Inici / Cultura / Roc Casagran: la revolució serà treure la poesia del gueto
Font: lloc web oficial de l'autor. Autora: Berta Tiana.
Font: lloc web oficial de l'autor. Autora: Berta Tiana.

Roc Casagran: la revolució serà treure la poesia del gueto

Un retrat de Raquel M. Martínez 

Primer adjectiu: considerat. S’apropen les dues del migdia i el carrer de la República, a Sabadell, s’omple d’estudiants que surten de l’institut. Una mica més tard, surten també els professors, entre ells Roc Casagran, que avui s’arriba al bar de la biblioteca Vapor Badia, un racó tranquil de la ciutat, entre un parc, carrers i llibres, que fa molt per a ell. A més, queda entre la renfe i els ferrocarrils, un detall que ha tingut en compte per facilitar la tornada a Barcelona.

Segon adjectiu: didàctic. En Roc és professor i això se li nota en la manera de parlar. Està acostumat a estructurar el discurs, a transmetre idees de forma simple. Ell no va estudiar per acabar a la docència, però ho va trobar una bona sortida, després de fer carreres de filologia catalana i literatura. A més, diu, a casa seva s’hi dediquen molt: els pares, una germana. Això no vol dir que no l’apassioni la feina. Un escriptor, un poeta, acostuma a ser una persona sensible i apassionada, i ell no és pas diferent. En destaca el tracte amb els adolescents i les seves realitats. I cita Pere Quart: “I vos mestre perquè ensenyeu? Ensenyo per tal d’aprendre”. Ara bé, prefereix separar facetes: hi ha dos Rocs. El Roc professor de català i l’escriptor.

Aquest segon Roc va néixer quan era petit: a banda de jugar a futbol i viure una infància tranquil·la, en Roc-nen trobava un divertimento com qualsevol altre escriure rodolins, que després van ser contes i més tard li van valdre premis als Jocs Florals de l’escola, l’institut… i dins el cap d’aquell Roc més jove, es va anar formant una idea: “m’agradaria escriure alguna cosa i que algú que jo no conegués em llegís.” Més concursos, més premis, i això es va fer realitat: en Roc va publicar el seu primer poemari i ja no va parar. Un altre poemari. La primera novel·la. Recitals. I així fins arribar a L’amor fora de mapa, on ajunta poesia, narrativa i música. I escriure continua sent un divertimento, però amb l’afegit “màgic”, com ell l’adjectiva, d’arribar a més gent.

Tercer adjectiu: públic. Justament per arribar a més gent en Roc Casagran està molt actiu a les xarxes: Facebook, Twitter i Instagram. De fet, cal agrair-li que busqués espais (en plural, en va buscar tres de diferents) a la seva agenda per a aquesta conversa a partir d’un missatge privat de Facebook. En Roc és accessible i es fa veure. Ell mateix ho diu: les xarxes són un bon aparador per als escriptors menys coneguts, que no són best sellers, autors consagrats; tot i que li restin privacitat amb els alumnes i puguin dificultar la tasca de separar rols. Va començar a usar-les per curiositat i diversió, però de seguida van servir d’altaveu a la seva literatura: primer, Ara que estem junts i ara, amb el suport de l’editorial Sembra Llibres, L’amor fora de mapa, usa també youtube. Quanta més visibilitat, més arriba l’obra. En Roc no vol que la poesia quedi reduïda a un petit cercle. “Quan més petit el món, més hipòcrita”.

