Inici / Societat / Fenòmens actuals / Reproducció assistida VIP
Font de la imatge: portal web Dreamstime
Font de la imatge: portal web Dreamstime

Reproducció assistida VIP

Un artícle d’opinió de Tania Matiushkov 

El Decret del 14 de novembre de 1958 diu que, a Espanya, per inscriure al Registre Civil un nadó concebut mitjançant la reproducció assistida cal que s’entregui un document de la clínica de fertilitat signat per ambdós components de la parella. Alhora, a la pàgina web del Registre Civil no s’especifica aquest requisit i, a la pràctica, només es demana quan es detecten parelles de lesbianes. Llavors, com amb una integrant de la parella no n’hi ha prou, la dona que acaba de donar a llum ha d’anar a inscriure el seu fill.

Aquesta gestió les agafa en un moment de cansament físic i mental considerable i amb una nova responsabilitat enorme. I és per això que malgrat haver anat al Registre Civil amb els punts recents i tot plegat, no és freqüent que es queixin, perquè no és el moment. Hi sol haver més discriminació per part de les administracions públiques que al carrer.

Les parelles de dues dones que han arribat a aquest punt han hagut d’escollir la manera com han volgut quedar-se embarassades prèviament. Per norma general, les tècniques són les mateixes que per a una dona que vol ser mare sola, o per una dona amb problemes de fertilitat. Hi ha un mètode, però, que es diu que és específic per a parelles de lesbianes.

El mètode ROPA

Per a les donacions d’òvuls o esperma, un dels requisits fonamentals a l’Estat Espanyol és l’anonimat del donant. Però hi ha una excepció, les dones que estan casades –perquè el matrimoni entre elles és un requisit-. I el mètode ROPA és això: una inseminació artificial amb òvuls i esperma de donant, amb la subtil diferència que la donant d’òvuls està casada amb la dona que gestarà l’embrió. Tècnicament, és el mateix. Per tant, una de les dues dones esdevé la mare biològica, la que donarà els òvuls a l’altra i la que donarà la càrrega genètica a l’embrió. L’altra, serà la mare gestant i serà la que, després de l’embaràs, donarà a llum el nadó.

De tota manera, a les clíniques de ginecologia i obstetrícia on ho fan, ho venen com a mètode innovador i revolucionari per a lesbianes. Suggereixen un interès en la maternitat en parelles homosexuals de dones, un avenç científic de caire progressista en la medicina reproductiva que no existeix. El preu mínim pel qual una parella de dones pot realitzar aquesta pràctica, incloent-ho tot, no baixa dels cinc mil euros mentre una inseminació artificial de donants anònims costa a partir d’uns mil cinc-cents o dos mil euros.

Reproducció assistida a la Seguretat Social

Quan una dona vol tenir fills i no té una parella masculina, se li tanquen les portes a l’ajuda pública directament. La Seguretat Social només ajuda a aquelles dones que, tenint parella masculina però amb problemes d’infertilitat, no aconsegueixen quedar-se embarassades. Tanmateix, si és una dona soltera o la seva parella és una altra dona, la cosa canvia. Les úniques opcions disponibles són o perilloses o obscenament cares.

El 1984 va néixer el primer nadó nascut mitjançant la reproducció assistida a Catalunya i, el 2012 la xifra de nascuts vius era de 6.745 bebès. Tenint en compte que només una quarta part de les transferències acaben neixent vius, veiem la magnitud en la que es basa aquest doble negoci en què d’una banda l’Estat s’estalvia la despesa de cobrir-ho, ja que les parelles estan disposades a pagar. I, de l’altra, les clíniques privades se’n lucren. S’entén doncs que en cap moment hagi deixat de créixer el nombre de clíniques que ofereixen aquest tipus de serveis ni les transferències anuals.

El que es demana, sobretot des del col·lectiu LGTBI, és la inclusió de la reproducció assistida a la Seguretat Social, que la sanitat pública ofereixi serveis per ajudar a les parelles que per qualsevol motiu no poden tenir fills a tenir-los. Perquè és discriminatiu, sobretot tenint els instruments i els recursos, privar d’aquest dret a totes les dones sense parella masculina.

LGTBI

El Departament de Benestar i Salut va donar l’any 2014 gairebé 1.300.000 d’euros a entitats i associacions LGTBI d’un total d’aproximadament 21 milions i mig d’euros donats a les entitats relacionades amb matèries competència del departament. És una xifra significativa comparant amb el que es va destinar a la resta de col·lectius. També, diuen, han iniciat una campanya de difusió de la Llei per garantir els drets de les persones LGTBI. S’ha aprovat la llei 11/2014. Tanmateix, el fet que només es denunciïn un 16% dels crims relacionats la LGTBIfòbia mostren que aquestes mesures són insuficients. No n’hi ha prou amb això per assolir la igualtat, calen mesures dràstiques com ho seria la inclusió de la reproducció assistida en dones sense parella masculina a la Seguretat Social.

El col·lectiu LGTBI és un col·lectiu que sembla que pràcticament ha de lluitar perquè els donin permís per fer coses que fa tothom. Permís especial per casar-se, per poder adoptar, per inscriure els fills al registre civil. I, en això, es perd el temps i l’energia necessària per anar més enllà i exigir progressos com ho és la gratuïtat de la reproducció assistida o com ho pot ser qualsevol campanya per la tolerància i contra l’estigmatització. Com si fóssim menys. I és just per això que estem lluny d’aconseguir que dues dones puguin ser mares juntes gratuïtament, perquè és una despesa, un esforç per un col·lectiu que està lluny de ser contemplat tan seriosament.

Idoia Capuz Sánchez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora de lacolumna.cat i apasionada de l'activisme social, en especial del feminisme. Artista quan puc i em deixen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*