Inici / Política / Món / “Populu corsu, populu vivu”
Fotografia de la capital de Còrsega, Ajaccio. Font: britannica.com
Fotografia de la capital de Còrsega, Ajaccio. Font: britannica.com

“Populu corsu, populu vivu”

Un reportatge de Jordi Abella i Jordi Peralta. 

Còrsega, o Corsica és una illa situada entre el sud-est de França i el nord de Sardenya. Considerada la quarta illa més gran del Mar Mediterrani, a Còrsega habiten 302.000 persones, totes de nacionalitat francesa, però tan sols una minoria accepta sentir-se plenament gala. De fet, el poble cors encara està ben viu i una part de la població desitja la independència del seu país.

D’una banda, la lluita política per aconseguir dur a terme aquest desig independentista es concentra en cinc partits: el partit “A Manca” (esquerra en català), Corsa Social Demòcrata (CSD), “Corsica Libera” (Còrsega Lliure), “Il Corso Verdi” (el Partit Verd de Còrsega) i el “Partit de la Nació Corsa” (PNC). D’altra banda, en el país hi ha present una lluita armada des de fa més de mig segle i que s’ha saldat amb més d’una cinquantena d’atemptats durant cadascun d’aquests últims anys.

Tot i la proximitat d’aquesta illa, la presència dels grups armats i atemptats que es fan al país és desconegut per a la gran majoria de població europea. És per això que, per realitzar el reportatge, hem comptat amb la important col·laboració de Prescillia Gheraldi, procedent de Bastia, una petita ciutat corsa, i que actualment estudia a la capital de l’illa, Ajaccio. La Prescillia ens ha facilitat informació i ha donat el seu punt de vista respecte a les nostres qüestions.

28852-004-58A25CB5

Fotografia de la capital de Còrsega, Ajaccio. Font: britannica.com

Es calcula que les primeres poblacions s’assentarien sobre l’illa fa més d’11.000 anys, concretament a la ciutat de PortoVecchio. Sobre el 700 a.C. ja hi havia una civilització assentada a l’illa, una civilització que els grecs anomenaren com κὁρυιοι (‘corsos’). Tot i així, aquesta població serà ocupada constantment, primer pels Sherdens, després pels grecs –concretament pels de Focea, el mateix poble que va fundar Empúries-, els etruscs, els cartaginesos i finalment els romans que s’hi quedaren fins el segle V.

Posteriorment serien regnes italians els que posseirien l’illa. D’una banda el regne toscà que va protegir a la població de les invasions sarracenes. Posteriorment seria el regne genovès, després de conquerir Còrsega a la corona catalano-aragonesa, qui posseiria l’illa fins el segle XVIII, tot i que l’illa ja va passar a ser francesa en diverses ocasions.  És per aquesta forta influència italiana el motiu pel qual la llengua  corsa té molts trets semblants amb l’italià.

Curiosament, Còrsega va ser oficialment independent al 1755. Ho va fer de la mà de Pasquale Paoli, un home importantíssim per a la història del seu país, però també per a França. Paoli va repudiar les idees d’un jove Napoleó que havia tornat a la seva Còrsega natal per lluitar junt al seu ídol contra l’invasor francès. Però el rebuig de Paoli va radicalitzar el sentiment de Napoleó, que va decidir establir-se al bàndol francès i tornar a viatjar a París al 1789, marcant el destí del país gal.

D’altra banda, Pasquale Paoli va establir la primera constitució republicana d’Europa. Pensadors il·lustrats com Montesquieu o Rosseau, que van ajudar a escriure-la, la van considerar com un bon exemple de liberalisme. Tot i així, Paoli, que possiblement volgués establir una democràcia, com als Estats Units estava succeint, va acabar establint una mena de despotisme il·lustat, semblant a un autoritarisme. Aquesta constitució deixava el polític cors ocupant una figura similar a la del dictador de l’època romana, és a dir, Paoli va assolir tots els poders polítics en ser una situació d’emergència la que vivia el país, que havia de defensar-se de les amenaces genoveses i franceses i dels reductes favorables a aquests que quedaven a l’illa.

Seria curiosament l’any que neixeria Napoleó, 1769, l’any que la França monàrquica de Lluís XVI es faria amb el control de l’illa i acabaria amb la llibertat d’expressió de la societat corsa. Fins que la revolució francesa triomfés, el francès era l’únic idioma oficial de l’illa i, per tant, l’únic que s’ensenyava. Tot i que posteriorment les mesures es suavitzarien, la situació actual no es distingeix gaire d’aquesta. La realitat va ser que, igual que passarà a diferents estats i amb les unificacions alemanya i italiana, el sentiment nacionalista, junt a les idees liberals i llibertàries que impartia la nova República Francesa, va poder amb el sentiment cors.

Finalment, Còrsega seria conquerida pel seu fill, ja considerat com emperador, Napoleó. Amb la derrota, seria finalment Europa, en aquells moments formada pels grans regnes reunits al congrés de Viena, qui va decidir que Còrsega seguiria sent part de França.

