Inici / Política / Catalunya / “Trias protegeix la façana que dóna riquesa, però no els ciutadans i ciutadanes que la fan possible”
Raimundo Viejo (45) és el número 6 de la llista d'Ada Colau per Barcelona En Comú / Fotografia: Jaume Ribas
Raimundo Viejo (45) és el número 6 de la llista d'Ada Colau per Barcelona En Comú / Fotografia: Jaume Ribas

“Trias protegeix la façana que dóna riquesa, però no els ciutadans i ciutadanes que la fan possible”

Raimudo Viejo (Vigo, 1969) és el número sis de la candidatura d’Ada Colau per liderar Barcelona En Comú. És el segon membre de Podem a la llista, després de Jaume Asens, i s’encarrega de les àrees de cultura, universitats i nou model productiu. És editor i professor a la UDG. Porta ja deu anys a Barcelona i té una llarga experiència militant en els moviments socials.

Nascut a Vigo a finals dels seixanta, la història dels seus pares i avis sintetiza la història de les tradicions obreristes i galleguistes de tot el segle passat. El pare de son pare, nat a Astúries, va estar vinculat a la tradició comunista i va escapar de la presó franquista de l’illa de Sant Simó, a la ria de Vigo. La seva àvia paterna, per altra banda, begué intel·lectualment d’un context marcat històricament pel socialisme fabià. No va faltar a la família l’esperitisme que va inspirar corrents llibertàries. Per part de mare, l’avi era fill del president de la diputació de Pontevedra i va ser fundador de l’editorial Galaxia, i un dels exponents del galleguisme històric, amic íntim de Castelao i padrí polític de Xosé Manuel Beiras.

Mentre va explicant aquests antecedents familiars al cafè La Principal de Sant Antoni, Raimundo s’acaba un croissant i apura el tallat. Raimundo Viejo Viñas, aquest és el seu nom complet, és llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Ciència Política. Treballa actualment d’editor a Artefakte i de professor associat a la Universitat de Girona. També ha fet classes a la UPF, a la universitat de Santiago de Compostela i a Lausanne, a Suïssa.

Com a professor de Teories del Nacionalisme, Raimundo llegeix la política catalana i el sentiment catalanista amb les ulleres del galleguisme. Aquesta experiència vital i els anys de militància i estudi dels moviments socials li donen un bagatge privilegiat per emetre algunes de les anàlisis més lúcides de la situació política actual i li han obert les portes a col·laborar a diferents mitjans, com Público, La Directa o Diagonal.

Raimundo parla acceleradament, s’abstreu del renou del cafè, se centra en el que explica i cita de memòria autors i corrents de pensament que la majoria de mortals solem desconèixer. “On has militat, Raimundo?”, li pregunto. “Buah, si t’ho he de dir tot, ni me’n recordo”. Així i tot, me’n fa cinc cèntims: la lluita contra la OTAN, les mobilitzacions estudiantils contra la selectivitat i la vaga del 14D de mitjans i finals dels 80 foren els seus primers espais de lluita. Als noranta, va participar en les mobilitzacions contra la Guerra del Golf i va ser desertar de la prestació social sustitutòria de la mili.

A finals dels vuitanta Raimundo ja formava part d’Esquerda Unida. “Però els joves no fem el Partit Comunista, no ens ho creiem, tampoc. El que ens atreu és això del moviment polític i social”. Al 93 era coordinador de l’àrea de juventud d’Esquerda Unida a Galícia, però reconeix el fracàs de les autonòmiques d’aquell any en les que havia defensat la coalició amb el nacionalisme d’esquerres d’Unidade Galega. “En aquell comença un conflicte que segueix latent avui en dia: els sectors més joves ens enfrontem als majors, sobretot gent dels aparells de partit i sindicals, que viuen de la gestió de la derrota. Són profundament conservadors”. Després d’aquest desencontre, Viejo es retira als moviments socials, però es torna a implicar aviat amb el sorgiment de Galiza Alternativa, la pota gallega d’Espacio Alternativo, que sorgeix com a corrent interna d’EU, però de la què després se’n desvincula.

Després d’aquestes anades i tornades, Raimundo Viejo ja és professor a Compostela i s’implica en els noranta i principis dels dos mil en els moviments socials: el moviment contra la LOU, del qual fou un dels portaveus del professorat precari, les vagues generals del 2001 (Galícia) i 2002 (Espanya). Acaba el curs 2001-02, s’aprova la LOU i Viejo no renova la seva plaça de professor abans que el facin fora. Al 2003, un Raimundo desencantat i que necessita desconnectar, emigra a Suïssa. Se’n va a viure amb la seva companya. “Ho vaig fer per amor i per la lluita”, explica, “convençut de que marxar no és dolent, però aferrar-se a la derrota sí que ho és”.

Sense saber gaire francès, Raimundo l’apren traduint “La democràcia a Amèrica” de Toqueville per a l’editorial Akal. Una vegada instal·lat, aconsegueix una plaça a la Universitat de Lausanne, la UNIL, i comença la seva militància a l’esquerra suïssa. Raimundo Viejo és un dels fundadors de SUD-Genève, la branca helvètica del sindicat francès SUD, activista del Forum Social Lémanique que prepara la contracimera d’Evian al G8 i organitzador del May-Day de 2004. Durant un temps fins i tot serà alliberat del moviment solidaritéS, organització de l’esquerra a les institucions.

