Inici / Política / Catalunya / “O li donem la volta al camí que està prenent Barcelona o ens trobem amb un monstre que ens devorarà”
María José Lecha té una llarga experiència en la defensa de la sanitat pública. / Fotografia: Alberto Prieto

“O li donem la volta al camí que està prenent Barcelona o ens trobem amb un monstre que ens devorarà”

A finals de febrer la Trobada Popular Municipalista, espai aglutinador de moviments socials on la CUP de Barcelona havia delegat la preparació de la candidatura a l’Ajuntament barceloní, va anunciar que María José Lecha en seria la candidata. Aquesta veïna de Fort Pienc va nèixer l’any 1957 i treballa com administrativa a l’Hospital de Sant Pau.

Filla de pares aragonesos, María José Lecha, alcaldable per la capital catalana de CUP-Capgirem Barcelona, va créixer al barri d’Hostafrancs. El seu pare, que havia hagut de marxar del seu poble natal buscar-se la vida, va quedar enamorat de les pintures de Josep Maria Sert i va decidir establir-se definitivament a Catalunya. Hostafrancs era un barri molt català i amb una comunitat gitana forta. La María José explica que els seus pares s’hi van adaptar molt bé i que el pare sempre va defensar el català. La seva primera infantesa la va passar a una escola laica però més tard va haver d’anar a una escola religiosa. Aquest canvi va ser per ella tot un xoc però va trobar el suport en les seves companyes de classe. «La primera protesta que vam fer va ser a la classe de llatí tirant totes a l’hora els diccionaris a terra, uns diccionaris que eren molt gruixuts. Ens van expulsar a totes de classe.», explica entre rialles.

Per fer l’entrevista m’han citat a la seu nacional de la Candidatura d’Unitat Popular al carrer Casp de Barcelona. A més de ser seu nacional també és on es reuneix el nucli barceloní de la candidatura. Expliquen que la seu és nova i que encara no està del tot a punt. Amb aquest trasllat des de l’antiga seu a Manresa han acabat sucumbint al centralisme barceloní. Pregunto si ara ja podran fer els seguiments de les jornades electorals des d’aquí, ja que quan David Fernàndez i els seus companys van entrar al Parlament van celebrar la nit electoral al Casal Independentista de Sants Jaume Compte. La CUP, però, és especial i tot i tenir joguina nova ja m’avancen que és probable que repeteixin la fórmula del casal popular. Per ells, té un encant especial.

La sala on fem l’entrevista té les parets blanques i és molt àmplia. Tot el que hi ha és una televisió, una taula sobre un petit escenari i unes quantes cadires plegades al fons. No és tot tan asèptic com sembla, un vers d’Ovidi Montllor decora la taula: «Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.» El cantautor alcoià, que ha esdevingut un símbol de la candidatura independentista, representa les principals lluites de la CUP. Va dedicar part de la seva vida a la construcció dels Països Catalans i la defensa aferrissada dels drets socials. María José Lecha també ho ha fet i va començar de ben joveneta. «Vaig créixer una mica lliure i això va fer que s’anés forjant una sensació de rebel·lia. Amb catorze anys vaig anar a parar al PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya), jo crec, perquè hi vaig ensopegar, no per una consciència. Hi havia un moviment de poca gent però a molts llocs. Hi havia gent a la universitat, al món obrer, als instituts… i vaig acabar allà.» Aquesta primera militància va coincidir amb els últims anys del franquisme i això significava clandestinitat. Tot i els anys que han passat, la María José recorda la por barrejada amb la il·lusió per construir una societat nova. «Recordo les mobilitzacions a la SEAT. El món de la classe obrera em semblava llavors un món molt conscienciat. Vaig anar fent un aprenentatge de la meva consciència política una mica desordenat.» La militància clandestina era molt dura psicològicament, sempre estava sota una pàtina de terror i en dues ocasions va haver de marxar de casa. Poc després de la mort de Franco va allunyar-se de la militància política. «Les mobilitzacions al principi de la transició van ser molt violentes. Aquella repressió em va superar. Al cap d’un any o dos ho vaig deixar tot durant un temps.»

