Inici / Política / Món / Quan intentaren destruir el poble armeni
Font: msnbc.com
Font: msnbc.com

Quan intentaren destruir el poble armeni

“No hi va haver compassió ni per als vells ni per als infants, tots els nens, totes les dones, entaforades en vaixells i ofegades a la Mar Negra, fredament.”

Quadern d’Aram, Maria Àngels Anglada

 

L’escriptora vigatana Maria Àngels Anglada va relatar de manera excel·lent, a través de la història de l’èxode de l’Aram i la seva mare, un dels fets més sagnants del segle passat: el genocidi armeni (Հայոց Ցեղասպանություն). Tragèdia que, 100 anys després, segueix essent negada per Turquia i que és sistemàticament menystinguda i oblidada per molts països que, paradoxalment, no dubten a condemnar l’Holocaust que els nazis dugueren a terme contra els jueus. Ara bé, quines causes històriques i polítiques van propiciar el drama d’Armènia i com es tracta avui dia aquesta polèmica qüestió?

A les acaballes del segle XIX, els armenis constitueixen una nombrosa minoria de fe cristiana dins l’Imperi Otomà; l’any 1878, segons la Comissió Armènia, la xifra s’enfilava fins als tres milions de persones. Ja aleshores no ho tenien gens fàcil, essent oprimits pels latifundistes turcs i pel funcionariat imperial i patint ràtzies per part d’unes tribus kurdes que, dècades més tard, també serien durament perseguides per Ankara. Hi havia certs factors que els feien esdevenir un blanc fàcil: més enllà de la diferència ètnica, tenia lloc un clar component de xoc religiós amb els turcs, de confessió islàmica, i havien rebut el suport de la Rússia tsarista, un dels principals enemics geopolítics dels otomans.

Les primeres mesures que s’emprenen contra els armenis guarden relació amb la pressió demogràfica: l’any 1876, sis vilaiets (unitats administratives) d’Armènia són poblats amb immigrants circassians, i dos anys després els otomans introdueixen 100.000 kurds en aquest territori. No sembla que tinguin l’efecte desitjat, ja que els armenis començaran a prendre consciència de l’opressió nacional que pateixen i s’organitzaran per fer-hi front. Així, l’any 1885 tindrà lloc una insurrecció a la ciutat de Van. Arran d’aquests fets, els dirigents otomans perceben un auge destacat del nacionalisme armeni i el consideren una amenaça real per a la integritat d’un Imperi que ben aviat començarà a fer aigües pertot. Bona prova d’eixa incipient primavera armènia és el naixement del Hentxak (1887), partit socialista amb estrets lligams amb els revolucionaris russos que comença a promoure la legítima defensa del poble armeni. El seu lema és prou explícit: “Els qui no poden aconseguir la llibertat a través de la lluita armada revolucionària són indignes d’ella”. La cruenta resposta otomana es materialitza entre els anys 1894 i 1896 a través de les massacres hamidianes, anomenades així perquè es dugueren a terme sota el soldanat d’Abdul Hamid II. La comunitat assíria, també de confessió cristiana, és un altre dels grups colpejats per unes matances que arriben a la xifra de 300.000 morts.

L’abril de l’any 1909 té lloc la massacre d’Adana: el barri armeni d’aquesta ciutat del sud d’Anatòlia va ser assaltat i els pogroms es van estendre a d’altres punts de la província, amb un resultat final de 30.000 morts.  Aquests crims es produeixen en una època força convulsa que marca la transició cap a l’Estat turc modern: Abdul Hamid II recupera breument el poder de l’Imperi otomà i, tot fent ús d’una retòrica panislamista de caire reaccionari, acusa els armenis de donar suport als Joves Turcs, els nacionalistes laics que lluitaven contra el soldà i que havien promès als armenis proveir-los de tots els drets que els mancaven. Pocs anys més tard es revelaria l’engany.

Amb l’amarg record d’Adana encara ben present, esclata la Primera Guerra Mundial i l’Imperi otomà s’hi involucra de ple, lluitant contra l’Imperi rus. A la batalla de Sarikamis, emmarcada en la campanya militar del Caucas, els tsaristes derroten durament els turcs, que responsabilitzen els armenis de la desfeta. Els acusaven d’haver cooperat amb els russos i d’haver atacat les línies de subministrament otomanes; això, juntament amb la sublevació nacionalista armènia del 24 d’abril del 1915, que derivarà en nombroses detencions i execucions d’intel·lectuals, marca l’inici del genocidi.

