Inici / Les Columnes / Refugiats o la condemna d’Europa
Refugiats a Idomeni recriminant el racisme de la Europa "dels drets humans"/ Font: AFP, Daniel Mihailescu
Refugiats a Idomeni recriminant el racisme de la Europa "dels drets humans"/ Font: AFP, Daniel Mihailescu

Refugiats o la condemna d’Europa

Una columna de David Castelló

El darrer acord de la UE amb el règim turc d’Erdogan s’ha convertit en l’últim pas cap a l’abisme. El drama dels refugiats és una realitat, una tragèdia a la qual Europa ha decidit donar l’esquena. Ho ha fet des del principi, i sembla que fins el final. Tancades les fronteres i iniciades les deportacions a Turquia, lluny queda ja la simple complicitat. Els exiliats polítics, socials i econòmics s’acumulen a les fronteres, especialment a les de Grècia i Macedònia. 19.000 persones atrapades a Idomeni, 4.000 d’elles nens. El drama humà és d’unes magnituds majúscules i la vulneració dels drets humans ha superat la barrera de la pràctica habitual. Ara ja és una norma. Europa, guanyadora del premi Nobel de la Pau el 2012, torna als anys de la vergonya, caminant cap enrere sense memòria. Avui mirar al passat fa pànic, més encara quan les similituds són notòries. Espanta fer volta enrere i veure els gestos de complicitat amb l’Europa més fosca. Fantasmes i amnèsia. La història dels drets humans esfumats, de la (no) vida, del tancament de fronteres, dels ulls clucs, de les oïdes sordes i del bloqueig humà.

Corre pel cos la ràbia més passional, la humana. És la dicotomia de la vergonya dels de dins i la por lògica dels de fora. El precipici de les fronteres. És la història de les concertines de la infàmia i dels murs de la inhumanitat. La invasió del racisme institucional, que també camina impune pel carrers en forma d’organitzacions, especialment d’ultradreta, com Pegida. És l’Europa de la restricció, de l’exclusió i de la xenofòbia. El Mare Nostrum que enfonsa noms i vides, més de 25.000. La Mediterrània transformada en una fossa comuna. La ruta dels Balcans convertida en el camí de la mort. És la història d’uns que juguen –desvaloritzen, maltracten, violen i acaben– amb la vida dels altres. L’ètica absent i la moral difuminada. I la barbàrie: guerra, gossos de la por, granades flash, càrregues policials, gas lacrimogen, tanques d’acorralament, màfies, extorsió, batudes, desnutrició, desatenció mèdica, camps de refugiats, cendres, i un etcètera que terroritza. Els síndrome del peu mullat, el mateix que patien els soldats de les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial, amputant extremitats per congelació o gangrena. Barreres físiques, i mentals. El salvatgisme de considerar alguns éssers humans il·legals. Al final del camí hi segueix havent la tanca. I l’oblit. I aquí parlem de pervenir, tot i que li deuen dir així perquè mai ve. I mars de preguntes, i buits de respostes. Per què són refugiats si els deixem al ras, a la intempèrie? Per què ho són si no els refugiem?

Aquesta crisi humanitària està acabant de desemmascarar Europa, però també ho està fent amb una gran quantitat de mitjans de comunicació. I no oblidem la gran responsabilitat que tenen aquests actors en el procés de formació del pensament i l’imaginari col·lectiu de les societats modernes. Molts d’ells, especialment els grans dinosaures dels que parla el periodista de La Marea Daniel Ayllon, estan criminalitzant els refugiats. I el discurs de la dreta es fa fort, i corre. I el compromís i la feina periodística esdevenen encara més imprescindibles. Fugint de l’escassa atenció mediàtica que reben els asiliats i el seu drama -que també hauria de ser el nostre-, encara ens podem escudar en escletxes comunicatives. Diaris com la Directa, que  denuncien l’espoli de béns que practiquen les institucions públiques d’alguns països sobre els refugiats, o com eldiario.es, que desemmascaren el gran bulo dels mitjans que anunciaven que les violacions a Colònia havien estat realitzades per aquests; emissores com la SER que, des d’algunes veus crítiques, parlen sense embuts sobre l’Europa vergonyosa; professionals de la comunicació que prenen la bandera de la no neutralitat per posicionar-se al costat dels vençuts; o periodistes com Arbide Aza (@Hibai) que denuncien humanament la constant vulneració dels drets humans. L’honorable ofici d’explicar històries en el regne de la infàmia. Dibuixant el present i la falta de memòria, la vulneració de la vida i dels drets que l’haurien de prosseguir.

El dret a l’asil va ser creat a mitjans del segle passat. Però el context geopolític mundial s’ha transformat radicalment, fent saltar pels aires quelcom tan essencial com això. Portes tancades pels qui piquen desesperadament, sense parar. Presons -denominades amb altres noms- pels qui aconsegueixen obrir-les. I l’oblit i la moral inexistent caminant còmodament per les institucions públiques, les autoritats governamentals i els organismes mundials. I l’absència de l’humà, i de l’humanisme.

David Castelló García
Estudiant de periodisme a la UAB. La utopia a l’horitzó i els versos al carrer. Fills de l’oblit, la paraula i les persones. Interessat en història contemporània, moviments socials i cultura.

Un comentari

  1. Gràcies! Calien aquestes paraules ben estructurades i amb el to critic que la situació es mereix.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*