Inici / L'Àgora / La decisió d’esperar [Jocs Florals 2015]
llibres

La decisió d’esperar [Jocs Florals 2015]

Un text narratiu de ficció de Tinajero

I quina parella més estranya! De vegades voldria trepitjar-li aquell peu tan lleig ben fort perquè mai més pogués anar a passejar amb ella. Ell faria un crit horrible i ella marxaria corrents sense mirar enrere. Ho desitjava amb totes les seves forces, però mai ho havia fet i per sort mai ho faria.

 

 

Acostumava a descriure’s com una dona tapiada. Com una d’aquelles cases que no tenen porta però si finestres, explicava divertida. Se’l mirava seriosament per després somriure, tot ho arreglava així. La veritat és, que a ell no li feia gents de gràcia. Una dona tapiada. No una dona emmordassada, ni lligada, ni presonera. TAPIADA. Només imaginar-s`ho li entraven nàusees i calfreds i volia sortir corrents i cridar-li que s’oblidés d’ell que estava realment boja. Però ell també seguia caminant al seu costat. Seguia caminant amb el cap clot i amb les mans a la butxaca.

Ella notava la seva ruptura però mai li va dir res. Continuava parlant d’altres coses, gesticulava i parlava. Li agradava parlar. De vegades el trucava només per parlar. Es citaven i ell l’escoltava. Quan es feia el silenci, ella seguia parlant pels ulls i era quan ell l’abraçava. Notava la seva respiració i era llavors quan sabia que el que havia de dir era tan fosc, tan macabre que li espantava dir-ho en veu alta. Els dos entenien els seus límits i els respectaven.

Un dia, el va telefonar i només se sentien els seus ulls. Va saber que alguna cosa grossa passava però els seus llavis tremolaven i no va contestar. Penjà el telèfon després de tres minuts de silenci. Va ser una conversa devastadora. No va saber res d’ella durant un any.

Va ser un any realment rutinari, fins i tot relaxat però tot i així no aconseguia dormir. S’adormia pensant en el seu dia tranquil i somniava en esperits que el miraven, tenien uns ulls enormes i se sentia malament i amb ganes de vomitar. Més d’una vegada, es va llevar endormiscat desitjant treure el vomit per poder dormir, però el pis donava voltes i més voltes i era tot borrós i llavors perdia el coneixement i queia al terra fred del lavabo. Allà es quedava, quiet, nuu, sense ningú que pogués socorre’l. Quan es despertava anava directament cap a la dutxa per treure’s la suor que se li quedava enganxada al cos. No tenia por. Ja no, ja no tinc por, es repetia. Era mentida. Vivia amb la por al cos: tenia por als mosquits, als gats, a la foscor, a esternudar, a fer tard, a contradir, a assenyalar, a criticar, a maleir, a no veure-la mai més, a estar sol, a pensar i dir el que pensava. Però ell es dutxava i es repetia que no tenia por. Ja no, ja no tinc por de res, puc sortir al carrer i cridar, perquè no tinc por. Però sempre trigava a sortir de casa, i mai es decidia a fer res que pogués sortir de les seves costums. Només ella el feia sortir de la normalitat. Li plantejava coses inimaginables i li feia mirar les formigues durant hores. Però si pensava ben bé el que sentia per ella…. li provocava inquietud. Quan el mirava als ulls fixament tot ell tremolava. Aquells ulls profunds i tan bonics eren una sentencia. Una sentencia de què?, es preguntava. D’alguna cosa no humana, temible, atroç. Tot seguit, plorava. Plorava desesperadament com si dins les seves llàgrimes estigués la resposta.

 

Un d’aquests dies tranquils, es van creuar en una cantonada i van compartir una cigarreta. Ell no fumava, però amb ella sí, amb ella era necessari fumar. No va voler preguntar-li què havia fet durant un any, era millor no saber. Va explicar-li el que es reunia amb gent estranya, va anomenar algun noi i es queixava d’alguna cosa que ell no va poder entendre. La mirava i pensava en aquella dona tapiada. No emmordassada ni lligada. Tapiada. I aquesta paraula ressonava per tot el seu cos com un virus mortal. Es necessitava un martell per destapiar-la? Potser ell també estava tapiat, potser tothom estava tapiat i haurien de comprar milers i milers de martells per travessar la pell. Es separaren. Aquell dia va dormir tota la nit. Va prendre la ferma decisió que mai més veuria aquella dona. Però hi havia alguna cosa que l’atreia cruelment cap a ella. I sempre tornava.

