Inici / Cultura / Senegal, part 2 – Joal-Fadiouth, ànima i esperit
Barques pesqueres a la platja de Joal. Font: Raquel M. Martínez
Barques pesqueres a la platja de Joal. Font: Raquel M. Martínez

Senegal, part 2 – Joal-Fadiouth, ànima i esperit

Un diari de viatge de Raquel M. Martínez

Primera part: Senegal, part 1 – Dakar: calor i regateig

Joal-Fadiouth és un lloc de culte a Senegal. Un dels indrets de costa que millor defineix l’estil de vida del nord-oest del país africà. Joal és un poble de pescadors i artesans, que a més rep molts turistes cada any. Fadiouth és una petita illa unida al poble per un gran pont de 800 metres de llarg que es triga gairebé deu minuts en travessar a peu. Allà hi viuen també artesans, ramaders i pescadors. Es tracta d’un lloc únic all món, per la seva composició: tot el terra de l’ illa és de petites petxines blanques.

Barques de pescadors a la platja de Joal, on també s'aplega la brutícia. Font: Raquel M. Martínez

Barques de pescadors a la platja de Joal, on també s’aplega la brutícia. Font: Raquel M. Martínez

Fadiouth és també exemplar a nivell espiritual. Té la fama de ser el lloc de Senegal on la convivència entre cristians i musulmans arriba al seu punt àlgid. En Babacar, professor de biologia nascut a la illa, ens fa de guia, i ens explica que allà als nens se’ls duu a ritus de les dues religions, fins que són prou grans per decidir-se per una. Així es dóna el cas que en la mateixa família hi hagi germans cristians i musulmans.

El pont que uneix Joal i Fadiouth, des de Joal. Font: Raquel M. Martínez

El pont que uneix Joal i Fadiouth, des de Joal. Font: Raquel M. Martínez

Barques davant un restaurant per a turistes a Joal, vistes des del pont. Font: Raquel M. Martínez

Barques davant un restaurant per a turistes a Joal, vistes des del pont. Font: Raquel M. Martínez

El terra de Fadiouth. Font: Raquel M. Martínez

El terra de Fadiouth. Font: Raquel M. Martínez

Després d’ensenyar-nos l’ església i la mesquita, que van construir els cristians, majoria en el últims anys, per als seus veïns musulmans, ens guia per un altre pont fins al cementiri. És tracta d’un lloc únic en el món: és l’únic cementiri on, sota muntanyes de petxines, hi ha enterrats junts cristians i musulmans. Les tombes es distingeixen amb creus de pedra o cartells de llauna segons la religió del difunt, des de fa ja molts dècades. Hi ha també la tomba d’un dels primers missioners blancs que hi va arribar, com explica el Babacar, un italià responsable de fomentar aquesta bona convivència i d’estendre el cristianisme per la zona; ja que històricament els cristians senegalesos es concentraven molt més al sud, a la regió de la Casamance. L’espai ocupa tota una illeta que fa forma de turó, i aquí i allà hi creixen baobabs, un dels símbols de Senegal. Mentre tornem cap a Joal, en Babacar enumera totes les propietats dels baobabs, que a més de donar fruits per al “pain de sienge” (una beguda molt dolça, anomenada “pa de mico”), tenen propietats medicinals.

Tombes de cristians i musulmans al cementiri de Fadiouth. Font: Raquel M. Martínez

Tombes de cristians i musulmans al cementiri de Fadiouth. Font: Raquel M. Martínez

Un dels baobabs del cementiri vistos des del pont. Font: Raquel M. Martínez

Un dels baobabs del cementiri vistos des del pont. Font: Raquel M. Martínez

Pont que uneix Fadiouth amb la petita illa del cementiri. Font: Raquel M. Martínez

Pont que uneix Fadiouth amb la petita illa del cementiri. Font: Raquel M. Martínez

Gent gran buscat l'ombra a Fadiouth. Font: Raquel M. Martínez

Gent gran buscat l’ombra a Fadiouth. Font: Raquel M. Martínez

Un cop tornem a ser a poble, toca acabar d’amarar-se d’història moderna del país, amb l’ últim dels elements que fan de Joal-Fadiouth un lloc tan icònic: la casa on nasqué Sedhar Senghor, primer president de la república senegalesa. Senghor és admirat políticament i intel·lectual: és el creador de la bandera i l’himne senegaleses, a més de ser el primer africà en ser escollit membre de l’Acadèmie française i un reconegut poeta. Allà, un guia explica d’una manera masclista i retrògrada, que sembla que l’omple d’orgull, com Senghor va viure en una família de 50 germans, perquè el pare s’havia casat amb 5 dones diferents, cadascuna més jove que l’anterior. L’impacte és fort: com pot un poble tan orgullós de la seva democràcia resignar-se amb aquests graus de masclisme? I com entre tanta igualtat religiosa pot existir encara tanta diferència entre homes i dones? A nosaltres ens sorprèn, però la realitat és que la tradició, com vam descobrir convivint amb infants i joves senegalesos en una setmana plena de tòpics culturals, continua molt i molt arrelada.

La façana de la casa de Sedar Senghor. Font: Raquel M. Martínez

La façana de la casa de Sedar Senghor. Font: Raquel M. Martínez

Nens mirant un partit de futbol al pati de l'escola on vam viure vuit dies. Font: Raquel M. Martínez

Nens mirant un partit de futbol al pati de l’escola on vam viure vuit dies. Font: Raquel M. Martínez

Una posta de sol a Joal. Font: Raquel M. Martínez

Una posta de sol a Joal. Font: Raquel M. Martínez

I és que dues blanques que havíem viatjat com a voluntàries d’estiu al país africà vam descobrir aquest indret tan simbòlic alhora que molts dels infants i monitors, que mai havien abandonat Sokone, un poble rural amb molt menys encant, però molt més característic de les condicions de vida africanes.

Fadiouth vist des de Joal. Font: Raquel M. Martínez

Fadiouth vist des de Joal. Font: Raquel M. Martínez

Navegant cap a Joal. Font: Raquel M. Martínez

Navegant cap a Joal. Font: Raquel M. Martínez

DSCN1598

La bandera de Senegal onejant al pati de l’escola de Joal. Font: Raquel M. Martínez

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*