Inici / Actualitat / Abans la sang que l’aigua. Per què les Terres de l’Ebre es troben en peu de guerra?
Mural en defensa del riu Ebre a Deltebre. Jordi Peralta
Mural en defensa del riu Ebre a Deltebre. Jordi Peralta

Abans la sang que l’aigua. Per què les Terres de l’Ebre es troben en peu de guerra?

Desenes de milers de persones tenyint els carrers d’Amposta de blau contra el nou Pla Hidrològic. Una imatge potent que resumeix a la perfecció els ànims de la població de les Terres de l’Ebre, i de bona part del país, pel que fa a l’amenaça que plana sobre el riu. El típic nus mostrat en samarretes, pancartes, adhesius i murals ha esdevingut el símbol d’aquesta consciència tan arrelada al territori.

Certament, la manifestació organitzada que va tenir lloc a la capital del Montsià el passat diumenge 7 de febrer es pot considerar tot un èxit. Si bé seria ingenu negar el paper clau de l’agitació realitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i els principals partits sobiranistes catalans –que va quedar ben reflectit en els nombrosos autocars i vehicles desplaçats des d’altres punts del territori català–, és evident que la Plataforma en Defensa de l’Ebre es troba en plena forma pel que fa a la seva capacitat de mobilització. Tot plegat no sorgeix del no-res: el clam que fa uns dies va ressonar amb força a un sud del Principat tantes vegades menystingut pel centralisme barceloní ve d’antic i respon a anys de combat contra un seguit de maniobres que han mirat d’atemptar contra el riu, de les quals el darrer Pla Hidrològic de la conca de l’Ebre és una més.

Manifestants a Amposta. Autor: Jordi Peralta

Manifestants a Amposta. Autor: Jordi Peralta

Dècades de lluita en defensa de la terra

La preocupació davant de les agressions contra el Delta no és un fenomen recent. A inicis dels anys vuitanta, de fet, ja hi havia veus que alertaven sobre els perills dels transvassaments: “El desenvolupament d’aquestes terres no ha d’estar supeditat a la venda de l’aigua, i així obtenir uns cànons de benefici, sinó que ha d’ésser fruit d’una veritable ordenació territorial per tal de solucionar la desigualtat que hi ha entre les diferents capes socials”, explicava el gener del 1981 Paco Gas, aleshores militant del PSAN i actual alcalde de Roquetes i activista de la PDE, en un article al diari Avui. Aquell any s’havia aprovat un minitransvassament dirigit a abastir el Camp de Tarragona, que comptava amb una indústria petroquímica ben potent i amb una incipient atracció turística. Posteriorment, l’any 1993, es va elaborar l’anomenat Pla Borrell, dit així pel ministre d’Obres Públiques, Transport i Medi Ambient del moment. La tramitació d’aquell avantprojecte de PHN, que establia la creació de més de 200 embassaments nous i el traspàs d’aigua entre conques hidràuliques afectant enormes volums d’aigua, va ser paralitzada pel rebuig que va generar i també a causa de la decàdencia del PSOE a les institucions.

La consciència ecològica, però, encara es podia considerar minoritària durant aquells temps. Caldria esperar fins al 2000 per veure articulat un moviment en defensa del riu Ebre que rebés prou suport social. Per què aleshores? La data no és casual: el 13 de juliol d’aquell any el Consell de Ministres va aprovar el Pla Hidrològic Nacional, que preveia la transferència d’una xifra desmesurada de cabals (1.050 hm³) envers les conques internes catalanes, el Xúquer, el Segura i el sud d’Espanya. L’actitud prepotent del govern del PP, exemplificada a través de declaracions com les del ministre d’Agricultura del PP, Miguel Arias Cañete, que va afirmar que el PHN s’aprovaria “por cojones”, va ajudar de manera especial a construir un sentiment de rebuig arreu de les Terres de l’Ebre. Aquesta pulsió va cristal·litzar en el naixement, l’any 2000, de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la qual, a banda de coordinar l’oposició al transvassament, va establir com un dels seus principals objectius la instauració d’una nova cultura de l’aigua.

A partir de llavors les mobilitzacions van ser comunes i van anar construint un imaginari col·lectiu ebrenc lligat a la defensa del riu i del Delta. Destaquen especialment les manifestacions d’Amposta, el 28 d’octubre del 2000, amb prop de 20.000 manifestants, i Móra d’Ebre, el 4 de febrer del 2001, amb 25.000. Les protestes també es van traslladar als centres de poder: Barcelona va acollir-ne una el 25 de febrer del 2001, amb estimacions de fins a 100.000 assistents, i Madrid una altra l’11 de març del mateix any, amb una participació d’entre 120.000 i 400.000 persones. Pel que fa a l’àmbit institucional europeu, la Plataforma en Defensa de l’Ebre va impulsar l’anomenada Marxa Blava cap a Brussel·les, que va culminar el 9 de setembre del 2001 amb una manifestació que va aplegar 15.000 persones a la capital belga i va aconseguir reunir suports entre els grups polítics europeus, com va demostrar la posterior visita de delegats del grup Verds/ALE al delta de l’Ebre. El cert és que nombrosos informes i experts demostraven la inviabilitat d’un PHN que, finalment, seria derogat l’any 2005. No sense deixar, malauradament, ferides obertes i multitud d’interrogants que s’arrossegarien fins a l’actualitat.