Mentre passejava pels carrers enrevessats de la ciutat , va anar a parar a casa d’ella. Mai hi havia entrat. Sense pensar-s’ho va picar la porta de fusta, va tenir ganes de fugir però no ho va fer. Es va quedar allà paralitzat, esperant. Després d’una bona estona va decidir marxar. Al dia següent va tornar, i a l’altre i l’altre. Res.

Una matinada, estant ell al terra del lavabo, el va despertar el so de l’ intèrfon. Marejat encara, es va aixecar com va poder. Sóc jo, m’obres? Quan va estar a la porta, ella se’l va mirar rient, En adonar-se que estava despullat es va avergonyir. Almenys ella va percebre el pànic del seu amic i això la va fer riure més. Va tancar la porta i li va dir que no passava res, que ella també estava suada. Poc a poc es va anar treien la roba fins que es van quedar els dos nuus. Un davant de l’altre. Ell espantat i ella examinant- lo amb aquells ulls de gat. Es van agafar de la mà i van seure al sofà. Té, t’anirà bé un cigarro; van fumar fins que va sortir el sol.

Ella li va confessar que estava fugint, que s’amagava pels racons com una rata, però una rata molt llesta, va aclarir. Tenia amics, deia, que la protegien de les càmeres i dels gendarmes.

Ell no s’ho acabava de creure del tot, havia sentit rumors que hi havia policies que s’infiltraven entre la gent, entre els extremistes, com deien a les noticies. Però feia anys que no se’n parlava dels terroristes, feia anys que la gent vivia en pau. Les coses havien canviat molt, cap a millor és clar. Era veritat que pels carrers no s’hi podia anar de nit, era perillós, en qualsevol moment podia passar-te una desgràcia. I això ningú ho volia, així que per ordre de l’Estat, s’havia decidit que ningú sortiria al carrer a partir de les nou del vespre, que era millor estar a casa i per si un cas, les càmeres farien la resta de la feina. De fet, era el motiu pel qual es van instal·lar pels carrers, per tenir més seguretat. Era millor quedar-se quiet i no fer res, això ho tenia molt clar. Li fascinava la seva valentia, ella podia sortir per la nit i recórrer la ciutat quan volgués. Tu també ho pots fer, si vols, jo t’ajudo, li va dir. Mentre acariciava els seus dits llargs i suaus, pensava què podria fer per provocar aquell noi. Sabia que era recíproc. Els dos ho podien sentir, i els dos s’estranyaven de sentir-ho. No hi havia ningú que ho pogués negar. Ningú que no ho veiés. No obstant això, negaren per un instant la raó. Deixaren de mirar per la finestra. Abandonaren els llibres i per un segon s’oblidaren del món. Van entregar-se per complet l’un a l’altre. Van descobrir els secrets més profunds. El pis va omplir-se de sospirs i gemecs, de luxúria i amor. Es xiuxiuejaven a l’oïda coses que no podien entendre i es llepaven i es besaven i no deixaven mai d’acariciar-se i la suor d’un i de l’altre ja no es diferenciava i tot es va reduir al sexe. Un acte valent i desitjat. Van estar tres dies fent l’amor, ella no deixava mai de parlar i explicar-li coses, i deia que un altre sistema era possible i que ho havia vist a altres països i que faria tot el possible per aconseguir-ho. Tot? Si, tot. Li semblava que en qualsevol moment el pit li explotaria de tant que l’estimava. El món es concentrava en aquell pis. Es van adormir. Quan ell va despertar-se, ella ja no hi era. No li va estranyar. Va preparar-se un cafè. Hi havia una nota damunt la taula: “fes alguna cosa per tu”. Va somriure. Val més que no, ja n’he tingut prou.

