Inici / Actualitat / Les velles cicatrius de l’Ulster
Mural en memòria de Bobby Sands a Falls Road, Belfast. Sands fou un membre de l’IRA que va morir l’any 1981, després d’una llarga vaga de fam que reivindicava els drets dels presoners polítics republicans Font: theguardian.com
Mural en memòria de Bobby Sands a Falls Road, Belfast. Sands fou un membre de l’IRA que va morir l’any 1981, després d’una llarga vaga de fam que reivindicava els drets dels presoners polítics republicans Font: theguardian.com

Les velles cicatrius de l’Ulster

Un article de Jordi Peralta

La detenció, el passat dimecres, del president del Sinn Féin, Gerry Adams, ha encès totes les alarmes a Irlanda del Nord. L’arrest respon a la seva presumpta relació amb l’assassinat d’una dona acusada de treballar per als serveis secrets britànics, acció que va dur a terme l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) l’any 1972. Tot i que el veterà polític nord-irlandès va condemnar aquell crim, alhora que accedia a col·laborar de bon grat amb la policia nord-irlandesa, el cert és que el fet ha servit per abocar sal a unes ferides que, després de dècades d’enfrontaments als sis comtats ocupats de la històrica província irlandesa de l’Ulster, no han acabat de cicatritzar.

Al cap i a la fi, The Troubles (nom amb què es coneix el període de conflicte polític i de violència a Irlanda del Nord) no és un assumpte menor. Parlem d’una veritable fractura social entre dues comunitats: en un bàndol els nacionalistes, majoritàriament catòlics, històricament discriminats i que defensen la reunificació amb la República d’Irlanda; en l’altre els unionistes, majoritàriament protestants, partidaris que aquests sis comtats de l’Ulster segueixin formant part del Regne Unit. L’IRA i les seves escissions (com ara els marxistes de l’Irish National Liberation Army o grupuscles més recents, com l’IRA de la Continuïtat i l’IRA Autèntic, per una banda, i les forces paramilitars lleialistes, entre les quals destaquen l’UVF (Força Voluntària de l’Ulster) i l’UDA (Associació de Defensa de l’Ulster), per l’altra, van traslladar aquest enfrontament al terreny armat i van dur a terme tota mena d’atemptats. La Policia Reial de l’Ulster  i l’Exèrcit britànic també s’hi van veure involucrats, patint nombroses baixes. El resultat d’aquest conflicte foren més de 3.000 víctimes mortals. La problemàtica, però, es palpava en totes les dimensions de la vida quotidiana: com assenyala Gordon Gillespie, investigador de l’Institut d’Estudis Irlandesos de la Queen’s University de Belfast, al seu llibre A Short History of The Troubles, “hi havia sistemes polítics i socials paral·lels, amb partits polítics, escoles, esglésies, hospitals, esports, diaris i comerços protestants i catòlics separats”.

Mural en memòria de Bobby Sands a Falls Road, Belfast. Sands fou un membre de l’IRA que va morir l’any 1981, després d’una llarga vaga de fam que reivindicava els drets dels presoners polítics republicans Font: theguardian.com

Mural en memòria de Bobby Sands a Falls Road, Belfast. Sands fou un membre de l’IRA que va morir l’any 1981, després d’una llarga vaga de fam que reivindicava els drets dels presoners polítics republicans              Font: theguardian.com

 

El 10 d’abril del 1998 va tenir lloc un punt d’inflexió en la història del conflicte: la signatura de l’Acord de Divendres Sant a Belfast, en què participaren el govern irlandès, el govern britànic, el Partit Unionista de l’Ulster, el Sinn Féin (braç polític del republicanisme irlandès més ferm) i el Partit Socialdemòcrata i Laborista (representant del nacionalisme moderat). Entre d’altres, s’hi assolien disposicions com ara la subordinació de l’estatus constitucional d’Irlanda del Nord a l’anhel democràtic del seu poble, el reconeixement de l’idioma gaèlic a la regió, el desarmament de tots els grups paramilitars, la creació d’un servei de policia civil amb membres de totes dues comunitats i la retirada de les tropes britàniques. L’acord fou ratificat en un referèndum per la major part de la població nord-irlandesa, amb més d’un 70% de vots a favor, i va significar l’inici d’un procés de pau que ha trobat no precisament pocs obstacles: a banda de l’oposició del Partit Unionista Democràtic i del lleialisme més radical, també algunes faccions del republicanisme armat van mirar de fer-lo descarrilar. De fet, el 15 d’agost d’aquell mateix any l’IRA Autèntic va cometre un sagnant atemptat a Omagh, amb el resultat de 29 morts i prop de 300 ferits.

S’ha avançat molt des d’aleshores: el 2001 es creava el Servei de Policia d’Irlanda del Nord, el 2005 l’IRA anunciava el seu desarmament i el 2007, en un esdeveniment històric, el Sinn Féin i el Partit Unionista Democràtic impulsaven un govern d’unitat. Tot i això, les tradicionals marxes orangistes (exhibicions de suport popular dels unionistes) segueixen essent motiu de fortes polèmiques amb la comunitat catòlica, mentre dissidents d’un i altre bàndol intenten desestabilitzar la situació. Així doncs, mentre els grupuscles republicans armats participen del crim organitzat i segueixen cometent assassinats, els lleialistes més extremistes posen el seu punt de mira en els immigrants i duen a terme campanyes propagandístiques obertament xenòfobes i racistes. Per fortuna, la major part dels nord-irlandesos aposta per l’escenari de reconciliació i democratització que es va obrir fa més de deu anys. Però actuacions policials com les de la setmana passada, en comptes de contribuir a tancar ferides, només serveixen per crispar l’ambient i ressuscitar antigues confrontacions que trenquen el clima de concòrdia fruit d’aquell Divendres Sant del 1998.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*