Inici / Les Columnes / Me súa la polla…
Un gest oportú per fer front a una situació inoportuna - Voetbal.blog.nl
Un gest oportú per fer front a una situació inoportuna - Voetbal.blog.nl

Me súa la polla…

Una columna de Sofia Català

És una forma verbal poc subtil de mostrar indiferència vers alguna afirmació inoportuna. Quasi sempre esdevé en forma de resposta i sol fer-se servir per el·ludir un sintagma oportú. Diguem-ne que té a veure amb el nivell de la parla, això és, segons la RAE, “el modo de expresarse en función de las circunstancias”.  I es defineix per causalitat sociocultural. En espanyol, quan un diu que li sua la polla, està utilitzant un llenguatge vulgar que dennota manca d’educació, o, dit d’altra manera, fa servir el nivell marginal de la parla, doncs les polles, generalment, no suen: el que en realitat vol dir és “tant em fa”. I expressat així, és una altra cosa. Diguem-ne que té a veure amb el nivell comú de la parla. No obstant això, la funció del sintagma no sol variar: continua emprant-se -aquesta vegada subtilment- per mostrar indiferència vers alguna intervenció improcedent. Cal afegir, però, que quan a un espanyol li sua la polla, generalment, pateix d’ignorància aguda. Quan tant li fa, o dit a la seua manera, quan “le da igual”, el problema és la manca d’empatia: sofreix d’empoderament personal desmesurat. I és precisament per això que no considera oportuna l’afirmació que precedeix la falca.

He d’admetre que tal lliçó de lengua castellana la vaig recordar fa cosa d’una setmana, mentre sopava a la fresca entre tarongers, vora la platja de l’Arenal, a Burriana: País Valencià. No feia més de mitja hora des que m’havia instal·lat a aquell tros de terra amb la meua colla quan un xic descamisat, amb la gorra del revès i un cubalitre a la mà dreta i d’altre amb camisa blanca ben cenyida, bermudes florescents i cap al ras, es van prendre la molèstia d’immiscir al rogle i interrompre-hi la conversa. Passats cinc minuts, ens van tirar la primera flor: “Vosotras sí que sois majas chicas, cómo se nota que no sois catalanas”. Aleshores va tenir lloc el dissentiment de moda – un altre dia més -. Eren gallecs, d’A Coruña. El de la gorra estudiava odontologia i el de les bermudes farmàcia. Estaven d’acord que a Catalunya les persones es neguen sistemàticament a respondre en castellà quan una forastera s’apropa a preguntar-les qualsevol cosa. De llengua materna asseguraven tenir la gallega. I de vehicular, majoritàriament, l’espanyola: “Pero que si alguien me habla en gallego yo no tengo ningún problema de contestarle en gallego, porque lo sé, ¿sabes?” – explicava orgullós l’odontòleg. Tampoc tenia cap problema amb què nosaltres parlàrem en català – deia -: “Pero eso de la independencia, de que os queráis separar de España, por ahí sí que ya no paso”. La Berta no s’ho treia de les mans: “¿En serio que no te sabe mal perder tu lengua? Es tu lengua, la que te hablaron de pequeño…”. L’altre, el de les bermudes, va alçar-se del terra i un cop plantat va respondre-la: “Mira…a mi me súa la polla”.

En aquell context, la suor de la seua polla regalimava sobre la terra d’un poble de llauradors que s’ha criat castigat cara la paret entre tarongers, oliveres i camps d’arròs des que el mal d’Almansa el va alcançar. Els borbons el van envaïr. Després Felip V, que desitjava uniformitzar la identitat dels seus vassalls, va abolir la nació. Ja sense furs, van ensopegar amb Vicente Blasco Ibáñez, un republicà que es va dedicar a alfabetitzar sa València natal seguint les premisses del “regionalismo bien entendido”, que confinava la llengua de l’espardenya a les costums d’anar per casa. Aleshores va arribar Franco amb la quadrilla d’espavilats que picaven a la porta de matinada. Després es va democratitzar la dictadura i es van inventar les autonomies. I al País Valencià el van tenyir de blau per ofrenar noves glòries a Espanya, cara la paret, com tota la vida.

L’odontòleg i el farmacèutic ho ignoraven. Tampoc sabien que a Catalunya el valencià no és un souvenir, ni que al Principat la disglòssia lingüística – en relació a la terreta – és un acudit: per això, de bones a primeres, la gent parla català. El que sí tenien assumit és que tot plegat els sua la polla; perquè en espanyol, tal expressió marginal té sentit constitucional, doncs l’executiu el·ludeix – això sí, subtilment –  qualsevol sintagma que evoque el cataclisme de la causa nacional. Tant els fa si el mal ve d’Almansa o del Parterre: Espanya és una nació; i, ni parla valencià, ni té dret a decidir sobre el seu futur. 

Estan malalts. Sofreixen d’empoderament personal desmesurat. El manifesten amb el nivell comú de la parla, fent servir el pseudoperiodisme: la materialització política de la indiferència en funció de les circumstàncies. Redefineixen l’imaginari col·lectiu de la cultura popular. Escriuen la història. I la inculquen a les joves promeses del projecte nacional. D’ací que l’odontòleg i el farmacèutic siguen un parell d’ignorants. I també que els hi sue la polla.

Sofia Català
El periodisme, com la vida, solament es pot entendre de viatge.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*