Inici / Cultura / Reflex d’una flor
13009705_1001447716570299_263201813_o

Reflex d’una flor

Un text literari de Laura Serrat

Cada vegada que alçava la vista, la flor semblava més cansada. Recolzat al llindar de la finestra, contemplava com es removia rere un vidre de la façana d’enfront. No era el vent que l’empenyia. Tenia els pètals desinflats, trencadissos d’un cop d’aire. La tija torçada, les arrels a punt de desprendre’s.

– No me’n sé avenir! A qui se li acut a aquestes hores? Guarda l’estri i deixa d’espiar-nos!

Era la primera nit d’estiu i ja havia muntat el telescopi. Alguns veïns se’m queixaven quan m’hi veien enganxat, es pensaven que tenia interès en espiar-los. Els dies se’m feien llargs i quan el cel s’enrogia ja frissava. Els ulls se m’engrandien i s’omplien de nit i estels. Aquell vespre, però, la boira s’escampà. Els dies enterbolits sempre deixava un racó del coixí humit. Des de l’habitació tan sols es veia fum i els racons de casa meva em semblaven més foscos, més sols.

Es començà a desplegar un tel pel cristall de fora. En obrir-lo, el fum se m’endinsà a la cambra. Tenia les cames penjades al buit i a sota tot era núvol. Vaig encendre’m un cigarret. La boira començava a esvanir-se. La flor seguia nerviosa i em va semblar que una figura es movia. Era una silueta esvelta de cabells llargs. Vaig agafar el telescopi.

Era la primera vegada que veia la flor tan a prop. Bellesa desfeta. L’habitació era petita i fosca, amb la finestra tancada. La figura recolzava el cos a la paret. Als altres finestrons de la casa s’hi veia llum, vida.

M’havia quedat endormiscat i les cames encara gronxaven sobre el carrer. Duia el cigar marcat als pantalons i unes primeres gotes d’aigua m’enfredoraren el clatell. A la seva habitació, no s’hi veia res. Un plugim començà a marcar el ritme del silenci. Algú corria. Se sentien uns peus sobre l’asfalt. Era ella.

Vaig baixar al carrer sense pensar.

– Ei! Ets la noia que hi té una flor a l’habitació?

– De quina flor em parles? Ho sento, tinc pressa.

– Puc acompanyar-te?

Ens vam quedar uns segons sense dir res. Tenia els ulls espantats. Va mirar el seu voltant i va semblar com si alguna cosa l’obligués a dir sí.

– Cap a on vas?

– A un lloc un solia anar de petita.

– I què hi busques allà?

No em va saber respondre. Teníem els peus humits. Quan anava sol, solia caminar sota la pluja. Sovint, alçava els ulls i semblava que l’aigua caigués dels arbres. Em va fer caminar sota les arcades dels edificis. Cada vegada que es mullava s’esverava.

– Per cert, com et dius?

– Judit.

– Jo Àlex!

Sense adonar-me’n ja érem al capdamunt d’un turó on la ciutat es transformava en teulades coure xopes. M’agafà els dits i tancà els ulls.

– Aquest lloc em transporta al passat. Encara em veig damunt les espatlles del meu pare. Els riures esgotaven l’aire.

Continuava amb els ulls tancats i de tant en tant somreia. Estàvem davant d’una cabanya de conte amb dues finestretes i una porta.

– La vas construir tu?

– Sí, amb el meu pare.

Li van començar a tremolar les parpelles. Era pell de vidre. Cada vegada es bellugaven més com si els records fossin a punt de vessar.

– Davant meu tan sols hi veig incertesa, i m’espanta. Darrere només veig cabanyes buides, cabanyes mortes.

– I ara què veus?

La pluja persistia però el cel ja començava a obrir forats de llum. Vam decidir refugiar-nos a la cabanya.

– Tornaré cap a casa. Aquí hi fa fred. Aquesta cabanya ja no és la meva.

– Abans de tornar, vull mostrar-te el meu lloc dels records.

– No t’espera ningú a casa?

– Visc amb el meu germà però ara fa dies que no el veig.

– I els teus pares?

Feia hores que arrossegàvem els peus. Davant nostre, un pla de gespa estès i damunt ja el capvespre d’un color frívol.

– Recordo les vetlles d’estiu, estirats sobre la gespa. Ens adormíem amb la vista encegada de nit.

– I què senties?

– Sentia un pessigolleig agradable sota la pell.

De sobte, deixà anar el seu cos contra l’herba.

– Passem aquesta nit al ras mirant les estrelles. Potser quan em desperti deixaré de ser aquesta angoixa.

Però el cel es recobrí d’ombres, la tempesta ja ressonava sobre nostre. Es respirava aire de pluja. Començaren a lliscar les primeres gotes. L’aigua prenia força. Havíem quedat estesos al fang. Era música a les fosques. La recordo amb els ulls ben oberts.

Al cap d’una estona, ja no em sentia el cos. Semblava que la pluja ens arraïmés a la terra.

– Judit, tens por?

El cel s’esquerdava.

– La por m’està caient a sobre.

No vaig entendre massa què volia dir.

L’endemà tenia la roba banyada i el nas refredat. Ella ja s’havia llevat i havia estès la roba al sol. Em va dir que volia tornar a casa. Vaig notar una trompada a l’estomac.

Quan la vaig veure córrer escales amunt me’n vaig adonar de com de fràgil és la vida. Un gust d’enyor m’adoloria la boca. El carrer desprenia una llum abatuda i els arbres bellugaven tristesa.

La nit següent el telescopi persistia quiet, apuntant al cel, les casetes d’enfront seguien sent velles, els veïns no cessaven les queixes. Cada element seguia al mateix lloc, com si romanguessin sostinguts a l’aire. Tret de la seva flor. La Judit havia deixat entreoberta la finestra i els pètals recreixien.

L’aigua tornava a espetegar contra el terra. Assegut a la finestra, vaig decidir deslligar-me les sabates i estendre els peus. La pluja era trista. Vaig tancar els ulls i un pessigolleig interior va endolcir la tempesta.

Se’m començava a obrir la flor.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*