Inici / Les Columnes / Perquè és coherent que la sandàlia d’en Fernàndez surti del Parlament
"Punys enlaire després de la intervenció de Quim Arrufat a l'acte central pel Sí Sí del SEPC a la UAB" - Alvaro Imbert  - LaColumna.cat
"Punys enlaire després de la intervenció de Quim Arrufat a l'acte central pel Sí Sí del SEPC a la UAB" - Alvaro Imbert - LaColumna.cat

Perquè és coherent que la sandàlia d’en Fernàndez surti del Parlament

Una columna de Raquel M. Martínez

Després del 9N l’escenari polític català continua movent-se sobre un full de ruta incert. Els partits es divideixen en unionistes i independentistes, en partidaris de seguir la legislatura i en partidaris d’unes eleccions plebiscitàries imminents. Al grup dels partits independentistes i que demanen plebiscitàries trobem la CUP-AE, que amb tres diputats s’ha fet sentir amb força al Parlament. Destaca especialment el paper de David Fernàndez. Fernàndez ja era famós a twitter i també entre els sectors d’esquerres, però va esdevenir conegut a tota Espanya quan va ensenyar la seva sandàlia a Rodrigo Rato.

Però el temps de Fernàndez al Parlament s’esgota al mateix ritme –incert– que aquesta legislatura que va començar al 2012. Segons els estatuts de la CUP-AE (un codi ètic i de conducta) cada representant que obtingui un càrrec públic retribuït pot mantenir-s’hi només durant una legislatura. I aquí hi ha el debat: si es celebren plebiscitàries, hi haurà un canvi de legislatura, encara que l’actual no hagi tingut una durada regular de 4 anys. El propi David Fernàndez interpreta que, tot hi així, haurà de donar el relleu a un nou cap de llista, i ell i els seus companys deixaran els seus escons en mans de nous diputats del partit. Així ho va deixar entreveure quan va dir a Jordi Évole, durant el Salvados sobre el 9N, que “no li quedava gaire temps al Parlament”.

Hi ha qui opina que si se celebressin unes plebiscitàries, en no haver-se complert la legislatura sencera i degut al caràcter excepcional d’aquestes eleccions, seria lícit i inclòs convenient que David Fernàndez repetís com a cap de llista –tot i “saltar-se” els estatuts del partit–.  Alguns fins i tot ho demanen. Però sembla que el diputat de les CUP prefereix evitar convertir-se en una espècie de “Pablo Iglesias de l’esquerra catalana”, lligant totalment les CUP a la seva figura. Així, tot i que la seva fama és i podria ser un bon reclam de cara a les votacions, tot apunta  que farà campanya des de fora.  En definitiva, no seria coherent per part seva quedar-s’hi o presentar-se de nou com a cap de llista, però la política, així com la vida, és plena de contradiccions.

Redacció

Un comentari

  1. FERNÁNDEZ Y LA INCOHERENCIA
    Me da un tanto lo mismo, pero tengo que decir que este chico, tan de izquierdas, ‘navega’ un montón. Por un lado, blandió cual espadachín su fea y amarronada sandalia –a Bush al menos le tiraron un zapatón negro para mayor símbolo– contra RR (Rodrigo Rato, el Gran Recaudador Público, Privado y de sus Partidarios) en un acto no de denuncia, no, sino meramente mediático; y, por otro lado, nuestro hombre se codea y hasta se abraza con Don Mas, Artur, un tipo que fue el primero en “recortar” –y vanagloriarse de ello– en el Reino de España.

    Toda una incongruencia ‘fernandiana’ que se junta a esa presidencia contra la corrupción ‘made in Catalonia’ que el propio CUP-MAN sabe de sobra que no llegará a ningún lado. ¿Por qué? Poooooz mu zenzillo, caballerete: que el que mucho abarca poco aprieta. Y es que la comisión que usted preside y de la que dice que dimitirá si no se llegan a presentarse a lista los que pide que comparezcan, tenía un objetivo deseado por la gente: investigar a Pujol y su parentela antixarnega; no se trata de salvar el mundo con una comisión, si no de ir mejorándolo poco a poco; no se trata de empapelarlos a todos, sino de empapelar al que se tiene a tiro y, si está a guevo, como en este caso, al más simbólico: Pujolet, el Ceucescu de Cataluña que empezó contando chistes de japos en la inauguración de la fábrica Sony en el Vallès, allá por los primeros ochenta. Esto de Pujol, Sr. Fernández, lo entiende cualquiera. Achica y ganarás, que decía el gran Johan Cruyff y su aventajado alumno Valdano. Y, sobre todo, no se dé usted el pico con el enemigo de clase, que hasta el mismísimo Karl Marx dejó muy clarito que era mejor que “corriera el aire”, chaval.

    Me gustaría que Fernández y CIA (Arrufat y los demás) le diera un repaso –incluso rápido– a los principios marxistas y no cayeran en semejantes contradicciones. Curiosamente, uno de esos principios no es otro que conocer bien al enemigo y actuar en consecuencia. Y resulta que durante dieciocho meses mal contados usted ha bebido los vientos con Don Mas, casi un idilio aquiescente, ahora convertido por iniciativa del interesado y con el aliento de gente como usted, en quienes muchos confiamos, en el Moisés de una Catalunya Prometida. Pero bueno, y a pesar de todo, Sr. Fernández, mi voto no irá para los reaccionarios. ¿Qué le parece la Colau? Me gustaría que fuera la futura alcaldesa.
    JML

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*