Inici / Actualitat / Les selfies a la batalla de Menlo Park
font: http://static.guim.co.uk/sys-images/Guardian/Pix/pictures/2012/10/16/1350406930974/Google-reflected-in-eye-008.jpg
font: http://static.guim.co.uk/sys-images/Guardian/Pix/pictures/2012/10/16/1350406930974/Google-reflected-in-eye-008.jpg

Les selfies a la batalla de Menlo Park

Un reportatge de Rosa P. Masdeu

Les auto-fotos seran la nostra nova contrasenya. La tecnologia biomètrica ho permetrà. Què se’n farà del nou tsunami de dades personals que s’abocaran a la xarxa? De moment ser perfectes hostatges de la guerra que confronta la Unió Europea amb Facebook i Google, la nineta dels ulls del govern Nord-Americà.
 

El Periódico anunciava, a finals del mes de març, la revolució de la Selfie (auto-foto). Les contrasenyes i els patrons seran substituïts per una instantània de tu mateix. Una característica física determinada (com l’iris, les venes dels ulls o la geometria facial) serà processada i comparada amb la base de dades, creada a partir d’aquestes mateixes característiques, que estarà emmagatzemada al núvol i a la qual s’hi accedirà des del teu smartphone. Si els paràmetres de la selfie i les del servidor coincideixen, el dispositiu es desbloquejarà igual que passa ara quan ressegueixes de forma correcta un patró. Ara bé, les possibilitats de burlar aquests mecanismes són les mateixes que les d’enganyar-nos entre nosaltres.

 Com en tota revolució, no hi ha una única causa que la motivi. A grans trets, podríem considerar que hi ha tres factors que aboquen a l’ús de la selfie com a clau mestra per accedir al nostre jo i a la immensitat de les nostres circumstàncies: la intromissió de l’auto-foto en la nostra quotidianitat, la tecnologia que farà possible el procés en sí i per últim, el sex-appel de les dades personals que tant atrau a empreses privades i a determinats governs.

ALMOINA PER L’AUTOESTIMA

En primer lloc,  cal destacar el caràcter viral d’aquesta activitat que avui plaga terrasses de bars, parcs, aules d’ESO (i d’universitat), inclús ha arribat a avions de combat o cerimònies dels Oscar. Tot i així, la fotografia no adquirirà la seva merescuda importància fins que no arribi a l’inici totpoderós de la xarxa social escollida per a l’ocasió. Tal ha estat l’esclat de popularitat, que l‘Oxford Dictionary ja ha incorporat aquest terme al seu vocabulari. És més, va escollir-la paraula de l’any 2013, ja que el seu ús en el llenguatge quotidià va augmentar un 17,000% respecte de l’any anterior, segons un estudi realitzat pels propis editors del diccionari.  

A tall anecdòtic, m’agradaria compartir l’exemple que utilitza el propi diccionari d’Oxford per posar en context el terme: occasional selfies are acceptable, but posting a new picture of yourself every day isn’t necessary  (de forma ocasional les selfies són acceptables, però penjar cada dia una fotografia de tu mateix no és necessari). Amb la voluntat de donar a  molts per al·ludits.

El clímax del fenomen s’ha expressat a través d’una cançómusicalment molt qüestionable, però líricament molt representativa, inclús força aguda si es pren en conya.

 I want it to be clever/ How about “Livin’ with my bitches, Hashtag LIVE”/I only got 10 likes in the last 5 minutes /Do you think I should take it down? /LET ME TAKE ANOTHER SELFIE

 

TECNOLOGIA BIOMÈTRICA

Subjacent a aquest fenomen de mortals es troba un immens mercat de tecnologia punta en biometria. És tal la normalització de la selfie, que la gran indústria de la telefonia mòbil hi ha confiat per promoure una cursa de recerca biomètrica a nivell internacional. “La biomètrica és una tecnologia de seguretat basada en el reconeixement d’una característica física intransferible d’una persona”, segons  la Plataforma Biométrica Homini.

