Inici / Actualitat / Tout est pardonné
Autor Pawel Kuczynski. Font: lavozdelmuro.net
Autor Pawel Kuczynski. Font: lavozdelmuro.net

Tout est pardonné

Un article de Rosa P.Masdeu

L’ús del discurs de la por no és que sigui trencador, però continua resultant. Avui, superada l’amenaça de l’Ébola, el conjunt de ciutadans de la UE consentirà qualsevol mesura que tingui per objectiu acabar amb el terrorisme-yihadista dugui les sigles que dugui, de la mateixa manera que va passar a EUA després de l’11 de setembre.

Els fets succeïts el passat 7 de gener a la redacció de la revista Charlie Hebdo han commocionat especialment la societat occidental, no precisament perquè l’objecte ni el subjecte de l’atac siguin problemàtiques deixades de banda als telenotícies, més aviat al contrari, sinó perquè aquesta vegada la broma ha explotat a la nostra banda de la pantalla.

El fet que l’escenari del conflicte hagi estat el propi plató es podria haver utilitzat per posar damunt la taula quin és el paper que occident juga en camp visitant. Lluny d’això, o més ben dit per evitar-ho, els governs de la UE han corregut a socórrer els crits d’auxili d’una població “vulnerable a l’amenaça yihadista”. Amb la bandera de la llibertat i la democràcia i la promesa que la guerra no torni a escapar de les televisions, és fàcil convèncer els espectadors de la conveniència de la consolidació per les bones de l’estat policial.

L’expansió de la reacció d’alarma i temor entre la població és especialment perillosa en dos sentits:

En primer lloc, el ciutadà consentirà l’aplicació de qualsevol mesura que blindi la seva zona de confort i l’ampliï, encara que sigui en detriment de la pròpia llibertat, protegit per l’escut de ser blanc i cristià (o jueu) i la convicció que si no ho expliquen a les notícies, tan greu no serà. Però és que el més interessant passa durant la publicitat. Algun anunci de Coca-Cola deuria tapar el fet que aquest febrer les tropes espanyoles tornaran a ser a Iraq (com a instructores en coalició internacional contra l’EI), a més de a Bòsnia i a Turquia- on els països de l’OTAN es van tornant per fer guàrdia a la frontera amb Síria per fer front a un possible atac de míssils d’Al Assad- contra qui també lluita l’Estat Islàmic (i viceversa). De fet, a finals de l’estiu del 2013 França tenia la intenció d’atacar el règim sirià, amb la col·laboració indispensable d’EE.UU, però finalment aquest va fer-se enrere i per tant, França també.

Però tout est pardonné. El passat divendres 16 de gener, John Kerry, Secretari d’Estat dels EUA va visitar l’Eliseu per a donar l’abraçada a Hollande que el dia 9 (data de la massiva manifestació pro-llibertat d’expressió a París) “hauria volgut donar a tots els francesos”. L’objectiu de la trobada fou compartir informació sobre els darrers esdeveniments transcorreguts a França, llista a la que aquell mateix dia se sumava l’evacuació de la Gare du l’Est per una alerta de bomba.

La regió de Paris està sotmesa al nivell més alt dels 5 que contempla el pla Nacional d’Alerta Vigispirate. És la segona vegada des de la creació d’aquest pla al 1978 que s’ha implantat en el seu nivell màxim, (la primera vegada va ser pels tres tirotejos a la regió de Midi-Pyrénées al març de 2012). L’augment de la seguretat s’ha materialitzat amb el desplegament en territori francès de 10.000 militars i l’ increment de 4.700 agents de policia i gendarme. L’escala amb la que es mesura la situació de fronteres europees enfora augmenta significativament.

França va ser el primer país de la UE en donar suport a EUA amb l’ofensiva contra l’Estat Islàmic que havia emprès el 8 d’agost. L’estat gal està involucrat en els atacs aeris a Iraq contra l’EI des del 19 de setembre de 2014– en aquell mateix moment va assegurar també que no enviaria tropes a Iraq ni entraria en combat dins les fronteres de Síria-. Passats 4 mesos de l’inici de la intervenció militar, l’Assemblea Nacional Francesa s’havia de trobar per determinar si calia seguir amb l’ofensiva. La confluència de la cita amb els atacs a Charlie Hebdo provoca que la decisió, gairebé unànime, no pugui ser una altra que la de mantenir el bombardeig contra l’Estat Islàmic a Iraq (encara que l’atac a la revista satírica hagi estat reconegut per Al Qaeda de la Península Aràbica).