Els malabarismes de Convergència

Entre aquells anys i els temps que corren s’ha produït un gir fonamental en el guió de les mobilitzacions: la participació de polítics convergents en la recent manifestació d’Amposta, com ara el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, trenca la dinàmica anteriorment explicada de la passada dècada. No és casual que tants càrrecs del govern s’hi deixessin veure, atès que per primer cop la Generalitat es posiciona obertament en defensa de l’Ebre tot reunint-se amb la PDE i anunciant la presentació d’un contenciós administratiu contra el reial decret a través del qual el Consell de Ministres havia aprovat el Pla. Aquest canvi d’orientació no es pot entendre sense tenir en compte l’actual context polític del procés independentista, on el xoc entre els interessos del govern del Partit Popular i els de la població de les Terres de l’Ebre es llegeix, més que mai, en clau nacional. Per altra banda, també hi ha la influència de la integració d’ERC en el govern català a través de la seva participació a la candidatura de Junts pel Sí: militants del partit independentista van participar activament en l’impuls de la PDE.

Afirmar que la defensa de l’Ebre és una nova batalla entre Catalunya i Espanya significaria, però, caure en un biaix important. Més enllà que la reivindicació ecologista hagi estat una qüestió de primer ordre per a projectes polítics sobiranistes com el que abandera l’Esquerra Independentista, aquesta causa té moltes altres dimensions i implica més actors: l’assistència de polítics aragonesos i d’altres comunitats autònomes de l’Estat per on transcorre el curs de l’Ebre n’és un bon exemple. A més a més, cal recordar que Convergència ha estat, tradicionalment, favorable a tot tipus d’accions contràries als punts defensats per la Plataforma en Defensa de l’Ebre; en podem trobar mostres a cabassos tot fent una breu repassada a l’hemeroteca. El 30 de juliol del 2000, per exemple, CiU rebutjava la moció segons la qual ERC instava el Consell Comarcal del Montsià a defensar l’aigua de l’Ebre i demanava a la Generalitat que defensés les necessitats hídriques de les Terres de l’Ebre. Uns dies més tard, el 8 d’agost, CDC apostava per la creació d’un consorci destinat a la venda d’aigua en cas que tingués lloc el transvassament. La dinàmica va prosseguir: el 15 de novembre del 2000, CiU va fer costat al PP rebutjant donar suport a les mocions antitransvassament al Parlament català; el 23 de febrer del 2001, el President Jordi Pujol titllava d’”injustificades” les protestes contra el PHN; el 26 d’abril del 2001, el Congrés dels Diputats aprovava el projecte de llei del PHN amb el suport dels nacionalistes catalans i Mas afirmava, per aquelles dates, que els habitants de l’Ebre acabarien entenent les bondats del Pla Hidrològic pactat amb el PP.  A banda d’obstaculitzar el debat sobre el transvassament en repetides ocasions, CiU també va col·laborar en l’aprovació, al Congrés, d’una petició a Brussel·les per finançar-lo. Fins al 2003 no es va produir un tímid canvi de posició dins les files convergents.

Cal afegir, com a apunt rellevant, que dins del mateix territori català tampoc no hi ha un parer uniforme sobre la gestió dels recursos hídrics. Així, el desenvolupament de noves hectàrees de regadiu pel qual aposta la Generalitat, la venda d’aigua no emprada en l’agricultura i hipotètics transvassaments d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana són afers que comporten fortes discrepàncies i que demostren l’existència d’un desequilibri territorial accentuat, amb interessos ben sovint enfrontats entre les diverses àrees del país.

Pancarta a Amposta. Autor Jordi Peralta

Pancarta a Amposta. Autor Jordi Peralta

La situació actual: tornen les mobilitzacions, tornen les incerteses

Tot i el front institucional transversal en defensa de l’Ebre que s’ha gestat durant els darrers mesos i el suport massiu que està rebent, la batalla es presenta llarga i plena d’obstacles. La combativitat de lemes com ara “Primer la sang que l’aigua” demostra que, de ganes de lluitar, no en manquen pas. Si més no, les conseqüències del Pla Hidrològic actual obliguen a guanyar aquesta peculiar guerra sí o sí: la seva implementació suposaria la construcció de més de 50 embassaments i el proveïment de 465.000 hectàrees de regadiu de nova creació. Amb un Delta en regressió a causa de la reducció dels cabals de l’Ebre, una nova intervenció humana de llarg abast podria suposar la seva condemna definitiva. No només n’afectaria la geografia: la disminució dels volums d’aigua aportats pel riu toca de ple el sector primari, amb uns arrossars i una pesca sota amenaça de mort, i el gens menyspreable sector turístic, colpejant durament una economia ja prou castigada.

Mentre s’esperen respostes per part de la Comissió Europea, les Terres de l’Ebre es veuen de nou abocades a la lluita. L’espurna de la manifestació d’Amposta ha de servir no només per parar el cop, sinó també per alçar la veu com una realitat territorial amb les seves particularitats que mereix ser escoltada i tractada en igualtat de condicions per Barcelona. I això implica resoldre les altres problemàtiques que pateixen aquestes comarques, com ara l’èxode juvenil provocat per la manca de perspectives de futur o les insuficiències que presenten les infraestructures que s’hi troben desplegades. Com resava una pancarta col•locada al carrer de Sebastià Juan Arbó de la capital del Baix Montsià, cal deixar en un segon terme les paraules i començar a exigir fets.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

2 comentaris

  1. Joan del Salvador

    Has sentit la cançó de Fairestons “Sang de Riu” ??
    Salut

  2. el agua no es vuestra, no habeis compartido el petroleo de tarragona y no vamos a daros el agua, que nosotros producimos y que es nuestra sangre.
    Alto al espoleo catalan de los pueblos de iberia y que no son españa. Cataluña es españa y no al reves

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*