Aquesta tecnologia de verificació treballa sota la premissa que como tú no hay dos, també expressada en una cançó d’aquestes musicalment pobres (i d’aquesta sí que no se’n salva ni la letra). És a dir, parteix d’uns trets físics intransferibles i amb una probabilitat molt baixa de repetir-se entre cohabitants de la Terra, com seria la gamma cromàtica exacta de l’iris, les venes de la mà, la distància i asimetria entre ulls, nas i boca, etc. Les nostres peculiaritats seran la nova contrasenya per accedir al nostre propi univers.

A L’HORA DE LA VERITAT

Treus el mòbil, que incorporarà un servidor d’alta seguretat on hauran estat emmagatzemades i programades les teves dades. Et fas una selfie.

Immediatament, la teva geometria facial, per exemple, és processada i convertida en relacions lògiques, mitjançant algoritmes numèrics, és a dir, una seqüència finita d’instruccions matemàtiques que serveixen per executar la solució d’un problema seguint uns passos determinats en un temps concret. El servidor del teu mòbil rep aquests paràmetres lògics i els compara amb la seva base de dades.

Idealment, les dades haurien de concordar gairebé  a la perfecció, o dins uns límits contemplats. Per tant, el servidor denegaria l’entrada a qualsevol persona no registrada a la seva base de dades. A la pràctica però, les tecnologies desenvolupades fins al moment oscil·len entre unes taxes d’encert d’entre un 60% i un 99’9%.

FUNCIONAMENT

En l’èxit de cada tecnologia de reconeixement hi intervenen dos factors claus: en primer lloc, igual que quan es tracta de rentadores, influeix la qualitat que cada aparell porti de fàbrica. I d’altra banda, la quantitat de dades que tingui el servidor per poder comparar i determinar la coincidència d’aquestes amb cada captura.

En aquest sentit, el funcionament és similar al de la intel·ligència humana. En base a com de familiaritzat estiguis amb el rostre d’una persona, i per tant més informació del seu rostre tinguis al cap, més difícil serà que algú et pugui enganyar fent-se passar per aquesta. Per posar un exemple pràctic: és gairebé impossible que algú es pugui fer passar pel teu germà, si no és que s’utilitzen sofisticades tècniques de laboratori o quiròfan, està clar. Ara bé, és més fàcil que algú et pugui convèncer que és la monitora de menjador que tenies a segon de primària, ja que possiblement el seu rostre t’és difós i difícil de recrear.

En aquest moment conviuen, com a principals tècniques, la biometria d’empremta dactilar, la vascular, la facial, la d’iris, la de veu, la de retina,  la de palmell de la mà, la de firma, inclús la de reconeixement mitjançant l’olor corporal.

 

La més eficaç és la d’iris, ja que en relació al nivell de peculiaritat que presenta, és fàcil de mesurar en condicions de quotidianitat, més que l’ADN per entendre’ns. Com és habitual en la tecnologia biomètrica, cooperen en la identificació un procés físic i un de matemàtic. L’escàner que el dispositiu portarà incorporat capta la imatge de l’iris i la converteix en una gamma de grisos que conté de 80 a 200 tonalitats, que seran processats (en base a la quantitat de fotons que rebota cada to) i convertits en relacions numèriques. Per evitar les pestanyes i les parpelles s’utilitzen les mostres de dos laterals.

A més, la modificació dels trets físics al llarg dels temps és un altre dels aspectes que s’ha de tenir en compte a l’hora de triar el tret físic que s’utilitzarà com a contrasenya, i l’iris és un òrgan intern protegit del desgast, fet que ajuda a que la forma no variï. Per tant, una vegada feta la primera identificació, el patró serveix per a tota la vida.

font: http://bit.ly/P02cFR

Font: Secwh.com 

D’altra banda, no és fàcil de suplantar l’ull de ningú, a nivell amateur al menys,  i la probabilitat de trobar dos iris iguals entre cohabitants de la Terra és gairebé inexistent, segons el Doctor Huertas, que sosté que veu, cara i empremta no són trets tan únics. Ara bé aquesta tècnica presenta l’inconvenient que l’usuari s’ha d’aproximar molt a l’aparell i el procés és molest, fet que li resta potencial pràctic.

