Inici / Sant Jordi 2015 / Roses quilomètriques

Roses quilomètriques

Un article de Gabriel Barba i Samuel Rubin

És Sant Jordi i els carrers de Catalunya s’omplen de roses i llibres. És el dia dels enamorats ‘a la catalana’. La llegenda diu que després d’un cruent combat entre el cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada pel ferro esmolat i que de la sang en va néixer un roser que floria cada mes d’abril. Per alguns la rosa representa la passió i el poder de seducció; el compromís de la parella. Hi ha qui opina que Sant Jordi no és una tradició popular, sinó la subordinació d’un sexe a l’altre; la normativització d’un amor heteropatriarcal. Un culte innecessari al amor cortès. Sigui com sigui, clixé per alguns o un gest romàntic per altres, la rosa s’ha consolidat com el símbol d’una de les festes més característiques de Catalunya. Però la història autèntica rere les roses dels últims anys no acaba igual de bé.

Mercabarna pot estar contenta. Enguany es mantenen els nivells registrats durant les dues passades diades. Les previsions indiquen que només a Catalunya es vendran 6 milions de roses; dos milions d’elles les distribueix el polígon alimentari. Es calcula que durant la jornada de Sant Jordi es despatxen un 30% de les roses en venda durant tot l’any. Així doncs, el total anual rondaria aproximadament al voltant dels 20 milions. Des de Mercabarna s’atribueix la consolidació de la gran demanda a tres factors diferents: la baixada del tipus d’IVA del 21 al 10%, l’auge de la producció holandesa i l’esforç del sector.

Roses transoceàniques

Es preveu que aquest any el 90% de les roses que arribin a Mercabarna -el major distribuïdor- siguin importades. El major proveïdor és Sud-amèrica (60%), concretament Colòmbia (35%) i l’Equador (25%), mentre que un 30% vénen d’Holanda, que actua com a mercat central europeu. El 10% restant és d’origen nacional: un 5% l’aporten les comarques catalanes (majoritàriament del Maresme) i l’altre 5% que falta, l’Estat espanyol. Per altra banda, el Mercat de la Flor i Planta Ornamental de Catalunya també distribueix una gran quantitat de roses provinents de Kènia i Etiòpia, que juntes sumen el 10% de la collita d’aquest any. El Mercat de la Flor, reconeix que només un 15% de la seva recol·lecció anual seran d’arrel catalana. La presidenta de Mercabarna, Sònia Recasens, excusa aquestes dades i explica que Catalunya no pot assumir sola una demanda puntual tant exigent, tot i que reconeix que el roser és perfectament cultivable arreu del territori.

La realitat és que el consum de roses importades no ha fet més que créixer durant aquests darrers anys. Segons Europa Press, el 2005 es vengueren 5 milions i mig de roses; el 60% van ser d’importació. El passat 2011 -en plena crisi- la venda va ser mig milió menor i el percentatge de roses importades va pujar fins a un 80%. Quatre anys més tard aquesta xifra ha escalat uns deu punts més.  Al contrari del que insinua Recasens, la reducció de la demanda no implica un major percentatge del producte nacional.

Autora: María Augusta Calle - Font: aporrea.org

Treballadora en un cultiu de roses a l’Equador. Autora: María Augusta Calle – Font: aporrea.org

Les regles del mercat global són molt clares: busca’t un país pobre en el qual et deixin fer el que no pots a casa. Lluny de les terres catalanes, els grans empresaris no s’han de preocupar gaire per dissimular la precarietat laboral de les seves treballadores, o bé seguir les regulacions sanitàries i medio-ambientals. La cosa funciona així: els ‘mafiosos de la rosa’ escullen els millors camps per abastir-se i això provoca que països  en via de desenvolupament perdin gran part de la  seva sobirania alimentària. Colòmbia, per exemple, deixa de destinar els seus recursos naturals a alimentar la seva població, per donar corda als nostres capricis florals. El deute extern que mantenen algunes nacions, com l’Equador, obliga a dependre de les divises que l’exportació proporciona. L’importador surt guanyant perquè aquestes divises són molt més inferiors al valor afegit que li proporciona fer negoci en un país sense normes i drets.

Segons l’informe ‘Amargo florecer’ de ‘War on Want’, només un 5% de les treballadores en el camp a Colòmbia formen part d’un sindicat. Aquest percentatge s’eleva al 17% en el cas de Kènia, però es queda en zero si parlem d’Etiòpia. En aquests països, la tasca dels sindicats és nul·la deguda la persecució constant a la que s’enfronten. Les condicions son inhumanes: jornades de 15 hores diàries, sense sumar les hores extra no remunerades, i una exposició a tota classe de riscos per la salut. El contacte amb agrotòxics provoca al·lèrgies, irritacions de la pell, problemes respiratoris, entre d’altres. En la majoria de conreus les regulacions estipulades per l’Organització Mundial de la Salut no són subjecte de debat i les recomanacions sobre l’ús de pesticides són completament ignorades.

I si el cost humà no és suficient, darrere del monocultiu de roses també hi ha una llarga llista d’efectes perjudicials pel medi ambient. En primer lloc, les grans quantitats d’aigua necessàries suposen problemes de proveïment i contaminació. A més, el gran recorregut necessari per fer arribar centenars de milers de roses des de tant lluny comporta un gran volum d’emissions. Es calcula que només passen tres dies d’ençà que la rosa ha sigut tallada fins que arriba al consumidor.

La globalització pot ser molt macabra. El que per algunes és un gest d’amor i compromís, que aquí a casa nostra és viu en clau de tradició i festa,  per moltes altres és símbol de patiment i martiri. La situació, com la rosa mateixa, té la seva part tendra i la seva part punxant. 

Font: El Periódico

Font: El Periódico

Samuel Rubin
Barcelona - Los Angeles. Escriure des de 10.000 kilòmetres de distància només em fa voler estar més aprop.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*