumna de la UAB participant de l'elaboració del mural en commemoració del 8M: "Sense les dones no hi ha revolució", proposat pel SEPC/ Fotografia d'Idoia Capuz Sánchez
Alumna de la UAB participant de l'elaboració del mural en commemoració del 8M: "Sense les dones no hi ha revolució", proposat pel SEPC/ Fotografia d'Idoia Capuz Sánchez

Máribel Cárdenas: “Estem vivint el somni d’aquelles dones que ens van precedir”

Una crònica de Mariona Motjé Soler 

A la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) es respira l’ambient de qualsevol dimarts al migdia. Al bar la gent dina a fora, amb un sol que enlluerna prou per ser principis de març. Altres passen de llarg, atabalats d’una banda a l’altra amb les carpetes verdes sota el braç; en canvi, alguns s’aturen.

Al mig de la plaça, on el sol toca amb més força, hi ha unes paradates, blanques i acabades de muntar. Si t’acostes, com molta gent encuriosida, pots llegir amb lletres grans “Dóna la volta al gènere” i la gent, enlloc de passar de llarg, es para i mira les fotografies de dones que trenquen estereotips, i que omplen de protesta la plaça. És 8 de març, és el Dia Internacional de la Dona Treballadora, i tot i que en molts llocs és una excusa per felicitar-se o fins i tot per consumir, aquí no. Al mig de la plaça Cívica s’ha reservat un espai feminista i reivindicatiu, per debatre en una data tant senyalada. Un lloc on no es banalitza la lluita de les dones feministes i no s’aparta la mirada crítica de tota la feina que queda per fer.

Les parades les han organitzat el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), amb col·laboració de Dolça Lluita -col·lectiu antipatriarcal de la UAB-, i la Fundació Autònoma Solidària (FAS) per parlar d’un tema tant present, però alhora amb tant poca visibilitat: la violència masclista, el sistema del patriarcat i la resposta feminista pertinent. La veu de la Maria Brizard, membre del SEPC, interromp la música i convida a tothom a seure a les escales.

No hi ha ni un núvol al cel, però ni la calor ni els problemes tècnics de so no frenen les paraules de Maribel Cárdenas, membre de la regidoria per la igualtat a l’Ajuntament de Barcelona i activista feminista. Ha volgut, al començament de la xerrada, dotar de sentit el 8 de març, una data carregada de significat, que reflexa la lluita i el patiment de moltes dones al llarg dels anys per aconseguir la igualtat. No oblidem que aquesta data fa homenatge  a un seguit de dones treballadores que van ser assassinades (en alguns casos cremades), defensant el seus drets com a dones treballadores -depenent de la sensibilitat política de cadascú cambia l’origen o la data commemorada-.

Marbiel Cárdenas, memebre de la regidoria d'igualtat de l'Ajuntament de Barcelona, activista feminista/ Font: Cerdanyola.info

Marbiel Cárdenas, memebre de la regidoria d’igualtat de l’Ajuntament de Barcelona i activista feminista/ Font: Cerdanyola.info

Cárdenas explica que les dones són les grans oblidades de la història i dels moviments socials. “Les dones -senyala- han estat protagonistes de les grans revolucions, i alhora esborrades dels llibres d’història per un sistema patriarcal i androcèntric”. De la gran majoria, fins i tot de les del nostre país, no en recordem els noms, ja que el seu llegat ha estat mutilat, tot i haver estat un punt decisiu de la història. Un exemple irrefutable són les primeres vaguistes d’Espanya, a les fàbriques d’Igualada.

Un mural feminista que han començat a elaborar els membres del SEPC a  la plaça Cívica s’omplirà, més tard, de noms de dones en lluita, dones feministes de la història que han fet possible que el món sigui món, dones “a qui els fa mal el món”, en paraules de Cárdenas.

Aleksandra Kolontái, partícip de la revolució bolxevic, va ser la primera feminista que va posar l’ull sobre els problemes personals de les dones: en les relacions, la sexualitat, els desitjos o l’amor. Flora Tristan, “una dona valenta” com la descriu Maribel Càrdenas, que no només va visualitzar les opressions de la dona i es va enfrontar a les violències de tota mena, sinó que va afirmar la seva llibertat com a dona. També  va ser qui va fer famosa la frase de: “les dones som el proletariat del mateix proletariat”; referint-se a que un home tot i ser de classe treballadora sempre estarà per sobre d’algú, les dones de classe treballadora i també que sempre posseirà, com a mínim, la seva esposa. També Emma Goldman, coneguda com “la dona més perillosa del món”, que no només defensava el vot de les dones, sinó que pretenia enderrocar el patriarcat. Aquestes i tantes altres dones són protagonistes d’una lluita que no ha acabat. Els noms que recordem són però, tant importants com els de totes aquelles dones de les quals els desconeixem, “a les nostres mares, i les nostres àvies, que han lluitat en silenci, també cal recordar-les” –les anònimes-, afirma la Maribel.

