Inici / Les Columnes / Sobredosi de clàssics
El clàssic monopolitza les portades. Font: Terra

Sobredosi de clàssics

Una columna de Jordi Mèlich

Cada temporada es disputen, com a mínim, dos enfrontaments entre el Futbol Club Barcelona i el Real Madrid. Un clàssic sempre és un esdeveniment molt mediàtic, que no només divideix Espanya, divideix el món sencer.  Milions d’aficionats esperen ansiosos el dia i l’hora assenyalats, comptant impacientment cada minut que passa per veure el seu equip lluitant no només per una victòria, sinó pel seu prestigi.

L’atzar, però, ha volgut que durant els últims anys merengues i culés es vegin les cares amb més freqüència de l’habitual. En el transcurs dels últims quatre anys s’han celebrat gairebé vint clàssics. Des del punt de vista de l’espectador això és meravellós, ja que li permet gaudir d’enfrontaments summament morbosos i disputats. Els mitjans de comunicació, mentrestant, es freguen les mans pensant en el gran consum d’informació que aquests clàssics suposen.

Es freguen les mans pensant en titulars suculents i persuasius, en polèmiques arbitrals que els ajudaran a omplir hores de programa, en enfrontaments entre davanteres formades per sigles indescriptibles o en falses discussions i baralles entre jugadors. Però en el que realment pensen és en els seus interessos, en vendre el màxim de diaris o en tenir la màxima audiència.

L’essència del clàssic s’està perdent. Han deixat de ser partits de noranta minuts, ja que els hem de viure, com a mínim, durant dues setmanes. Tot comença amb les primeres apostes per acabar, finalment, amb tertúlies sense sentit a altes hores de la matinada. Cada enfrontament entre Barça i Madrid serveix perquè els mitjans de comunicació montin el seu circ particular al voltant del partit, acabant amb l’essència del mateix.

El clàssic monopolitza les portades. Font: Terra

El clàssic monopolitza les portades. Font: Terra

Redacció

Un comentari

  1. No entenc la constatació. L’espectador, l’aficcionat vol consumir fútbol. Llegir-se els diaris, sentir’ne les tertúlies, tot això ajuda a incrementar la vinculació de l’aficcionat amb l’event deportiu i, consequentment, el nivell de les emocions viscudes durant els supracitats 90 minuts.

    Que potser hi hagi un excès de contingut no ho discutiré, però l’abundància en aquestos casos només beneficia a l’espectador. I al club. I als mitjans de comunicació.

    També entenc que gran part de la informació publicada és falsa, polemista i/o exacerbada. Però també s’ha d’entendre l’element narratiu de tot el que entorna el deport. Així com a una película d’acció hi ha més interès en personatges extraordinaris superant tasques grandioses a indrets exòtics, els que acompanyen el Relat del futbol firmen un contracte de suspensió de descrença en favor del seu entreteniment. La veritat és desinteressant. Volem gladiadors, volem espectacle. Ens riem del Wrestling, però volem la seva essencia al que ens agrada.

    L’essència del deport mai no ha sigut el pur deport. Avui simplement es veu amb més evidencia que mai.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*