Pel que fa a les tècniques de reconeixement de firma i de veu presenten el desavantatge que estan subjectes a alteracions causades per molts factors incontrolables. Al contrari de la creença generada arrel de pel·lícules d’americans que salven el món d’un espia rus, la tècnica de reconeixement mitjançant el palmell de la mà no és gaire utilitzada, ja que presenta una alta taxa de FAR (False Acceptance Rate), que segons el Biometric News Portal  és el percentatge de vegades que un sistema “produeix una falsa acceptació”, és a dir, que un individu és vinculat de forma equívoca amb la informació biomètrica emmagatzemada d’una altra persona, per tant rarament s’utilitza en controls que exigeixen altes garanties de seguretat. En aquestes condicions, l’anàlisi de les venes del polze és una opció adient.

GUERRA  PER LA CONQUESTA DE DADES PERSONALS : La batalla de Menlo Park, California

El bressol d’aquesta tecnologia, igual que la de moltes altres que ara són d’ús quotidià, va ser el cos de policia. L’agent francès,  Alphonse Bertillon, va ser el primer en utilitzar les mesures facials per identificar delinqüents i criminals, segons explica El Periódico. Ara bé, la catalitzadora de la indústria biomètrica ha estat la seguretat aeroportuària, i no sorprendrà a ningú que la més sofisticada sigui la dels Estats Units, que en el control de les seves duanes pren, al menys, la fotografia de l’iris i l’empremta dels deu dits de les mans de cada individu.

A l’Estat espanyol s’exigeix una proporcionalitat entre el nivell de seguretat i el bé protegit. Per a desbloquejar un mòbil potser no cal un escàner de la retina de l’iris. Potser ja n’hi hauria prou amb el reconeixement de l’empremta dactilar, ja que són gairebé inexistents les possibilitats que algú del teu entorn més proper, és a dir, aquell que tindrà accés directe al teu smartphone, tingui unes característiques físiques prou similars a les teves com per burlar els mecanismes d’identificació biomètrica espontàniament per fer-te un troll.

Ara bé, per fer una transferència bancària des del mòbil, el mecanisme d’identificació requerirà pujar uns quants esglaons en l’escala de seguretat. En molts casos, es combinen diferents trets per obtenir una major fiabilitat. És el cas de la tecnologia de Hoyos ID, un sistema que converteix els trets de la cara en un patró amb el qual accedeix a Facebook.  Aquesta tècnica no es conforma amb menys que l’escàner de l’iris, del blanc de l’ull i dels ossos de la cara.

Ramsés Gallego, vicepresident de la principal entitat internacional auditora de seguretat biomètrica, ISACA, sosté: “el que és tècnicament possible no té perquè ser èticament viable o moralment acceptable”. I recomana plantejar-se quines implicacions tindria, per la nostra seguretat i intimitat, el fet de perdre un mòbil que contingui la nostra base de dades personals immutables, ja que l’empremta dactilar o els ulls no es poden canviar com si es tractés d’un número PIN.