Ja al segle XX, Còrsega seria envaïda per l’Italia de Mussolini durant la Segona Guerra Mundial. Durant l’ocupació, el dictador va encomanar a l’OVRA, la policia política de la Itàlia feixista, la missió d’acabar amb la resistència social a l’illa, una resistència guiada bàsicament per ideals comunistes, posant fi a  la vida de molts polítics corsos.

El despertar de Còrsega i la lluita armada

La Prescillia ens explicava que el procés per aconseguir la independència està encara molt lluny, tal i com s’ha demostrat a les últimes eleccions municipals de la capital, Ajaccio. En aquestes, un grup d’un gran pes a l’independentisme del país, “Corsica Libera”, que s’ha presentat a les llistes en coal·lició amb altres petits partits de caire similar sota el nom d’ “Aiacciu Cita Nova”, només ha aconseguit una representació del 7%.

El despertar cors comença després de la Segona Guerra Mundial quan certs sectors del poble cors protagonitzen un procés de revifalla de la consciència nacional que salvarà una identitat en perill. En aquella època les polítiques assimilacionistes de l’Estat francès, l’envelliment de la població i les escasses perspectives d’un futur pròsper per a l’illa dibuixaven un panorama ben magre, que quedava exemplificat amb la pèrdua de 23.607 habitants entre els anys 1945 i 1954. Aquestes nefastes condicions materials, però, seran precisament el detonant de la irrupció d’un moviment nacionalista que començarà a qüestionar el domini de l’Estat francès, sovint entès com una forma de colonialisme, sobre Còrsega.

La destrucció del territori provocada pels plans d’urbanització lligats al turisme incipient i l’arribada de francesos procedents de la recentment independitzada Algèria –els anomenats pied-noirs–, juntament amb la carestia de la vida i la deficiència de les infraestructures, propicia el sorgiment del Comitè de Defensa dels Interessos de Còrsega, l’any 1959. Alhora, els estudiants illencs residents a la metròpoli s’organitzen i impulsen la Unió dels Estudiants Corsos de París (1960), mentre Yves Le Bomin publica, l’any 1962, el primer manifest autonomista. El salt qualitatiu arriba amb el Fronte Paesanu di Liberazione (FPCL), organització clandestina que posa en el seu punt de mira els pied-noirs, als quals el govern francès els atribueix terres de manera preferent. Lemes com ara “la terra de Còrsega per als corsos” comencen a ressonar amb força.

1544828-459026-jpg_1425640_434x276

Fotografia que retracta un comunicat ofical fer pel FLNC. Font: Lepoint.fr

Les constants agressions al medi, com ara els abocaments tòxics a la costa oriental de l’illa, duts a terme per la societat italiana Montedison, o les proves nuclears realitzades al massís d’Argentella, aniran incrementant el sentiment antifrancès. Fins i tot el president de la Jove Cambra Econòmica de l’illa, declara l’any 1973 que “Còrsega experimenta intensament el fet colonial, ja sigui imposat per França o per Itàlia, o per la col·lusió dels dos governs”. El fet que el govern francès incrementi la seva pressió sobre el poble treballador cors amb la intenció d’erosionar-ne la identitat cultural, afegit a la corrupció, el nepotisme i el caciquisme dels polítics i del clans locals, són factors que expliquen el naixement del Fronte di Liberazione Naziunale di Corsica (Front d’Alliberament Nacional de Còrsega, FLNC), l’any 1976, que aprofita el bagatge de lluita aportat pel FPCL.

La nova organització armada, que de manera significativa es presenta al mateix convent on Pasquale Paoli va proclamar la independència l’any 1755, té un programa clar i ambiciós: el reconeixement dels drets del poble cors, la destrucció dels instruments del colonialisme francès, la instauració d’un poder nacional cors popular i democràtic i la reforma agrària. Al voltant del grup clandestí, que compta amb importants mitjans militars, es crearan un seguit d’organitzacions que conformaran un moviment d’alliberament nacional preparat per donar mil i un maldecaps a l’Estat francés com ara A Riscossa (comitè de suport als presoners política) o Donne Corse (organització feminista).

La irrupció del FLNC en l’escenari polític cors és el símptoma d’una radicalització dels sectors més conscienciats de la nació cors que només es veu canalitzada a través de la propaganda armada. Els atemptats contra els béns i els edificis públics de l’Administració gal·la, així com els atacs a les instal·lacions turístiques i a interessos de l’OTAN (base aèria de Solenzara), es multipliquen i s’inicia un virulent cicle de violència-repressió, que arribarà a la seva cúspide amb l’assassinat, l’any 1998, del prefecte Claude Érignac, alt representant de la República francesa a l’illa. Les tensions internes desembocaran en escissions i enfrontaments armats entre els mateixos guerrillers. Per altra banda, cal tenir en compte que la màfia s’ha involucrat de ple en el conflicte, combatent el grup armat, el qual amenaça els seus tèrbols afers lligats a l’especulació immobiliària, i assassinant militants de l’esquerra independentista corsa. Les anomenades “nits blaves”, sèries d’atemptats consecutius que tenen lloc en un petit espai de temps nocturn, segueixen tenint lloc sense aturador.

