Inici / Actualitat / Abans tot això era sindicalisme
Iceta (PSC) alçant el puny mentre sona la Internacional/ Fotografia de Sara Sánchez
Iceta (PSC) alçant el puny mentre sona la Internacional/ Fotografia de Sara Sánchez

Abans tot això era sindicalisme

Una columna d’Alberto Prieto 

Si Marcelino Camacho aixequés el cap i veies en què s’ha convertit el Primer de maig, se’n tornaria allà on sigui ara. L’home que es va posar en front Carrillo en la definició del Partit Comunista Espanyol, el líder sindical que li va convocar una vaga general al primer Felipe González va deixar en herència unes Comissions Obreres que avui pensen aquest dia com un tràmit, com un festiu. Com aquell alumne d’institut que aprofita els dies de vaga per llevar-se tard, esmorzar fora i jugar al Fifa. Comissions Obreres i el seu aliat sindical, la UGT, convoquen concentracions l’1 de maig que són actes institucionals encoberts. Apareixen dirigents de l’esquerra institucional vestits amb americana i camisa, els secretaris generals porten les seves samarretes reivindicatives de rigor… Al final es tracta d’una concentració sindical multitudinària amb més cervesa que policies vigilant. Amb llei mordassa i tot.
El Primer de maig és una roda de premsa. El secretari general d’un sindicat al Primer de maig és com un futbolista després d’un partit. Sap que toca respondre preguntes de molts mitjans, així que s’ha de preparar bé la resposta. Sí, aquest Primer de maig ha estat molt exitós perquè els treballadors volen canviar les coses. Des del nostre sindicat buscarem acords amb les forces polítiques i els empresaris. Volem reforçar la negociació col•lectiva. Clar, si tot plegat no es soluciona anirem a la vaga.
Quan comença la manifestació, els voluntaris criden més que els participants. Organitzen com a les desfilades de moda, de cara a la foto. Muévanseme para atrás, venga. Que den unos pasitos para adelante, que se ve mejor. Les cúpules sindicals van comentant la jugada, parlant amb el president de tal partit o amb l’alliberat de tal empresa. Al davant de tot, que se’ls vegi bé, perquè allà està la noticia. Que ningú tingui la temptació d’anar al darrere i parlar amb la secció del sindicat d’una empresa que esta patint un ERE, que després pujats al faristol ja en parlaran ells. I al darrere van les banderes vermelles, comunistes, del PSUC, de la URSS. I sona La Internacional, i tots la canten aixecant el puny. I les teles ho enregistren, i és tot un esdeveniment. I buf, quin goig. Què d’esquerres. Quina emoció, els del PSOE aixecant l’esquerre, els de IU-EUiA el dret, perquè clar, socialistes un i comunistes un altre. I Hastasiempre, Comandante. I tornen les ràdios, i les teles.
I els dirigents recorden un altre cop als treballadors que faran fora, o que cobren quatre duros, que el que busquen és l’acord. Que facin vaga només quan tinguin alguna cosa a demanar, que al final l’empresari els donarà un o dos euros més l’hora. Que facin pressió perquè després el seu representant negociï, que alguna cosa treurà. Que mobilitzar-se per mobilitzar-se no porta enlloc, com aquests sindicats raros que no van a les reunions al Círculo Ecuestre i a Foment del Treball.
I el dia després, o als dos dies, tindran reunió a un ajuntament, o al consell d’administració d’una empresa, per a solucionar un conflicte que provoquen els treballadors. I negociaran, i dinaran, i negociaran, i algun cop igual fins i tot cobren. I si no, ja cobraran més tard, quan deixin el càrrec, com a Endesa, que paga prou bé per cada reunió del consell assessor. I als quatre dies, hauran de parlar amb un banc, que l’empresa de pensions que tenen a mitges amb el sindicat ha de retallar aquí o allà. O amb l’empresa de telefonia que tenen els subcontractats a 400€ al mes, que han de tancar el nou conveni. Els treballadors no, eh, ells! Però el proper Primer de maig al discurs posaran que les empreses que subcontracten tindran als sindicats en contra, perquè els treballadors subcontractats cobren només 400€ al mes.
I llavors tota la simbologia, i l’Hasta siempre, Comandante, i La Internacional, i Avantipopolo, Bandiera Rossa no valen de res. O el que és pitjor, van a la contra. Perquè la gent escolta les cançons del sindicat majoritari i les rebutja. Passa que l’esquerra perd, ideològicament, que no convenç ningú, perquè en comptes de veure lluita al carrer veuen Fernández Toxo i Cándido Mendez, com deia Umbral, llevándole el café a la patronal de torn. I llavors els símbols es tornen en ferides, perquè s’ha perdut la lluita de classes, i els sindicats de classe – de la seva – només serveixen per a recordar la pallissa que ens van clavar. I recuperant l’inici de la reflexió, que Marcelino Camacho no aixequi el cap, perquè se’n torna on era si veu el sindicalisme majoritari que tenim. Perdó, el Primer de maig.

Idoia Capuz Sánchez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora de lacolumna.cat i apasionada de l'activisme social, en especial del feminisme. Artista quan puc i em deixen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*