Inici / Esports / Creuant l'Atlàntic / Quan la victòria no és una prioritat
O.J. Mayo, Larry Sanders i Ersan Ilyasova a la banqueta dels Bucks. Font: ESPN
O.J. Mayo, Larry Sanders i Ersan Ilyasova a la banqueta dels Bucks. Font: ESPN

Quan la victòria no és una prioritat

Un article d’Omar Naboulsi

Existeix una dita popular que proclama “quan es tanca una porta, s’obra una finestra”. Això és el que deuen pensar diverses franquícies de l’NBA en aquestes alçades de temporada. El 16 d’abril va finalitzar la fase regular de la lliga i molts equips ja gaudeixen d’unes llargues vacances ja que no han assolit les places que donen dret a jugar els Playoff (les eliminatòries pel campionat).

No obstant això, hi ha alguns conjunts que prefereixen no jugar la post-temporada. Són més partidaris de deixar-se anar amb plantilles vulgars i actituds qüestionables per tal d’aconseguir augmentar el número de derrotes al seu rècord. Sí, a l’NBA cada temporada hi ha equips predestinats a perdre deliberadament una gran quantitat de partits, equips sotmesos a una profunda reconstrucció del seu roster i que es graten les mans cada nit que perden.

Aquest succés s’anomena tanking i és possible gràcies a la normativa vigent de la competició. L’NBA està formada per 30 franquícies, 16 de les quals disputen els ja famosos Playoffs per guanyar l’anell de campió. Automàticament, les catorze franquícies restants entren a la loteria del Draft, un esdeveniment on es sortegen les posicions de les franquícies a l’hora d’escollir (i tenir els drets) dels millors jugadors del planeta que es declaren seleccionables provinents del bàsquet universitari o d’Europa.

Michael Carter-Williams davant Norris Cole. Font: SweetHoops

Michael Carter-Williams davant Norris Cole. Font: SweetHoops

El dilema està en què els equips que disposin d’un pitjor rècord durant la temporada regular tenen més probabilitats d’escollir abans i tenir una millor posició al Draft. Feta la llei, feta la trampa: les franquícies que són conscients que no disposen de bons jugadors i tenen una economia ajustada amb el límit salarial opten per passar un parell de temporades sense gaire ambició, només amb la intenció de poder seleccionar a futures estrelles de l’NBA al Draft.

Durant aquesta temporada els aficionats han pogut percebre indicis de tanking a la competició. Això és degut a que el pròxim Draft es preveu com un dels més prolífics dels últims anys, amb jugadors molt prometedors com Andrew Wiggins, Julius Randle, Jabbari Parker o Joel Embiid, uns joves que disposen d’una capacitat tècnica i física que fa pensar que estan destinats a dominar la lliga durant la pròxima dècada.

Un exemple de tanking podrien ser els Philadelphia 76ers, els quals van acumular una ratxa de 26 derrotes consecutives durant els mesos de febrer i març (penúltim classificat de la lliga), un equip que no disposa de cap jugador determinant i que basa el seu joc en el prometedor jove Michael Carter-Williams, draftejat el passat estiu. Tanmateix, els Milwaukee Bucks no es queden curts, ja que  tenen l’honor d’haver finalitzat  la fase regular a l’última posició, amb un rècord de 15 victòries i 67 derrotes; un equip que la temporada passada va patir la marxa de Brandon Jennings i Monta Ellis, els seus millors jugadors.

O.J. Mayo, Larry Sanders i Ersan Ilyasova a la banqueta dels Bucks. Font: ESPN

O.J. Mayo, Larry Sanders i Ersan Ilyasova a la banqueta dels Bucks. Font: ESPN

Certament, aquest fenomen sempre ha ocorregut a la competició però aquesta temporada ha arribat a uns nivells alarmants que fan perdre prestigi i glamour a la lliga. Franquícies històriques com Los Ángeles Lakers i els Boston Celtics no han fet ni l’intent de lluitar per disputar els Playoffs, jugant amb una intensitat baixíssima nit rere nit; un succés vergonyós per la competició, ja que estem parlant de les dues franquícies amb més campionats i les que arrosseguen més aficionats a nivell mundial.

Veritablement acabar amb més derrotes la lliga regular garantitza a les franquícies disposar de més probabilitats de fer-se amb una futura estrella de l’NBA, però realment compensa fer tanking?

Les estadístiques i tot el que es desprèn d’elles ens diuen el contrari. Des de l’any 1994 (any d’inici del format actual de la loteria del Draft) s’han realitzat 19 sortejos i únicament en dos d’ells el pitjor equip de la lliga ha pogut escollir en la primera posició del Draft. Una altra dada curiosa és que dels 87 jugadors que han sigut escollits entre les tres primeres posicions del Draft des de 1994, només cinc han pogut guanyar l’anell amb la mateixa franquícia que els va escollir: David Robinson, el qual va trigar 9 anys en aconseguir l’anell, Tim Duncan, Sean Elliott (va trigar 11 temporades), Jason Kidd (16 temporades després!) i Darko Milicic.

Per últim, fent una mirada històrica a l’NBA, des de 1980 fins a l’actualitat -a excepció dels Detroit Pistons de l’any 2004- tots els  equips campions comptaven amb alguns d’aquests jugadors il·lustres a les seves files: Magic Johnson, Larry Bird, Moses Malone, Isiah Thomas, Michael Jordan, Hakeem Olajuwon, Tim Duncan, Shaquille O’Neal, Kobe Bryant, Kevin Garnett, Dirk Nowitzki o LeBron James.

Per tant, es pot arribar a la conclusió de que el tanking no funciona. La millor manera d’aconseguir el campionat de l’NBA no és perdre partits per seleccionar millors jugadors en el futur, sinó intentar signar als grans jugadors que porten diverses temporades disputant la competició. Al cap i a la fi els aficionats el que busquen es veure que el seu equip disposi de jugadors que marquin la diferència i et donin l’extra necessari per arribar a guanyar campionats.

Omar Naboulsi Hernàndez
Redactor a LaColumna.cat. Amant de l'esport en general, del basquetbol en particular.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*