Tot i així, la Prescillia ens donava a conèixer que gran part de la població no recolza un de cada deu atemptats que el FLNC du a terme. Fins i tot, s’atrevia a dir que, tard o d’hora, desapareixerà.

A nivell estrictament institucional i polític, la Llei del 2 de març del 1982, que reconeix el concepte d’“identitat cultural de Còrsega”, i  la creació de la Col·lectivitat Territorial de Còrsega a inicis dels anys 90 han donat un marge, encara que molt estret, al desenvolupament de la idiosincràsia nacional del poble cors. A la vegada, formacions com A Cuncolta Naziunalista (el braç polític del FLNC), que participaria en la fundació del moviment polític Corsica Libera l’any 2009, i el Partitu di a Nazione Corsa han demostrat que la proposta sobiranista, amb totes les seves sensibilitats, té recorregut electoral i compta amb un cert suport popular. En les darreres eleccions a la Col·lectivitat Territorial, de fet, els nacionalistes van aconseguir 15 dels 51 seients de l’Assemblea de Còrsega, entre els quals 4 per als independentistes de Corsica Libera liderats per Jean-Guy Talamoni. Malgrat tot, l’independentisme cors roman dempeus i encara hi ha partit.

 

El cors, una llengua en perill d’extinció 

Un indicador important de l’estat de la consciència nacional corsa és la situació de la llengua pròpia. L’idioma cors, que molts lingüistes consideren una variant del dialecte toscà, base de la llengua literària italiana, passa per un moment delicat. Malgrat tots els esforços que s’han realitzat des de la Col·lectivitat Territorial Corsa, el món associatiu i l’entorn nacionalista, l’ús de la llengua es troba estancat. Les estadístiques n’assenyalen uns 150.000 parlants, entre els quals cal comptar també els que la llengua té al nord de Sardenya.

La prescillia ens explica que dia rere dia el cors és menys parlat, tot i que encara té una presència important als entorns familiars, sobretot als pobles de l’illa, al medi professional i, fins i tot a l’escolar, on encara es pot escollir cursar estudis en aquesta llengua. Tot i així, ens recalcava que el francès ja és la llengua més parlada a l’illa i que s’ha assentat a les grans ciutats. El problema més important ve donat pels joves, que viatgen a les ciutats per cursar estudis superiors i acaben acatant el francès com a la seva primera llengua.

La vigència política i ideològica del jacobinisme francès, amb unes perspectives de futur gens optimistes a causa de les tendències recentralitzadores que s’albiren a París, és un dels principals esculls per a la plena normalització lingüística. L’altre és el conjunt de complexos que experimenten els propis habitants de l’illa a l’hora de parlar la seva llengua, la qual perceben com a econòmicament inútil i sovint arraconen a l’ús domèstic i afectiu. L’abandonament de la llengua s’aprecia de manera especial en el jovent: l’any 1999, només 22 estudiants d’entre diversos milers van fer els exercicis escrits de llengua vernacla per a les proves del batxillerat. Una de les reivindicacions essencials, de fet, s’ha fet en relació amb la introducció de la llengua corsa en el sistema educatiu. I, tot i que s’han impulsat oposicions de llengua corsa per al cos de professors d’ensenyament secundari, la supremacia del francès a les escoles segueix essent inqüestionable i l’idioma propi és una simple assignatura optativa.

La conquesta d’altres àmbits socials, des de l’espai audiovisual fins a l’administració, no sembla facilitada pels representants polítics de l’illa: l’any 2009, una moció en defensa de l’oficialitat de la llengua corsa, presentada pel partit Corsica Nazione Indipendente, fou tombada per l’Assemblea de Còrsega amb 28 vots en contra i 19 vots a favor. Així doncs, de moment l’únic reconeixement de què gaudeix la llengua pròpia del poble cors és la tímida menció que la Constitució francesa fa de “les llengües regionals” com a “part del patrimoni del país”. Si sumem al propi autoodi lingüístic de molts autòctons la constant emigració de joves corsos i l’arribada de grans contingents de població al·lògena, iniciada a mitjans del segle passat i que inclou des de pieds noirs d’Algèria fins als francesos atrets per les bondats turístiques d’una illa en vies de massificació i d’urbanització salvatge, en resulta un context gens idoni per a una recuperació i posterior òptim desenvolupament de la llengua. Com canta el grup musical Arcusgi, molt cèlebre a l’illa:

D’i nostr’antenati a lingua si more

L’usu nostrale di campà

senza rivolta smariscerà

(La llengua dels nostres avantpassats es mor / La nostra manera de viure / sense revolta morirà)

Jordi Abella Vilarò

Un comentari

  1. Excel·lent artícle, la desaparició de les llengues al mon es notable. Es creu que dels 6000 idiomes que es parlen al planeta, a finals d’aquest segle hauran desaparegut la meitat i penso que s’ha de lluitar contra això i que aquest artícle aporta el seu granet de sorra.
    Tal vegada us interessi aquest mapa de la unesco.
    http://www.unesco.org/culture/languages-atlas/en/atlasmap.html

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*