Inici / Societat / Pare, qui és el senyor “Uert”?
Nen petit animat durant la mobilització. Fotografia de Clàudia Rius
Nen petit animat durant la mobilització. Fotografia de Clàudia Rius

Pare, qui és el senyor “Uert”?

El petit de la família avui no ha anat a l’escola. Els seus pares se l’han emportat a una manifestació. Li han dit que és per la seva llengua i pel seu aprenentatge, però ell encara no entén del tot què significa això. Bé, ho entén, però no sap fins a quin punt li afecta. De totes formes, està content: el pare diu que hi haurà gegants, molta gent i música. Aquesta setmana ha estat fent un capgròs per portar-lo posat durant la mobilització, però com que no té els materials ni el coneixement suficients com per construir-ne un de veritat, ha treballat en un nou model més casolà: li han donat una caixa de cartró i ell se l’ha decorat al seu gust. Els dracs. Oh, els dracs! Jo vull un drac, mama, i a la manifestació de Som Escola el portaré al cap.

Nen amb un drac com a capgròs. Manifestació Som Escola. Fotografia de Clàudia Rius

Nen amb un drac com a capgròs. Manifestació Som Escola. Fotografia de Clàudia Rius

Quan el nen-drac ha arribat a les sis a plaça Tetuan, principi de la manifestació, ja se l’ha trobat plena. Centenars de persones amb pancartes, banderes i samarretes verdes s’han anat unint a la congregació. Segons els organitzadors, aquesta ha sigut la mobilització més gran que s’ha fet mai per la llengua i l’escola en català: 100.000 persones. L’Ajuntament de Barcelona rebaixa aquest número a 25.000. La concentració, sigui com sigui, ha sigut un èxit. Petits i grans han creat un ambient festiu. Alguns pares prudents han escrit el seu número de telèfon als braços dels nens. La mare del marrec, contenta, li ha explicat que aquella gent era allà per defensar la llengua catalana a l’escola. Des de plaça Tetuan fins Arc de Triomf, una riuada d’educadors, pares, mares, infants, jovent, gent gran, capgrossos i gegants ha omplert els carrers. El petitó mai ha sentit a parlar sobre el “model educatiu” ni entén per què tothom té la paraula “lingüístic” a la boca, però no li importa; veu a les cares dels grans que tots els allà reunits tenen dret a reclamar una educació adequada tant per ell com per tots els alumnes del país i la llengua que comparteixen. La tarda va passant i alguns nens es van cansant. Les mares i els pares, però, no desisteixen. Et pujo a coll, petita, i caminem una estona més. Si qui governa ataca la teva educació i jo no la defenso, qui ho ha de fer?

 

Nena cansada i nen molt animat durant la manifestació Som Escola. Fotografies de Clàudia Rius

Nena cansada i nen molt animat durant la manifestació Som Escola. Fotografies de Clàudia Rius

Pare escrivint el seu número al braç dels fills. Fotografia de Clàudia Rius

Pare escrivint el seu número al braç dels fills. Fotografia de Clàudia Rius

El vespre s’ha anat acostant i amb ell el final de l’acte reivindicatiu. A Arc de Triomf comencen els parlaments. Les Macedònia, un grup de música que escolta la germana gran del petit manifestant, diuen abans de cantar: “Senyor Wert: nosaltres vivim, respirem, somriem i somnien en català”. Pare, qui és el senyor Uert? És un ministre, explica, un home que treballa al govern, que vol reduir l’ús del català a les escoles perquè no accepta que és la llengua que parlem aquí. Vol aprovar unes lleis sobre educació que farien que a la teva classe el paper del català quedés en segon pla. M’entens? No gaire, pare. Però algun dia ho copsarà del tot i li donarà les gràcies per haver-lo portat aquí; per defensar el que ell encara no és conscient que és important per si mateix i per la seva cultura.

A dalt de l’escenari puja un home que surt a la tele, el Quim Masferrer. Diu que som aquí per defensar el nostre model lingüístic i entre moltes d’altres coses recolza l’escolarització en valencià, entremig de crits de “Fabra dimissió”. En Masferrer també pensa en ses illes, i deixa anar un: “Et volem fort, Jaume”. El nen petit no coneix al Jaume, però totes les persones allà estants s’han posat a aplaudir. Aquest home, Jaume Sastre, fa trenta-nou dies que no menja per reivindicar una escola pública en català. Ell mateix ha escrit un comunicat per la manifestació d’avui, on entre d’altres coses hi podem llegir: “Volem servar i servir la llengua de Ramon Llull i de Guillem d’Efak, la d’Ausàs March i d’Ovidi Montllor, la de Ramon Muntaner i de Xirinacs […] No hem d’admetre que un altre poble ens vulgui limitar i empetitir el nostre idioma. Ningú no té cap dret a alterar el nostre model de convivència amb imposicions polítiques. No ho permetrem. La nostra llengua va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó […] Volem estudiar en català la nostra història; volem estimar en català”.