Quart adjectiu: alliberador. Aquesta aspiració que la poesia no es quedi tancada en un cercle reduït de literats i lletraferits ens porta al quid de la qüestió, a la frase que ha repetit en moltes entrevistes, un lema del que en fa bandera: cal treure la poesia del gueto. Un gueto que, afirma, ha construït una societat que vol les coses ràpid, que no deixa temps a la reflexió, a la paciència. Per il·lustrar-ho, una metàfora: aquell espai per la reflexió és com el buit que queda en blanc en un full amb una poesia escrita al mig. Un buit que la societat rebutja i ell intenta compensar fent la poesia una cosa menys estranya i més fàcil d’empassar al gran públic: ficant-la dins una novel·la o convertint-la en cançó, de la mà de Borja Penalba i Mireia Vives. O dient-la en veu alta, fent recitals, sol o amb el cantautor Cesk Freixas. L’objectiu és treure la por als qui miren amb recel els poemaris. En Roc reivindica que és feina de l’ensenyament canviar-ho, és clar. Però també dels mitjans de comunicació, que han de donar ales i visibilitat al gènere. I que no és pas culpa de les editorials: ningú no vol publicar poemaris perquè són una aposta que farà perdre diners o generarà uns beneficis mínims. Aquí fa una crida a valorar les editorials petites i arriscades, com Sembra Llibres, el projecte on actualment s’emmarca la seva activitat literària.

Cinquè i sisè adjectiu: revolucionari humil. En Roc, però, no escriu per treure la poesia del gueto. Escriu per

Roc Casagran en un recital. Font: lloc web oficial de l'autor.

Roc Casagran en un recital. Font: lloc web oficial de l’autor.

entendre’s a si mateix i entendre el món. I ho fa perquè gaudeix; si no, no ho faria, afirma contundent: inclòs quan pateix, és un patiment que ell s’ha buscat i no li sap greu. Sense dèries de grandesa, sense aspirar a arreglar el món, però esperant ajudar a conviure millor. Les revolucions, diu, sempre volen començar la casa pel terrat, aspiren ben alt: a canviar el model d’Estat, per exemple. Ell aposta per les petites revolucions, les que comencen des de baix, és a dir, per un mateix. Les que es poden assolir amb una novel·la o un poema, tenint clar que “a tot arreu hi ha política”. Tot això en Roc ho explica amb un posat humil molt seu. Mentre empodera la seva obra, també se’n allunya, la fa un xic distant de la seva persona, lluitant per compensar l’ego típic dels artistes. Per això explica que no se sap cap poema seu a excepció d’un dedicat a Lluís Companys, l’excepció que confirma la regla. Un poemot de tres fulls que es va aprendre després d’haver-se’l d’inventar en mig d’un recital, quan en girar pàgina va trobar que la segona era en blanc.

Setè adjectiu: realista. Un cop se sap el que empenta en Roc a escriure, no sorprèn que accepti per a la seva novel·la (fent referència a L’amor fora de mapa) l’adjectiu ‘realista’. En Roc escriu de temes que li són propers. Afirma que li costaria parlar de coses que no coneix, que necessita recórrer a la seva experiència per recrear, amb sentit crític i un sarcasme sà, el món que l’envolta. Quan no ha viscut allò que descriu, afegeix, se’n ha d’empapar molt, documentar-se al màxim, i tot i així té la sensació de ser un equilibrista que pot caure en qualsevol moment de la corda fluixa. Tant és així que per escriure l’escena de L’amor fora de mapa on el Llull va de camí a la presó i para un lavabo a vomitar, en Roc va agafar el cotxe, va anar a cercar (i a triar) el lavabo d’una de les benzineres que hi ha de camí i va fer el mateix trajecte que el seu protagonista. Al detall, com Capote. Apropant-se a Nietzche, que afirmava allò que és només l’experiència que es pot emparaular.

En la mateixa línia funciona la seva forma de construir els personatges: ell ja ho diu, als amics, que farà servir trets d’un i altre per a algun llibre. Fins i tot de si mateix (en Llull, com en Roc, va néixer a Sabadell l’any 1980 i és poeta). I amaga picades d’ull i homenatges a la seva obra: cada llibre té una referència a l’anterior, per donar unitat a la seva obra. O quan a L’amor fora de mapa, la Clàudia repeteix que serà forta i valenta, parafraseja una amiga de l’autor que morí de càncer. Detalls d’aquí, entrevistes amb experts, detalls d’allà, documentals de youtube… tot plegat, una feina de tres anys dedicats a una història. I una feina de tota una vida, dedicada conscient o inconscientment a versos i paràgrafs. Les canes comencen a fer acte de presència a la barba del Roc, mentre l’arracada que duu a l’orella esquerra li dóna un aire rebel. L’expressió les complimenta per donar-li un aire de jove, sí, però que ha viscut prou per començar a estar de tornada de moltes coses.

