Home / Les Columnes / Qui va parlar de la mort d’en Sambo Sadiako?
Aquest enramat de ganivetes també talla les veus dels qui les intenten saltar. / lacolumna.cat

Qui va parlar de la mort d’en Sambo Sadiako?

Una columna de Gabriel Barba

El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va assegurar a finals del 2013 que les ganivetes (cuchillas) de la tanca de Melilla causen “ferides superficials”, i que “no són agressives”. Qualsevol persona que hagi estat a sota d’aquesta tanca estarà d’acord amb mi que aquesta afirmació és una autèntica barbaritat. Qui ja no ho pot dir és Sambo Sadiako, un jove senegalès que l’any 2009 va perdre la vida al tallar-se una artèria principal a través de l’aixella amb els ganivets dels filferros superiors, en aquest cas a Ceuta. Segons l’autòpsia, va morir desangrat.

Que Fernández Díaz obviés la mort és greu. Que Europa Press, El Mundo, Público.es, RTVE, 20 minutosEl País reproduïssin les seves paraules sense esmentar Sambo Sadiako és un atemptat contra la memòria d’aquest jove, contra la seva família, contra tots els qui intenten saltar la tanques, i contra aquesta societat, que beurà d’aquestes paraules ignorant la realitat que les contextualitza.

Hi ha, però, un mitjà que va fer la seva feina. Eldiario.es, des de la seva secció de Drets Humans “Desalambre”, fa temps que treballen per explicar el dia a dia a les tanques, que recorden periòdicament situacions que, enmig de l’allau d’informació que patim diàriament, hem de tenir presents. I ara han llençat un monogràfic de 84 pàgines fent una retrospectiva amb profunditat sobre la tragèdia del 6 de febrer del 2014, quan van morir 15 persones a les costes de Ceuta.

Només en casos excepcionals es parla del drama de les tanques amb corresponsals. Els grans mitjans de comunicació no veuen rendible el cost que suposa enviar-hi periodistes a cobrir-ho. Per això utilitzen agències d’informació, que són una veu molt poc plural d’unes persones que, pel seu context social, no en tenen.

Perquè interessi la immigració ha d’anar acompanyada d’ebola, desenes de morts, possibilitats electorals o, en breus, jihadisme. Siguem crítics, perquè ens ho faran creure.

Vull donar les gràcies als periodistes que amb paraules i imatges lluiten per recuperar una dignitat enganxada als filferros de les mentides, perquè tots els Sambos Sadiakos no caiguin en l’oblit.

 

Entre la comunicació i l'educació social, què ens queda si no la paraula. Interessat en les injustícies: com més depriment més m'hi enganxo. I sempre intentant mirar fora de Barcelona.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*