Entre d’altres paraules, una concreta, directa i alhora un repte clar: “despatriarcalitzar”, una paraula que Maribel Cárdenas vol aplicar a les estructures simbòliques, com és el cas de l’absència de dones en els camps del coneixement. Explica que no es tracta d’un tema de percentatge o de paritat, si no de fer visibles tantes dones que han desaparegut al llarg de la història. Aquest és un problema present en el nostre entorn més proper, la Universitat. Explica la seva experiència com a estudiant de filosofia, quan al tercer any de carrera es va adonar que no havia estudiat ni una sola dona. Ni tant sols Hipàtia d’Alexandria o Rosa Luxemburg havien entrat al temari. De fet, sembla que el pensament masclista d’alguns filòsofs antics hagi arribat al segle XXI i se segueixi considerant a la dona com un ésser menys racional. Aquest sistema educatiu, degut a una visió històrica totalment androcèntrica, concep com a normal l’eliminació de dones dels camps de coneixement.

L’última crida és contra la violència, en concret la violència sexual, un fet que no és anecdòtic i que es troba al centre de la problemàtica en espais docents. Ja el manifest del SEPC que s’ha llegit al principi de l’acte, assenyalava com a còmplices les estructures i els professionals que no actuen en els casos de violència als espais educatius. Aquest assetjament es troba invisibilitzat, però té lloc a tota mena d’espais, i la Universitat no n’és una excepció. Un exemple clar per denunciar el silenci davant d’aquests fets, és el cas de Jesús de Miguel, catedràtic de la UB que va ser acusat diverses vegades d’assetjament dins la Universitat. L’expedient que s’havia obert es va tancar uns anys més tard, el cas va prescriure, i el catedràtic va continuar impartint classes a la Universitat de Barcelona (UB). Cal despatriarcalitzar les sexualitats per acabar amb aquest tipus de violència, que forma part del centre de la problemàtica.

Maribel és a punt d’acabar, però no sense animar a continuar lluitant: “Estem vivint el somni d’aquelles dones que ens van precedir. Hem de continuar aquesta lluita, perquè gran part de la nostra quotidianitat són els drets que elles van conquerir.” Els aplaudiments són sincers i convençuts, i també llargs. Tothom s’aixeca i es dirigeix al mural que s’ha pintat a una de les parets de la plaça. Les estudiants, amb pintures de colors escriuen al costat d’un gran símbol feminista els noms de dones lluitadores: Frida Kahlo, Mercè Rodoreda, Federica Montseny, Rosa Luxemburg, entre molts d’altres, també “anònimes”. La pintada gran i violeta llegeix: “sense les dones no hi ha revolució” i caldria afegir, com ha afirmat Cárdenas, que ja han format part de les revolucions més importants, tot i que la història hagi esborrat els seus noms.

Alumnes de la UAB participant en l'elaboració del mural a la plaça Cívica en commemoració del 8M i les dones feministes de la història/ Font: Idoia Capuz Sánchez

Alumnes de la UAB participant en l’elaboració del mural a la plaça Cívica en commemoració del 8M i les dones feministes de la història/ Font: Idoia Capuz Sánchez

 

Homenatge, també, per a totes les feminsites anònimes que han lluitat pels drets i les llibertats de la dona/ Fotografia d'Idoia Capuz Sánchez

Homenatge, també, per a totes les feminsites anònimes que han lluitat pels drets i les llibertats de les persones/ Fotografia d’Idoia Capuz Sánchez

 

Resultat final del mural: "Sense les dones no hi ha revolució", en commemoració a totes les feministes lluitadores de la història i les que vindran/ Fotografia d'Idoia Capuz Sánchez

Resultat final del mural: “Sense les dones no hi ha revolució”, en commemoració al dia 8M i per totes les feministes lluitadores de la història i les que vindran/ Fotografia d’Idoia Capuz Sánchez

 

Idoia Capuz Sánchez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora de lacolumna.cat i apasionada de l'activisme social, en especial del feminisme. Artista quan puc i em deixen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*