Sortint del portal un desconegut va arraconar-lo pel carrer i li va dir que havia desaparegut, que no se li acudís dir-li a ningú que havia estat amb ella que era perillós. Es va pixar als pantalons. L’altre ho va veure, es va apartar i el va mirar amb repugnància. Què collons veu en tu? Ets inútil! Va marxar i mai més el va veure. Va quedar-se allà, mullat i brut, esperant alguna cosa. Esperant, esperant… sempre s’havia passat la vida esperant, però el què? No ho sabia, només esperava, era una sensació. Esperar era la única cosa que se li donava bé. Va córrer fins la porta de fusta on un dia va estar esperant, però aquella vegada sense pensar-s’ho va tombar-la d’un cop de peu. Va fer un cop sord i va entrar. Per un moment va desitjar descobrir-la en alguna habitació llegint. Va investigar totes les habitacions silenciosament. No volia que ningú el sorprengués. Val més ser prudent, mai se sap qui et pot estar vigilant. La casa tenia els sostres molt alts i el terra de rajoles verdes. No hi havia ningú. Va instal·lar-se allà. Va pensar que potser ella tornaria, ella sempre tornava. No era estrany que desaparegués, perquè tant rebombori? Es va preguntar una vegada i una altra els motius, però no va poder arribar a cap conclusió.

 

Va passejar-se pels mateixos llocs i va desfer i fer els camins que feien junts. Va llegir els retalls dels diaris que tenia escampats pel terra de l’habitació. Tots parlaven de guerres, de desastres, de gent que s’armava no sabia perquè. Es va enfonsar en la lectura de tots els articles esperant trobar-la perduda entre tantes paraules. La persiana no la pujava mai. La foscor omplia la casa. Va descobrir que allà se sentia segur. Fumava i llegia, i de tant en tant mirava pels foradets de la finestra. Normalment hi veia un home molt prim davant, en un primer moment no li va donar importància, però al llarg de les setmanes es va adonar que l’home prim sempre estava allà. Potser també estava esperant. Durant uns dies va ser ell qui vigilava l’home prim. De seguida va adonar-se que era un policia. Un policia dels secrets, un detectiu potser? Així que tenia un detectiu per ell sol! Era tot un honor, mai n’havia tingut cap, ni tan sols l’havien parat pel carrer, era un noi tan corrent que no aixecava cap sospita. Ho havia d’aprofitar, havia de treure-li partit d’alguna manera, va pensar. Però de què? Ell no tenia a ningú, mai havia assistit a cap reunió amb ella. No sabia res de res.

Pels migdies venia una dona, li portava cafè i un entrepà. L’home agafava les dues coses sense perdre de vista la casa. Va semblar-li que el descobria, va fer un bot i va amagar-se ajupit com si en qualsevol moment poguessin disparar per la finestra. Allò el va fer sentir estrany, el va fer sentir bé. Mai va sentir-se tant viu. Va obrir les finestres de tota la casa, i va mirar al detectiu prim. Els dos tenien un cafè a la mà. El prim no es va moure del lloc, només s’acostava el got de cartró a la boca. Ell tenia ganes de fer-lo passar, pensava que allà dret tants dies s’avorriria.

Per primer cop a la vida no va tenir por. Es mirava al detectiu amb un posat seriós i després li somreia. El detectiu no anava vestit com la resta de policies. L’única cosa que tapava el seu rostre eren unes ulleres de sol enormes. Duïa el cabell fins les espatlles i es veien molt suaus i brillants. Vestia pantalons texans i una jaqueta negra i llarga, gairebé fins als genolls. Les sabates eren marrons, de vestir molt elegants. No va veure cap arma. Res que indiqués que fos una persona violenta. Al contrari, semblava un detectiu tranquil i això a ell el posava molt nerviós, però no li tenia por. Quan sortia de casa, que eren poques les vegades, fins i tot el saludava amb el cap i el detectiu el seguia amb la mirada encuriosit.