Vuitè adjectiu: purista. Pel Roc els temes són importants, en tant que reflex d’un món, d’una realitat comuna a un grup de gent –sobretot de la seva generació-. Però és més important el com. Defuig les etiquetes, com la de novel·la generacional, que li han posat alguns crítics. Però abraça els gèneres, i defensa que l’ésser humà, al final, necessita classificar les coses, associar-les a un estàndard; tot i que acabi fent curt. Aquí surt el filòleg, el llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura comparada, i entoma la proclama de Salvador Espriu: cal salvar els mots! En Roc escriu el que a ell li agradaria llegir, i procura fer-ho amb ritme, que resulti atractiu pel lector. Però sempre respectant el marc lingüístic, el català, i els gèneres literaris. Ho exemplifica amb els diàlegs: intentarà imitar la realitat, però no inclourà mai un “gilipollas”, que no deixa de ser un castellanisme i un mot vulgar, ni un “brètol”, que és ben correcte, però sonaria ben fals. Fa equilibris per trobar el punt mig, correcte, acurat: “imbècil” o “cabró”, faran. Explica això fent una mica de broma, i té certa gràcia veure’l parlar de gèneres literaris amb una dessuadora on hi ha dibuixades unes ratlles blanques, horitzontals, de diferents mides, imitant l’aspecte d’un poema alineat a l’esquerra del full.

Novè adjectiu: melangiós. El cafè fa estona que no és al got i el gel que l’acompanyava s’ha fos. Fa gairebé un hora que en Roc parla, amb paciència, respon i divaga sobre els seus oficis, en plural, i sobre literatura, en general. Per acabar, comentem cinc versos. Els dos primers són d’Ausiàs March: “Veles e vents han mos desigs complir / faent camins dubtosos per la mar”. En sentir-los en Roc pensa en la norma que val per aprendre, que val per viure: assaig i error. I passem al següent: Podría escribir los versos más tristes esta noche. “Neruda”, li surt automàtic. Dóna peu a una reflexió que no és novedosa, però no deixa de ser interessant: costa menys escriure de les penes que de les alegries, els poetes acaben tenint una imatge de persones tristes, la poesia acaba semblant un gènere blau. En Roc defensa una teoria que el Llull explica a L’amor fora de mapa: quan som feliços, tenim millors coses a fer que posar-nos a escriure. Quan estem al pou, ens refugiem en l’escriptura. Amb un pou acabem els dos darrers versos: “D’allà on el pou es queda sense llum, / d’allà on el verdet i l’esperança…” i en Roc fa la broma, en veure que són seus: “aquests em sonen perquè els ha escrit el Llull, però sobretot perquè els canten en Borja i la Mireia”. Tot seguit, es posa seriós: ell escriu per entendre’s i entendre el món, sí, però en moments durs la literatura és l’amiga que ajudarà a relativitzar la tragèdia, que la convertirà en art. I fent referència, mig en broma mig seriosament, a La vida de Brian, parla de la importància de quedar-se amb la part bona de les coses.

Amb aquest optimisme, la gravadora s’atura i la taula es buida. Ens aixequem, cartera en mà, però en Roc s’avança. Insisteixo en convidar, però em respon quelcom semblant a un: “tranquil·la dona, després del rollo que t’he clavat, pago jo!”. Surt a la superfície el Roc humil, que domina el seu ego literari i enfila el camí de nou cap al carrer de la República, fent la revolució des de la base, sense els aires altius d’aquells que es saben, en alguna cosa, millors que els altres.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*