Gallego sentencia que un arxiu amb empremtes biomètriques seria d’extrema vàlua per als delinqüents. Segur que sí, però cal ampliar la definició de delinqüència. Perquè més enllà de les nostres preocupacions muggles a que ens robin la cartera, no hauríem de passar per alt que aquesta no deixarà de ser una batalla més de la guerra per la conquesta de les dades personals, sota la bandera de la lliure circulació a la xarxa. Precisament, una de les empreses capdavanteres en el desenvolupament d’aquesta tecnologia, Acuity Market Intelligence, compta amb una llarga llista d’excelentíssims clients entre els quals figuren sigles com: FBI, IBM o CIA.

font: http://bit.ly/Q5ZVu1

Font: Standard.net 

Tal com explica la Professora Titular en Dret Constitucional de la UAB, María Jesús García, a la seva classe de Deontologia Periodística, la legislació espanyola protegeix les dades biomètriques igual que la resta de dades personals (com els codis postals, els noms i cognoms, les adreces, o els emails). Ara bé, la cultura de la protecció de dades és una qüestió europea. L’Estat espanyol està subjecte a la Directiva Europea de Protecció de Dades del 1995, que aquí s’aplica a partir de 1999 amb la Llei de Protecció de dades, que protegeix el dret a la privacitat, és a dir, el dret del ciutadà a controlar les dades relatives a la pròpia persona.

Ara bé, García matisa que la legislació vigent presenta dos inconvenients principals. En primer lloc, la realitat social s’ha virtualitzat i la problemàtica de la circulació de dades personals s’ha traslladat, en gran mesura, a la xarxa, fet que deixa notablement obsoleta la directiva de fa vint anys.

Però el el problema recau en què aquesta llei no arriba ni a esquitxar als jugadors més problemàtics de la partida: Facebook, Google i el seu padrí, el govern d’Estats Units. Persones jurídiques lligades a la legislació americana, on no es contempla el dret a la protecció de dades, un àmbit més que la llei americana deixa a l’autoresponsabilitat d’aquesta sensata societat. Per tant, les dades que aquestes empreses tenen de ciutadans europeus no estan, en cap moment, protegides per cap llei.

El cas Snowden va posar de manifest la vulneració total de la privacitat de ciutadans americans i europeus per part del propi govern americà, i de pas la total impunitat amb la que va sortir-ne l’administració Obama, gràcies a la complicitat de la UE. La professora Garcia explica que ja fa uns anys es va engegar el procés per controlar el que suposa un dels xocs culturals més forts entre Europa i Estats Units. La Unió Europea vol implantar un nou Reglament en matèria de protecció de dades, que es diferencia de la directiva perquè no deixa marge de maniobra als Estats, sinó que  s’aplica directament el que determina Brussel·les.

Ara bé, el procés s’entorpeix quan Facebook i Google s’aixequen de la taula de negociacions sense cap intenció de tornar-hi a seure per escoltar les exigències de protecció que imposa el Vell Continent. No és del tot clar quin va ser el detonant que va motivar a Merkel a tornar a engegar el procés. María Jesús García diu que la llegenda ho atribueix a l’espionatge del que va ser víctima la cancellera alemanya. El que és evident, continua, és que el país germànic és especialment sensible amb la protecció de cens i de dades. La jurista recomana el llibre IBM y el Holocausto d’Edwin Black, i recorda que les dades han servit històricament per discriminar.

“La informació és molt més poderosa que els diners” afirma la professora de dret. Les empreses privades volen perfils de consumidors i les administracions públiques tenir-nos controlats. És difícil saber exactament què en volen fer de les nostres dades, però el que és segur és que “les volen, i les volen molt”, si no fos així, Gmail, Facebook, Brussel·les i Washington no estarien negociant de tu a tu, conclou la María Jesús.

És aquí on recau el pes del problema. En la falta de consciència cada vegada que adquirim un android, que de forma predeterminada llença la nostra identitat sencera als màgics braços de Google. “Si gmail és gratis, tu ets el producte” assegura García.

Per últim, com relata la Fundeu, la RAE encara diposita les esperances en el terme autorretrato. Igual que va passar amb bróker, més val que els esforços es dediquin a limitar la incidència d’aquests conceptes en la societat, que a resistir l’entrada dels termes al diccionari.

Rosa P. Masdeu

Un comentari

  1. Senzillament increïble.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*