Però el detectiu prim tenia molt clar que la seva feina era esperar, sempre era així. I donava els seus resultats, sempre. De petit ja el felicitaven a l’escola per la paciència i les bones maneres que tenia. A més, al pati era el més ràpid de l’escola. Per això va decidir fer-se policia, complia tots els requisits. Amb els anys disfrutava més estant al carrer que dins d’una oficina, li agradava treballar sol i esperar. Sabia perfectament quan algú faria una cosa indecent i li va ser molt fàcil anar ascendint. Ara es trobava davant d’una casa potencialment perillosa, el que no entenia era què hi feia aquell noi allà tancat. Segons els arxius, era un noi adaptat a la societat sense cap risc, però allà estava, mirant-lo per la finestra. No era el primer cop que es trobava amb un cas com aquest, joves que per sentir-se diferent jugaven a ser revolucionaris. Era una llàstima, la majoria dels casos acabaven malament. Algunes vegades els introduïen dins del govern, però només als més intel·ligents, i aquests eren els que fugien. Sempre acabava malament. Era una veritable llàstima… El detectiu era un home molt culte, havia llegit tots els llibres que li queien a les mans. Tots, inclús els que no es podien llegir. És important saber com no s’ha de pensar. Era un home ferm i lleial al sistema. Tenia clar fins on podia arribar, tot i que ell tenia la llibertat d’actuar segons els seus criteris, però els seus criteris eren els del sistema. Per això no paraven d’omplir-lo de medalles i reconeixements. S’ho havia guanyat. Havia desarticulat fins i tot cèl·lules terroristes que encara no existien. S’havia encarregat personalment de fer- los desaparèixer i de tancar els casos. Era normal doncs, que fos un policia respectat. Tothom valorava la seva opinió i sovint li demanaven consell. La gent que el reconeixia pel carrer el saludava amb molt de respecte i fins i tot amb una certa admiració. Gràcies a mi, poden viure tranquils, pensava. Era un orgull i un gran honor vetllar per la seguretat de la ciutat. Cap cas se li resistia. Bé, un si, va pensar amb ira. Hi havia una noia que era molt escorredissa. Quan semblava que ja la tenia ella desapareixia. L’únic que podia fer era esperar que tornés, així que es va instal·lar davant de casa seva. Era antiga és clar, però quan va arribar va veure la porta al terra. No va preocupar-se, serien lladres que aprofitaven la seva absència. Va detectar moviment dins la casa i va advertir que allà dins estava vivint algú. Un noi. Si tenia alguna cosa a veure amb ella, esperaria el moment oportú per fer-lo desaparèixer, era qüestió de temps que cometés algun error. Tres mesos després d’espiar la casa, va decidir que ja n’hi havia prou, que era el moment de moure`s. Va esperar que ell sortís i va irrompre dins la vivenda. Buscava articles, textos, llibres o llibretes que el poguessin incriminar. Era evident que aquell noi era còmplice.

 

Quan va arribar a casa ho va veure tot regirat. Va ordenar-ho tot, va treure la caixa de cigarrets i quan anava per la meitat va resoldre que aquell dia no soparia, que era millor ficar-se al llit. Va estirar-se damunt del matalàs que es va disposar al racó de l’habitació. A mitja nit, va sentir uns llavis que li petonejaven el clatell. És tan bonic que estiguis aquí, va xiuxiuejar ella. Ell només es va girar, va mirar-la als ulls i li va besar els llavis. Va notar que estava més prima, se li van clavar els ossos quan es va posar a sobre. Però la desitjava tant que gairebé no hi va pensar. Va notar que ella plorava i ell va seguir el caminet salat que deixaven les llàgrimes i li va dir que no plorés, que estaven vius. Ella no va contestar, van fer l’amor fins a esgotar-se, llavors es van abraçar. Un cop sord els va despertar. Ràpid, vesteix-te, va ordenar. Van anar el més ràpid que van poder, però abans que poguessin amagar-se van veure la figura d’un home alt i prim que els apuntava amb una pistola. No deia res, somreia i prou. Sense pensar va disparar dos trets i els dos joves van caure al terra desplomats.

 

Esperar valia la pena, aquella n’era la prova. Esperar era el millor que sabia fer, esperar i disparar. Quin orgull i quin honor era pel detectiu prim netejar la ciutat.

 

 

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*