Inici / Societat / Fenòmens actuals / Marinaleda: Una utopia per la pau
Gordillo davant del poliesportiu Che Guevara/ Font: Julián Rojas -  El País
Gordillo davant del poliesportiu Che Guevara/ Font: Julián Rojas - El País

Marinaleda: Una utopia per la pau

Una crònica de Clara Bricullé 

Som a l’any 2016. Tota Andalusia és ocupada per l’atur (quina paradoxa…). Tota? No! Un llogaret de la província de Sevilla, habitada pels marinalenys i les marinalenyes rebutja una i altra vegada ferotgement l’invasor. La vida, doncs, no és gens planera pels grans terratinents andalusos de la zona… La història de Marinaleda podria ser totalment paral·lela a la del petit poblet de l’Astèrix i l’Obèlix que vencia constantment els atacs dels romans.

El poliesportiu Che Guevara ens rep amb els braços oberts. La seva cara, pintada de color negre, ocupa tota la façana del pavelló i ens observa impassible mentre descarreguem les motxilles de la furgoneta. La porta és oberta i, en entrar, veiem que som els primers en arribar. Bé, en l’enorme espai del pavelló només hi ha una tenda verda i blanca enorme plantada a una cantonada amb una bandera andalusa que ens anuncia que allà hi dormen membres de la Joventut del SAT (Sindicato de Andaluces Trabajadores). De dins en surt un cap que ens demana que ens col·loquem a una de les puntes del pavelló (a mitja tarda es fa una classe de gimnàstica per gent gran al pavelló i necessiten que els guardem una mica d’espai).

Som a Marinaleda, el petit poble irreductible situat a la conca del riu Genil, governat pel CUT (Colectivo de Unidad de los Trabajadores) des de les primeres eleccions de la democràcia. I sempre amb el mateix alcalde, Juan Manuel Sánchez Gordillo. Els colors de la seva bandera fan referència a la utopia (verd), la pau (blanc) i la classe treballadora (vermell); pilars mestres de la societat marinalenya.

Les lluites protagonitzades per la classe obrera del poble al llarg de les últimes dècades del segle XX van transformar Marinaleda en el que és avui. El 1980 una vaga de fam de 700 persones demanava una millora en la regulació de l’ocupació. Davant de l’èxit de la mobilització, es van ocupar les propietats dels grans terratinents de la zona, com el Cortijo de l’Humoso o el Pantà de Cordobilla. Els lemes la tierra por quien la trabaja i agua para regar la tierra ressonaven de les boques de totes les habitants del poble. Aquestes ocupacions van propiciar la creació de les cooperatives del pebrot, la carxofa o l’oli que s’alimenten de l’aigua i la terra d’aquestes expropiacions. És per això que es pot dir que Marinaleda funciona com un ésser viu independent, fet que la dota d’una consciència col·lectiva irreconeixible en qualsevol altre població espanyola.

No és d’estranyar, doncs, que la igualtat de salari per a totes les treballadores marinalenyes sigui una meta més que superada, vencent, així, la competitivitat i qualsevol tipus de classisme capitalista. Sigui quin sigui el lloc de treball de qualsevol persona treballadora, el seu sou és de 1.128€ al mes. Tot això, sense oblidar el 100% d’ocupació de la que gaudeix la població. Tota una utopia feta realitat.

En aquest context, sorgeix la Semana por la Paz, alternativa a les famoses i multitudinàries processons de Setmana Santa andaluses. Marinaleda no opta per una setmana “santa”, plena de desigualtats evidents i d’hipocresia constant, sinó per jornades de debat, formació i, sobretot, de lluita. Del 21 al 27 de març, el pavelló Che Guevara queda obert a disposició de qualsevol persona que vulgui fer-hi nit i l’edifici del Sindicato de Obreros del Campo acull gran diversitat d’actes al voltant de la transformació i la justícia social.

La taula de la sala està tapada per una estelada i la bandera andalusa amb l’estrella roja al mig. Anna Gabriel i Juan Manuel Sánchez Gordillo són els encarregats d’inaugurar la primera jornada de debat. El derecho de autodeterminación de los pueblos reuneix en una mateixa sala persones de gran diversitat de nacionalitats. Darrere meu detecto un grup de nois que sembla que també són catalans, com nosaltres. Avui, però, hem vingut amb un grup molt divers de gent: unes quantes basques, dos de Castilla, dos de Múrcia… I segur que, juntament amb més persones de la sala, som una bona representació de les diferents cultures, no només de la península, sinó del món.

Per primera vegada des de fa molt temps, sento a parlar del nacionalisme solidari per derrotar el capitalisme. Del nacionalisme com una oportunitat per qüestionar l’estat. En un sistema neoliberal on s’ha perdut l’amor per la terra, també s’ha perdut la sobirania sobre aquesta terra. Això Andalusia ho ha patit, i molt. Sánchez Gordillo associa la pàtria nacionalista a l’interès comú dels treballadors. D’aquesta manera, en el moment en què el nacionalisme (mai caient en el xovinisme) sigui obrer, serà una via per lluitar per un canvi de sistema i l’interès comú de la classe treballadora.

La senyora de darrere meu deu rondar els 70 anys i, constantment, reafirma amb el cap les reivindicacions del seu alcalde. Denuncien la pressió moral que s’ha fet sobre la població andalusa per fer-los creure que no són gent treballadora. Aplaudeix. Tot i que a Marinaleda ja no, el feudalisme dels terratinents segueix present a tota Andalusia. Segons Gordillo, “el poble andalús ha perdut la consciència de país i és per això que ha quedat en un segon pla en el marc de les lluites nacionals”.

Mentrestant corren per les cadires fulls en blanc per recollir firmes per evitar l’empresonament del sindicalista Andrés Bódalo (ja en presó) acusat de l’agressió al tinent d’alcalde de Jódar. També recullen diners per finançar el llibre i documental sobre Garcia Caparrós, el jove mort durant la manifestació per la plena autonomia d’Andalusia del 4 de desembre de 1977.

Andaluces, levantaos, pedid tierra y libertad… S’acaba l’acte i tant conferenciants com públic s’alcen mentre sona l’himne d’Andalusia. A les processons de les grans ciutats hi sonava l’himne espanyol. La veritat és que mai havia sentit l’himne però, sense dubtar-ho, m’aixeco. La senyora de darrere meu també està dreta. “Lo que nos han explicado, hace tiempo que lo hemos olvidado”.

Que Marinaleda no quedi com un petit reducte al mig d’Andalusia. Que el lema de Marinaleda s’escampi per tots els pobles: una utopía hacia la paz.

Idoia Capuz Sánchez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora de lacolumna.cat i apasionada de l'activisme social, en especial del feminisme. Artista quan puc i em deixen.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*