Inici / L'Àgora / El sentit de les coses [Jocs Florals 2015]
Fotografia

El sentit de les coses [Jocs Florals 2015]

Un text narratiu de ficció d’Emma Roig

Nit fosca i freda d’un dilluns de gener de l’any 2008. Des de les altures la ciutat de Barcelona s’alça entre espessos núvols que deixen entreveure la plàcida quietud de la bella metròpoli que hores abans havia estat governada per les rialles dels infants, les corredisses de treballadors impuntuals, els insults d’un home que xoca amb un altre, l’espera impacient d’algú en un semàfor de la Diagonal, el soroll dels vehicles prement el clàxon… La calma d’un paisatge de fotografia es trenca després de la caiguda de petites gotes de pluja que van mullant els carrers. La pluja deixa pas als llamps i aquests als sonors trons. En la negra nit una petita llum del cinquè pis de l’edifici 72 de Poblenou s’encén. L’Isaac que des de feia hores donava voltes damunt del llit decideix alçar-se. Es gira cap a la petita tauleta de nit i mira el rellotge digital, són les tres del matí. Tot seguit, camina sigil•losament cap al balcó perquè el seu pare de son lleuger no es desperti i aparta les cortines. Quiet, absent, queda abduït per la pluja i el seu hipnòtic moviment. Mirant a través del vidre cada gota que inevitablement cau al terra recorda com li agradaven les nits de pluja a l’Anna, la seva mare. Ella sempre deia que la vida és com gotes d’aigua, gran i meravellosa en el seu inici, va perdent essència en el seu recorregut de temps inconcret fins arribar al seu final desfent-se i més tard desapareixent. També recorda amb una barreja de tristesa i nostàlgia les seves ganes de viure, la seva vitalitat que mai va abandonar, la seva tendresa, les seves ganes de lluitar fins i tot quan sabia que la dura i constant partida contra el càncer era impossible de guanyar, aquest ja s’havia apoderat de cada part del seu cos fins la seva mort a l’Hospital del Mar un diumenge a les quatre de la matinada de feia un any.

Els núvols grisos s’esvaeixen mentre la pluja frena la seva intensitat pausadament, no té pressa, igual que l’Isaac que estirat al llit juga amb l’ombra dels seus dits llargs i prims recordant com es movien al ritme de clar de lluna de Debussy i com l’Anna aplaudia fins que l’Esther, la seva germana petita de sis anys, la interrompia. La menuda l’estirava del jersei i amb esbufecs la portava al menjador perquè l’ajudes a fer els deures de l’escola. Ell seguia tocant sabent que des de l’altra punta del passadís ella seguia escoltant atentament.

Es gira i torna a mirar el rellotge, les quatre. Falten quatre hores perquè la sensual veu de Michael Bublé inundi l’habitació i l’Isaac té son, molta son però no pot dormir. Aquest molest insomni s’està tornant rutina. Abans la dolça veu de l’Anna el relaxava, ara es conforma amb la sonoritat d’un silenci que el fa sentir minúscul. Ella ja no hi és, la dona de la seva vida, el seu primer amor l’ha abandonat per sempre. El càncer la va obligar a deixar enrere els nens dels seus ulls, l’home que tant havia estimat, l’olor de cafè dels matins, el fred que es colava entre els llençols les nits de primavera, el pinçament suau de la guitarra, el regust de l’última presa de xocolata…

L’Isaac tanca els ulls intentant crear una imatge de les infinites excursions que tant li agradaven. Els llargs camins, les altes muntanyes, els petits llacs d’aigües transparents formaven part dels seus dies feliços amb ella, la bonica Anna que li feia pessigolles quan ell estava distret bufant les flors de dent de lleó que anava trobant a banda i banda del camí. La imatge es fa borrosa, es desfà mentre obre els ulls poc a poc intentant retenir aquella sensació de llibertat, d’eufòria. Ara, la seva mà busca l’interruptor de la petita llum i s’assenta al llit traient-se el pijama. Obra l’armari, uns pantalons qualsevols i un jersei de llana, a fora fa fred. Des de fa una estona li ronda una idea pel cap. Té ganes de sentir la humitat calant-se poc a poc i notar el vent impertinent, desafiant a la seva pàl·lida cara.

Tanca la porta de l’entrada amb suavitat, el grinyol és casi imperceptible, el seu pare i la seva germana segueixen dormint plàcidament aliens a tot. L’Isaac comença a caminar. Després a córrer. Els tolls no impedeixen que avanci en línia recta. La ciutat als seus peus i s’apodera de l’asfalt. Deixa de córrer per caminar lentament mentre entona “you’re not alone” i es transporta a totes aquelles nits que espantat pels trons buscava protecció entre els braços delicats de la seva mare que l’agafava amb força i li cantava a cau d’orella. Per primer cop, mira al seu voltant per saber on està. Ja no veu el verd de les parets de la biblioteca del costat de casa, s’adona que s’ha allunyat més del que voldria i decideix retrocedir.

El cel, aleshores clar, s’omple de núvols primer grisos, després negres que descarreguen amb fúria milers de gotes d’aigua. L’Isaac es posa la caputxa i comença a córrer. La tempesta pren forma destruint l’harmonia dels carrers de Poblenou. Ell continua corrent, pensa que s’ha allunyat massa. Els trons desperten d’un somni deliciós l’Esther que obra la llum de la seva habitació. L’Isaac agafa embranzida i en aquell precís moment un llamp, de tants i tants, l’il·lumina el rostre caient just damunt seu. Un sol moviment i ja està a terra, estirat i tot s’ha acabat.
L’Esther decideix que si ella no pot dormir el seu germà tampoc ho farà. De puntetes recorre la petita distància que separa les dues habitacions. Obra la porta i crida pretenen espantar el seu germà gran que sempre es fa el mil homes. Veu el llit buit, desfet i pensa que deu estar al lavabo. Canvi de plans, s’estira agafant amb força el coixí per tirar-li a la cara quan entri. L’espera es fa llarga i la petita està cansada. S’adorm.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*