Cartell amb frase de Xirinacs i nenes ballant durant la manifestació. Fotografies de Clàudia Rius

Cartell amb frase de Xirinacs i nenes ballant durant la manifestació. Fotografies de Clàudia Rius

A quarts de vuit ha arribat el parlament de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural. Ara deixa’m escoltar, fill, i escolta tu també. “L’escola sola no pot fer-ho tot”, diu ella. Per això els meus pares han vingut aquí avui, pensa el nen. Aquella dona explica que s’està intentant arraconar el català a l’escola i a l’administració, però que totes les regions catalanoparlants formen una unitat lingüística que no serà passiva davant d’aquest fet. El petit no entén res, però mira al seu voltant i veu que tothom està molt atent. Torna a concentrar-se amb el que diu Muriel Casals. “Fa més de 30 anys vam decidir no separar nens i nenes per raons lingüístiques i no ens vam equivocar. No volem tornar a temps foscos del passat”. El discurs va avançant entremig d’aplaudiments, crits a favor de la independència i xiulets cap al ministre Wert, les polítiques de Fabra al País Valencià i les de Bauzà a les Illes Balears. “Qualsevol atac a la nostra llengua a qualsevol regió catalana ha de tenir una resposta contundent i col·lectiva”, segueix Muriel, que afirma que l’any que ve les escoles no aplicaran la llei LOMCE.

Petits i grans durant la manifestació Som Escola.  Fotografies de Clàudia Rius

Petits i grans durant la manifestació Som Escola. Fotografies de Clàudia Rius

Al nen petit no sempre li agrada anar a classe. Algun dia se li enganxen els llençols, d’altres no acaba d’entendre el que explica la professora. Però avui, a Barcelona, ha sigut conscient d’un fet: estima l’escola. És una part molt important del seu dia a dia i del seu futur. Allà aprèn gran part del coneixement que el va formant com a persona. Ho fa, almenys fins ara, en català i en castellà. Depèn: de l’assignatura, de la llengua vehicular que faci servir el professor, de l’idioma en que contestin els seus companys a les preguntes. I no només el petit estima l’escola; també ho fan mares, pares, exalumnes, avis i avies que van haver d’estudiar només en castellà. Senyor Wert, el poble català és clar: no toqui als nostres fills la seva escola, la seva llengua, la seva cultura. Ara són petits, però no es mereixen veure reduït a cendres el model educatiu d’immersió lingüística que els grans han creat per a ells. Senyor Wert, no faci enfadar als nostres petits dracs, perquè li ho advertim: escupen foc, i els hem ensenyat a fer-ho en català.

Ambient durant la concentració a favor de l'escola en català. Fotografia de Clàudia Rius

Ambient durant la concentració a favor de l’escola en català. Fotografia de Clàudia Rius

3 comentaris

  1. Molt bona cònica Clàudia. La nostra llengua uneix, ho dic amb coneixement de causa. Els nens no tenen problemes, som els adults els qui ens entossudim per motius partidistes a crear-ne.
    La nostra llengua no es toca.
    Carme

  2. Excel·lent article Claudia. Felicitats!!!!.

    Dissabte passat també van dur-se a terme un bon nombre de final de curs a moltes escoles de casa nostra. Vaig intentar endevinar quantes haurien rebut amb els braços oberts al senyor Wert com anfitrió d’honor, la resposta era ben fàcil. Automaticament vaig pensar en el fracàs com a polític que això significava i, encara més, en el fracas de model democràtic que tenim a la península. No cal ser clarivident que el PP fa tot el possible per ajudar-nos a decidir, …a decidir fotre el camp d’una vegada. La seva prepotència i arrogància han arrossegat qualsevol possible entesa al pedregar. A vegades penso que els hauriem d’estar agraïts per fer-nos-ho tan senzill.

    Quanta mediocritat i quanta misèria humana!.

    Salut i Visca La Terra!!!!

    Franc

  3. Un article fantàstic,Clàudia! i bones fotos!
    Teresa

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*