Un dels cervells de la neteja ètnica de masses fou Mehmet Talat Paşa, membre dels Joves Turcs –l’organització que, com hem vist anteriorment, s’havia presentat com a garant dels drets armenis– i ministre d’Interior l’any 1915. El poble armeni representava un entrebanc per a la construcció de l’Estat-nació de Turquia, centralista i ètnicament homogeni; calia fer-hi alguna cosa. Així doncs, amb l’ajuda de sinistres personatges com Cevdet Bei, governador de Van, va planificar mil·limètricament la massacre generalitzada d’armenis, amb camps de concentració inclosos. Des de barcasses plenes de gent que eren enfonsades al bell mig de la Mar Negra fins a afusellaments massius, passant per abandonaments al desert i deportacions a Síria i Mesopotàmia, moltes foren les imatges que va deixar l’horror amb què el fanatisme dels Joves Turcs va anihilar el poble armeni. Les xifres més elevades parlen de fins a dos milions de morts, però les conseqüències anaren més enllà: milers de violacions de dones i vexacions diverses, escassetat i fam, destrucció de patrimoni històric, centenars de milers de refugiats i 120.000 nens armenis orfes. Un macabre preludi de la Shoah que tindria lloc dues dècades i escaig després.

Hi va haver resistència, sí. Però el seu resultat fou funest. Ho demostra la resistència d’Urfa, una ferma reacció davant les activitats genocides turques en què un grup d’armenis dirigits per Mugerdich Iotneghparian decidiren lluitar fins a la mort en comptes de rendir-se als otomans que, ajudats pels alemanys, els assetjaven. Iotneghparian va suicidar-se amb la darrera bala que li restava abans de ser capturat. Més impacte aconseguiren, però, els relats que els testimonis occidentals donaven dels fets. És el cas d’Eitan Belking, espia britànic (i, per tant, enemic dels otomans, amb els quals el seu país estava en guerra) nomenat funcionari de l’Imperi, que va presenciar la mort de 5.000 armenis. La premsa nord-americana també se’n va fer ressò.

El New York Times denunciant el genocidi armeni. Font: marchforhumanity.org

El New York Times denunciant el genocidi armeni. Font: marchforhumanity.org

Hem vist, doncs, com l’ultranacionalisme turc va estar a punt de fer desaparèixer per sempre una de les nacions més antigues de la regió. I, havent passat ja un segle, els hereus ideològics d’aquells sanguinaris Joves Turcs no semblen gaire penedits: Ankara es nega a parlar de “genocidi armeni” de la mateixa manera que rebutja emprar el terme “Kurdistan”, i els crims que es poguessin cometre són justificats per la suposada hostilitat dels armenis envers tot allò turc i per les seves ànsies separatistes. Les relacions entre Turquia i Armènia es troben gairebé estancades i salpebrades de constants picabaralles motivades per la qüestió del genocidi, que també ha enfrontat Ankara amb països que n’han reconegut oficialment l’existència: l’Argentina, el Canadà, Grècia, Itàlia, Polònia, Rússia, l’Uruguai… No és casual, atès que són Estats que acullen contingents més o menys nombrosos d’armenis. Alguns, fins i tot, han anat més enllà: és el cas de l’Estat francès, amb una important comunitat armènia, que l’any 2012 va apostar per castigar legalment la negació del genocidi. El Consell Constitucional francès acabaria tombant aquest propòsit.

L’Estat espanyol, en la línia d’Israel i el Regne Unit, no s’ha sumat a la llista anterior. Però els parlaments de Catalunya i el País Basc sí que ho han fet, trencant amb un immobilisme institucional preocupant i donant a entendre que la memòria és el millor antídot que hi ha. Amb les respectives declaracions que van fer ambdues cambres, però, no n’hi ha prou: és cosa de tots ajudar a prendre consciència al voltant d’uns fets terribles que no han de tornar a produir-se mai més. Perquè, diguin el que diguin alguns, va ser un genocidi. Amb majúscules.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*