Inici / Cultura / Smiley: riure dels tòpics és sa
El cartell d'Smiley al Club Capitol. Font: Club Capitol
El cartell d'Smiley al Club Capitol. Font: Club Capitol

Smiley: riure dels tòpics és sa

Una crítica de Raquel M. Martínez 

Quan el dramaturg Guillem Clua va escriure Smiley ho va fer per passar-s’ho bé i per fer-ho passar bé a tothom que la veiés. I ho fa gràcies al frescor i la naturalitat amb que tracta les petites petites tonteries que tothom fa quan està enamorat (truco o no truco? I si li envio un whatsapp…?). No va aconseguir guanyar el Torneig de dramaturgia de la temporada alta, concurs pel que es va concebre aquesta peça, però si ha aconseguit que l’obra s’hagi posat en escena en diferents punts de Catalunya (a Barcelona dos cops, a la sala Flyhard i recentment al Club Capitol) i fora, amb la seva traducció al castellà.

Això cal atribuir-ho a dos factors: el guió i els actors que la protagonitzen. No cal fixar-se en qüestions tècniques, músiques, llums, vestuari, decorats… de tot això hi ha poc, però en algun moment inclòs seria preferible que hi hagués menys (la música pot arribar a “tallar el rollo”). És una obra “nua”, no necessita fornitures.

La idea de base és clara i bona: una comèdia romàntica, amb tots els clixés del gènere, protagonitzada per dos homes totalment diferents que representen arquetips dins el món gay: un adonis de gimnàs, metrosexual i aparentement superficial, amb un bar al “Gayxample” davant un arquitecte intel·lectual, pedant, aficionat al cinema i les camises de quadres que freqüenta els nous espais del Raval. I en tot moment, una actitud de riure de tot: riure del propi gènere (que al cap i a la fi es respecta) i riure dels estereotips (que tampoc no acaben de desmuntar-se).

El guió a priori pot semblar complicat per dos motius: en primer lloc, perquè ja se sap com acabarà (la primera escena és totalment premonitòria quan s’estableix un paral·lelisme entre la relació dels protagonistes i “La fiera de mi niña”). En segon lloc, perquè conté monòlegs llargs, canvis de la primera a la tercera persona (de protagonistes interns a narradors), parades per fer aclariments al públic i inclòs moments en que un personatge es converteix en un altre amb canvis de vestuari tan ínfims com posar-se una jaqueta o una gorra sobre l’escenari i canviar la veu… És una comèdia, però no és naïf, és humor, però no és absurd. És la vida.

Els dos actors en un moment de la funció. Font: Complot Escénico

Els dos actors en un moment de la funció. Font: Complot Escénico

Aquí entren Ruben de Eguía (Alex – abans interpretat per Ramon Pujol) i Albert Triola (Bruno). Dos actors capaços d’aguantar deu minuts de monòleg i no perdre el fil, de mantenir la tensió, de transmetre emoció i molta, molta tendresa. Menció especial per a Triola, l’encarregat d’interpretar fins a quatre personatges (amb veus diferents) en una mateixa escena. Sens dubte, si no fossin grandíssims intèrprets, disposats a emocionar-se i a riure de si mateixos, l’obra no tindria cap gràcia. Ells porten a la vida el guió i el punt de vista de Clua i el mostren amb claredat al públic.

Un públic que se sent cuidat des del primer moment, gràcies a l’empatia que genera la història i la facilitat per connectar amb els dos personatges, tant en aquells moments en que pensen en veu alta com quan paren l’obra per fer “aclariments per als heterosexuals de la sala”, on expliquen tòpics del món gay com què són “gayromeo”, “grinder”  (aplicacions per lligar online) o els “poppers” (coneguda com la droga gay del sexe). Així el públic no perd aquesta empatia que ha creat amb l’Alex i el Bruno.

És impossible no passar tota l’obra entre la rialla i l’emoció i no sortir de la sala amb un gran somriure i la sensació de lleugeresa pròpia dels finals feliços. Tan de bo el sentit comú arribi aviat a tots aquells llocs on ser part de la comunitat LGTBQ encara està mal vist o penat amb llei, perquè s’estan perdent grans històries i molts somriures com aquests.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*