 Raimundo torna a l’Estat espanyol amb una plaça de professor visitant que aconsegueix a la Universitat Pompeu Fabra al 2005. Des de llavors, ha viscut a Barcelona i s’ha involucrat cada cop més amb els moviments socials de la ciutat. Organitza cursos i seminaris de formació crítica dins i fora de l’universitat, s’implica en la lluita contra l’Ordenança de Civisme, defensa el Sí al Procés de Pau, s’oposa al Pla Bolonya… També comença a col·laborar amb La Directa i aconsegueix cert ressò entre els cercles més activistes i polititzats de Barcelona.

I llavors, el 15M: una bufada d’aire fresc en els cercles activistes. En el reflux de les mobilitzacions, Raimundo es va llençar a crear Artefakte, una editorial que publica llibres crítics i també organitza cursos sobre temes diversos que van des de la bioconstrucció a la filosofia política. Es tracta d’un projecte intel·lectual i formatiu que vol generar una institucionalitat diferent a la que coneixem, posant en pràctica una modularitat i una mètrica diferent a la que imposa el Pla Bolonya. La idea estratègica subjacent és no caure en administrar la derrota tot i com fa, segons ell, la PUDUP i el sindicalisme universitari.

Després de demanar el vot per les CUP al Parlament (tot i haver estat en contra anteriorment), fracassada la vaga d’universitats del 17N i amb el triomf electoral del PP el 20N, defensa la necessitat de comprendre la intervenció en el terreny institucional del règim, i alhora persistir en produir institucions autònomes com ara Artefakte. En línia amb això signa, primer, el manifest fundacional de Podem i poc després el de Guanyem Barcelona, incorporant-se a l’equip més pròxim a Ada Colau.

“Si fa un anys ens haguessin avançat el resultat que hem tingut a Andalusia, ningú s’ho hagués cregut”

“Aquí el que la gent demanda és catarsi, i això s’engega amb la CUP i David Fernández entrant al Parlament amb el mandat del ‘democràcia real ja!’, que ara Podemos està aprofitant i està impulsant”, avança Raimundo a l’hora de parlar de la situació actual. “Jo sóc optimista, però no per Podemos: la CUP abans que Podemos, Barcelona En Comú, Podemos, Compromís, Més a Mallorca, Compromís a València, AGE i Anova a Galícia…”. En Raimundo va en compte, però se li veu l’esperança al somriure. “Hi ha llocs on podem fer molt de mal a aquest règim”, diu per diferenciar els resultats que Podem ha obtingut a Andalusia dels que preveuen a altres comunitats on són més potents, com Madrid o Aragó. Abans de tancar el tema, sentencia: “hem aconseguit tal impacte, uns resultats excel·lents que ja preveien les enquestes, ara ens semblen poc”.

Raimundo 2_2

Raimundo Viejo a la intersecció d’Aribau amb Sepúlveda, uns carrers i una ciutat pels que ja fa més de deu anys que passeja

“Estem acabant el programa de cultura i sortiran propostes concretes”

Abans de parlar de la ciutat i del programa de Barcelona En Comú, Raimundo demana una altre tallat, respira fondo i medita uns segons que dirà. És l’encarregat, amb altra gent, de dissenyar el model de ciutat alternatiu que proposen els d’Ada Colau en matèria de cultura, universitats i nou model productiu. Explica com la riquesa i el prestigi de la ciutat pertany a tots els ciutadans que la fan possible i li donen forma, que Barcelona la fem entre tots. “Els beneficis d’això, però, són pels de sempre”. Viejo no deslliga la cultura del turisme, perquè entén que les dues coses són fonamentals per aquest nou model productiu que Barcelona En Comú vol per a la ciutat. La clau però és el control del segon per afavorir la primera i amb això el canvi de model productiu.

Parla convençut, però a vegades sona un pèl massa acadèmic. Això sí, és capaç de ser perfectament il·lustratiu: “Trias protegeix el decorat perquè vol una ciutat de cartró-pedra, protegeix la façana que dóna riquesa però no els ciutadans i ciutadanes que la fan possible. Viejo insisteix en que ara és la ciutat i no la fàbrica la que genera el circuit del valor, perquè l’economia actual és emminentment immaterial, desterritorialitzada, terciària. Des d’aquesta òptica, lligar cultura i sistema productiu té tot el sentit del món.

“Estem acabant el programa de cultura i sortiran propostes concretes”. M’ho diu quan portem una estona parlant del tema, vol que quedi clar que no hi ha res tancat, però que no treballen sobre el no-res, que tot això que m’ha explicat es pot traduir en propostes programàtiques.

Jaume Ribas Vilanova
Mallorquí i tuitaddicte. Estudiant de Periodisme a la UAB i de Ciències Polítiques a la UNED. Normalment escric sobre comunicació política, política institucional i política europea. Em fascinen especialment els merders interns dels partits i les enquestes electorals.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*