Inici / Cultura / Noia Despullada
Pintura de Kenneth Manzano. Imatge de: Laura Serrat
Pintura de Kenneth Manzano. Imatge de: Laura Serrat

Noia Despullada

Un relat de Laura Serrat 

Relat suggerit per les paraules de l’artista Kenneth Manzano, autor de la pintura.

Pinzellades soltes de verd cel, pell femenina reposant a la platja entre els meus dits. La sal blava em llisca dels cabells i taca de fosc el verd del dibuix. Sota la matinada m’estiro nu a la sorra eixuta mentre el cos em demana un jersei. Aixeco el dibuix i em tapa les quatre estrelles que resten, la miro, la toco. Avui la vida ja no és igual.

Poques hores abans entrava al tren que m’espera just davant la feina i m’hi retorna. Altra vegada els ulls em coïen de llum groga, de llum vaporosa de tarda. I de sobte, aquell silenci còmode de gent cansada i deixada anar cap avall amb la mà alta ben agafada. Em mirava aquella taca castanya de cafè fred a la camisa. M’havien fet enfadar i amb un sotrac, el cafè enlaire i la camisa esquitxada. Però ja pensava en comprar-ne una altra de color fosc, semblant a la del director. Se m’acudí mirar per la finestra i em sorprengueren unes casetes amb colors d’estiu i teulades de nit mal lligades a les roques d’una costa desconeguda. Uns cops de peu al terra del vagó em despistaren. Gairebé llanço un crit a aquells ulls innocents que feien joc amb els llacets verd cel i deixaven anar la mirada a les meves mans. No entenia què mirava. Va senyalar les ungles esgarrapades arran de pell. Vaig amagar les mans, avergonyit. Una veu eixuta va anunciar el final del trajecte. Havia perdut la parada.

Aquell últim paratge remot de ferrocarril ruixava llum molesta per tot arreu. Ara duia l’americana cenyida i la camisa bruta se’n reia. Enfront, s’esglaonava un poblet de tinta blanca i marina.

Tenia el mar darrere. Els balcons s’omplien, el mar devia vessar taronja. Els menuts no callaven els riures, les cares brunes brillaven. Però la marca de cafè desprenia un nerviosisme que se m’enduia del present.

Decidí soltar-me a la sorra buida de la platja. Últims batecs d’estiu al setembre m’envermellien les galtes més inflades. Entreobrint els ulls s’intuïa un capvespre d’ombres grogues. El sol ja no em molestava. Aparegué una figura vermella. Un vestit rogent s’arrossegava per la línia que separa l’aigua i la terra. Caminava i s’acotava. M’hi vaig atansar.

– Sabries dir-me algun restaurant de categoria arran de costa per sopar aquesta nit?

Vaig aventurar la frase sense els entrebancs que solia tenir. Semblava estrangera, d’algun d’aquells països on van amb la ratlla dels malucs despullada tot l’any.

– Què significa per tu categoria?

– Vull dir un restaurant amb classe, música, vistes al mar, bon vi…

Intentava impressionar-la. De sobte, espetegà el seu somriure de contrast blanc.

– Vols dir que t’hi voldrien amb aquesta taca?

Ja està, ara ja no hi tenia res a fer. Cony de taca…

– En aquest poble no existeixen aquests locals que busques.

Utilitzava un to punxant. Com més li mostrava la meva posició social més se m’allunyava. Entretant, extirpava petxines daurades que es bellugaven entre els seus peus.

– T’agraden les petxines?

– Cada estiu vesteixo fils buits amb petxines petites.

– Hi fas negoci?

– No és un negoci, és una afició que conservo des de la infància. Cada peça és diferent. Algun turista s’emporta collars de petxines a casa, sovint, a l’altra punta del món.

Em semblava un discurs surrealista. Qualsevol hauria volgut tenir aquella noia dins d’un vaixell adornat de luxes, hi faria joc. Però ella es dedicava a fer art amb closques blanquinoses, art que no rendia. Em mirava segura de sí mateixa. Tenia els ulls verd cel.

Va extreure un collaret de closques negres.

– Te’l dono. Tu tens alguna cosa per donar-me?

Vaig vacil·lar. Tenia un cúmul de bitllets a les butxaques. Res que ella pogués admirar.

Em donà l’esquena mentre el vestit queia a l’aigua i es plegava en forma de rosa. Els últims respirs de llum l’envermellien i la feien lliure i jove. Em vaig girar per comprovar que havia sigut l’únic en veure-la. No va ser així. Un pintor rere les roques eternitzava l’escena. Nedava a la fosca amb tan sols mitja lluna. Mai havia vist algú tan viu. Em transmetia llum verd cel.

Em desvetlla el fred. Estic xop i nu. No estic sol. El pintor encara retoca. M’hi acosto i la veig allà ajaguda a la tela.

– Per quant li puc comprar aquesta pintura?

– Digui’m vostè quan costa un instant en la vida.

I sota la matinada m’estiro nu a la sorra eixuta mentre el cos em demana un jersei. Aixeco el dibuix i em tapa les quatre estrelles que resten, la miro, la toco. Avui la vida ja no és igual.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*