Inici / Les Columnes / Un Nadal qualsevol
Fotografia de Emi Yañez

Un Nadal qualsevol

Una columna d’Arnau Lleonart

Són les dues i els familiars comencen a impacientar-se. Ja passen 40 minuts de l’hora acordada i encara no han arribat ni la meitat dels convidats. Any rere any es demana puntualitat i any rere any passa el mateix. Podria dir-se que és una tradició tan arrelada com fer cagar el Tió. A poc a poc oncles, tietes i cosins van omplint el menjador i es van encetant les converses: “Què et semblen aquests de Podemos?” “Què en farem del Barça…?” “Tant de rotllo amb la independència i ara està tot aturat?” L’àvia ordena que tothom segui i comenci a menjar els aperitius. Pregunta què porta per beure: vi i cervesa pels grans, refrescos pels petits. L’aigua és intergeneracional.

Tots ens coneixem, sabem què no agrada al del costat i en fem broma. Els aperitius donen pas a la tradicional sopa de Nadal. Pel vegetarià el brou és de verdures i el celíac se’l pren sense galets. “Vau sentir el discurs del rei?” “Que fort això del Pequeño Nicolás, no?” Mentre s’enraona d’actualitat tothom va menjant el mateix menú de cada any però que tot i així mai no es fa pesat. Quan arriba el segon plat és habitual dir-se a un mateix que no hauria d’haver menjat tants aperitius. Finalment, però, sempre es un lloc a la panxa i hi cap tot.

En un moment de debilitat l’àvia sospira: “Quina llàstima que la Laia i el Marcel no siguin aquí…” Tots eren conscients que el tema sortiria en un moment o un altre i s’activa el pla de defensa per reconduir la situació. “Va, no ens posem tristos ara!” “Els podríem enviar un selfie, no?” La parella, que va marxar a Austràlia el setembre, havia decidit passar allà aquell Nadal per no gastar-se el que havien estat estalviant. Ella, biòloga, havia decidit que el millor per poder treballar era marxar a l’estranger. Ell, informàtic, va aprofitar que per treballar tan sols necessitava un ordinador i va acompanyar la Laia a l’altra punta del món.

El record dels familiars absents va encetar un nou tema de conversa. “És increïble que després de tants anys d’estudiar aquí ara hagin de fotre el camp.” “I l’Estat perd molts calés per cada jove d’aquests que marxa, eh.” Curiosament, els familiars amb postures diferents que minuts abans s’havien estat enfrontant pel futbol, la independència, Podemos o el rei convergeixen en una mateixa tesi: no hi ha dret que la Laia i el Marcel no puguin passar el Nadal en família. L’empatia i la solidaritat respecte els problemes dels altres no se’ls activa amb l’esperit nadalenc, sinó que ho fa quan els toca de prop. A taula els temes de conversa flueixen i quan arriben a les postres ja no parlen d’emigració ni de fuga de cervells. “La Pilota d’Or la tornarà a guanyar el Cristiano, està tot amanyat.” “Nens, ja sabeu què demaneu als Reis?” En el moment del brindis, però, reapareix el tema important, l’emotiu, el que importa més que Messi, Cristiano o els regals de Reis. Per un instant els absents es fan presents i tothom els pensa. A veure si, amb sort, aconsegueixen estalviar prou diners per venir d’Austràlia a l’estiu i es poden retrobar.

Per saber més sobre l’emigració consulteu asinosvamos.es

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*