Inici / Política / Estat / Quatripartidisme? Podem i Ciutadans? Res ha canviat tant
igl_sanch_raj_riv-lacolumna
Iglesias, Sánchez, Rajoy i Rivera, els quatre candidats del vell i del nou bipartidisme espanyol. Font: clm24.es

Quatripartidisme? Podem i Ciutadans? Res ha canviat tant

Amb la irrupció de Podem, primer, i amb l’expansió de Ciutadans a nivell estatal, després, s’està generalitzant una consciència de canvi d’època. Bona part de la ciutadania i dels mass media s’ho han pres com un “fin de ciclo” del bipartidisme PSOE-PP que ha governat l’Estat espanyol des d’Adolfo Suárez. Les últimes enquestes i totes les tertúlies apunten cap un escenari a quatre que forci els pactes i ens aboqui a situacions desconegudes on tot és possible. La veritat, però, és tossuda: ni la situació és tan nova, ni és gaire diferent del que passa a la resta d’Europa, ni era tan imprevisible.

La situació no és tan nova perquè era la situació que es va donar immediatament després de la Transició, si bé els dos partits més allunyats del centre, el Partit Comunista (PCE) i Alianza Popular (AP, el que després seria el PP), estaren menys representats del que alguns esperaven. Qüestió, quatre partits relativament grans i desplegats a nivell estatal. En aquest ordre i de dreta a esquerra: l’AP de Fraga, l’UCD de Suárez, el PSOE González i el PCE de Carrillo. Res tan nou, doncs.

El que està passant -o el que les enquestes diuen que passarà- no és gaire diferent del que passa molts països europeus i al propi Parlament Europeu. L’estructuració clàssica dels sistemes polítics en un partit de dretes o conservador, un partit liberal o de centre dreta, un partit de centre esquerra socialdemòcrata i un partit d’esquerres socialista o eurocomunista són freqüents de manera més o menys estable i més o menys imperfecta a tot el continent. En alguns casos, fins i tot intervenen més actors: el FN francès a l’extrema dreta, Els Verds alemanys entre els socialdemòcrates i l’esquerra o el KKE grec a l’esquerra de l’esquerra són alguns exemples que afegeixen varietat a aquest esquema amb quatre partits. Res tan diferent d’Europa, doncs.

diagrama_quartipartidisme_lacolumna

Comparativa dels partits actuals amb els precedents històrics i els referents europeus. Font: Elaboració pròpia

La situació que se’ns augura no era tan imprevisible. Al juny del 2013, els sondejos de Metroscopia pel diari El País donaven a Esquerra Unida una intenció de vot del 16’8% i del 13’4% a UPyD, que portaven una tendència a l’alça des d’abans fins i tot del 15M. La tendència es va anar moderant, especialment quan va sorgir Podem al febrer de 2014 i va eclosionar amb les europees del maig del mateix any. La via populista per rompre el sistema de partits no ha donat de si -o sembla que no donarà- tot el que es podia esperar en un primer moment. Les successives crisis internes de UPyD i les repetides negatives unir-se a Ciutadans han acabat abocant els magentes a la marginalitat més absoluta mentre que C’s s’ha fet fort i li ha ocupat aquest espai difòs entre el centre i el centre-dreta ideològic. La substitució d’actors amb un impass de gairebé un any no ens ha de fer perdre de vista que, bàsicament, només ha continuat la tendència: els dos que han ostentant el poder -el PP i el PSOE- han anat perdent suports i les dues alternatives -Podem/EU i C’s/UPyD- han anat sumant electors i capacitat d’incidència. El darrer sondeig de Metroscopia dóna un 22’1 d’estimació de vot a Podem i un 19’4% a C’s. No oblidem tampoc que Podem i C’s varen intentar en un primer moment unir-se a EU i UPyD, respectivament. A més, si miram la distribució del vot en funció de la ideologia els resultats són ben clars: hi ha quatre opcions per a quatre postures en l’eix esquerra-dreta. L’únic matís que podem fer és el de Podem, que menja a esquerra i dreta del pic del PSOE (en el 4 ideològic), cosa que pot indicar i explicar l’èxit relatiu de la seva via populista.

vot-ideologia_metroscopia

Perfil ideològic per partits dels espanyols. Font: Metroscopia per El País

En qualsevol cas, qualsevol anàlisi que no inclogui més causes, que no dibuixi millor els paral·lelismes i que no doni una visió més acurada de les possibles conseqüències d’aquests canvis serà incompleta. Tanmateix, aquesta perspectiva que he intentat esbossar pot posar -potser- negre sobre blanc i així veurem que, efectivament, res ha canviat tant.

Jaume Ribas Vilanova
Mallorquí i tuitaddicte. Estudiant de Periodisme a la UAB i de Ciències Polítiques a la UNED. Normalment escric sobre comunicació política, política institucional i política europea. Em fascinen especialment els merders interns dels partits i les enquestes electorals.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*