El cantautor Ovidi Montllor simbolitza molt bé el moviment de l’Esquerra Independentista on s’emmarca la CUP. / Fotografia: Alberto Prieto

El cantautor Ovidi Montllor simbolitza molt bé el moviment de l’Esquerra Independentista on s’emmarca la CUP. / Fotografia: Alberto Prieto

Després de tenir el primer fill la María José es va reincorporar en certa manera a l’activisme polític i ho va fer des de la condició de mare treballadora. Va entrar al comitè de guarderia de l’Hospital de Sant Pau, on hi treballava i segueix treballant d’administrativa. Des d’allà s’elaborava el projecte pedagògic dels nens i s’ocupaven de mantenir aquest servei tan necessari per treballadors i treballadores de l’hospital. Quan el seu fill va créixer va deixar enrere el comitè de guarderia i es va incorporar a la lluita amb l’AMPA de l’escola del seu fill. Un cop acabat el procés d’escolarització del seu fill gran l’atenció de la María José es va centrar en el sector on ella treballava, l’àmbit sanitari. «Jo per afinitat estava al costat de l’Assemblea de treballadors, que després es va constituir com a sindicat i es va afegir a la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya. Vaig començar a fer activitat sindical a l’hospital.»

La lluita en defensa de la sanitat pública és, possiblement, el que més l’ha donat a conèixer entre els moviments socials i ha provocat que acabi encapçalant la candidatura de la CUP-Capgirem Barcelona. «Tu quan estàs malalt i veus que tots els professionals que tens al costat, des de la senyora de la neteja, fins a l’adjunt de guàrdia que t’està atenent estan fent un sobreesforç per tal que tinguis confort, que estiguis informat, que si poden t’operin… la teva sensació com a usuari és de satisfacció. L’usuari no té la percepció del fet que sigui una sanitat concertada. Quan vas a demanar hora a l’otorrino i et donen hora per d’aquí a tres mesos tu no saps si en cas que fos 100% pública te l’haguessin donat en un mes. El que sí que és cert és que amb una sanitat concertada tens una opacitat absoluta de saber com es gestionen els teus diners que van a sanitat.» Per la María José la transparència és un dels principals avantatges de la sanitat pública davant de la concertada i és un camí cap a la bona gestió.

Acostumada a la política de base el salt a les institucions li obre una nova etapa vital. «L’entrada a les institucions no és per gestionar allò que et deixin gestionar dins d’un món d’opacitat. Vols ser una pota més per transformar i capgirar tot allò que hi ha ara. No és per gestionar les engrunes, és per fer que s’empoderi el poble.» Amb un to sincer admet que entrar a l’Ajuntament de Barcelona li inspira cert respecte. «Els meus fills m’animen i m’han dit que si ho faig ja els està bé, igual que el meu company. La veritat és que només rebo ànims. No només de la família, sinó de tot el meu cercle.»

Li demano per què cal capgirar Barcelona i em parla de les emergències de la ciutat: habitatge, exclusió social, identitat dels barris… «Hi ha moltes coses que cal aturar i revertir. El nom Capgirem Barcelona és clau perquè o li donem la volta a tot el camí que està prenent Barcelona o ens trobem amb un monstre que ens devorarà.», m’explica amb cert entusiasme. Les protestes a la Barceloneta d’aquest estiu contra el turisme de borratxera van fer esclatar mediàticament el qüestionament de model de ciutat de Barcelona. La Maria José explica que la Barcelona que s’ha anat construint des de les olimpíades el que ha fet ha estat uniformitzar la ciutat amb altres capitals. «Quan vas a veure una ciutat vols veure com hi viu la gent, les seves característiques, si té una cultura pròpia, barris que tinguin un passat amb molt de pes… Cal que el turista que vingui aquí pugui copsar la identitat de Barcelona i alhora pugui veure una classe treballadora que viu la seva ciutat i gaudeix d’ella.» A més, denuncia que el model turístic actual destorba totalment la vida quotidiana. «Arriben exèrcits de turistes i els guanys que deixen van a empreses alienes als veïns i veïnes de Barcelona però a la gent de Barcelona ens deixen tots els residus que hem de gestionar.»

Participar en les eleccions de Barcelona comporta amb bastant seguretat una contrapartida que pot agradar més o menys. Al final de l’entrevista demano a la María José si està preparada per sortir al Polònia i em contesta que sí, que li faria molta il·lusió. No només es tracta de riure d’un mateix, sinó que aparèixer en el programa satíric pot ajudar a visualitzar la candidatura i, en conseqüència, obtenir més vots.

Arnau Lleonart
Encetant la vintena. Intento escriure sobre el que veig, el que em preocupa i el que m'agrada.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*