Durant el discurs davant les forces armades el passat 14 de gener, Hollande va comunicar la decisió d’enviar el porta avions Charles de Gaulle de missió a Iraq, ja que segons va explicar “permetrà dur a terme operacions amb més potència i eficàcia”. El President de la República va aprofitar l’ocasió per anunciar la revisió de les retallades previstes en les àrees de Seguertat i Defensa i encoratjar les tropes que combaten per la “la liberté, l’égalité i la fraternité” després d’avisar-les que “la lluita a Iraq serà llarga”. A tot això, un 88% dels francesos consideren que “Hollande està fent una bona gestió de la situació”, segons l’estudi de la cadena de TV francesa BMF .

 I aquest és precisament el segon perill. La convicció de la necessitat de gravar tal lema en un dels sòls més rics en recursos fòssils del planeta.

Les noves tropes franceses enviades a Iraq es trobaran amb soldats de l’exèrcit espanyol – sorpresa- que són allà en condició d’instructors amb la Coalició Internacional contra l’Estat Islàmic. Tot i la relativa proximitat en el temps dels fets del 11M i les massives manifestacions en contra de la darrera expedició a Iraq, el nivell de debat públic al voltant d’aquesta tornada ha sigut zero, i probablement silenciat pel lògic desinterès del Partit Popular en remenar gaire cap de les dues cites.

Es desplaçaran a Iraq 300 soldats espanyols sota el comandament del coronel Julio Salom Herrera, ex Ayudante de Campo (assistent personal o militar) del Rei Juan Carlos. Està previst que 200 militars es dirigeixin al centre de Besmaya (a 10 km al sud-est de Bagdad) on col·laboraran amb les tropes d’EUA en la instrucció de l’exèrcit iraquí. Els altres 100 soldats seran destinats al Centre d’Instrucció d’Operacions Especials (prop de l’aeroport de Bagdad) on col·laboraran amb l’exèrcit d’EUA, Alemanya, Holanda, Noruega, França i Austràlia. De fet, estava previst que una primera tanda d’uns 25 militars estés ja en terres iraquianes abans que acabés el 2014, però alguns entrebancs burocràtics van retardar la sortida, com ara la negociació amb el govern de Bagdad sobre l’aplicació d’un règim similar al diplomàtic pels soldats espanyols. En principi, la missió hauria de durar sis mesos i costar al voltant de 35 milions d’euros.

Mentrestant aquí, els informatius s’omplen amb les paraules suposadament i yihadista i anuncien que el govern ha creat una nova categoria de situació de crisi : La Situación de Interés General para la Seguridad Nacional, un nivell per sota dels estats d’alarma, excepció o setge contemplats a l’article 116 de la Constitució Espanyola. Tot i que es defineixin el mateix tipus de premises per a decretar-los (“catástrofes, calamidades o desgracias públicas.., crisis sanitarias.., paralizaciones de servicios públicos esenciales.., situaciones de desabastecimiento de productos de primera necesidad…”) en cada cas, varia el responsable últim d’activar o prorrogar la situació:

L’estat d’alarma pot ser activat pel govern mitjançant un decret aprovat en consell de ministres, però requereix l’aprovació del Congrés per prolongar-lo més de 15 dies. L’estat d’excepció ha de ser declarat pel consell de ministres, prèvia autorització del Congrés. I per últim, l’estat de setge (el més clar en les delimitacions de les causes d’activació) ha de ser secundat per una majoria absoluta al Congrés.

Les condicions que s’haurien de donar per a l’activació d’aquesta nova situació d’interès general per la seguretat no varien gaire respecte les contemplades pels estats d’alarma o d’excepció. De fet, els informatius narraven la notícia explicant que en una situació com la de l’11 de març de 2004, s’hagués pogut activar aquest estat. Però és difícil d’imaginar una situació més “greu” que la de l’11M i menor que les explicitades ja en la Constitució, excepte en el cas de setge. El que sí que canvia respecte els casos descrits en l’article 116 és el protocol d’activació, en aquest nou cas la decisió raurà en el Consejo Nacional de Seguridad -presidit pel President del Govern, a excepció d’aquelles reunions on assisteix el Rei. Quan s’activi aquesta situació, el control de l’exèrcit, la guàrdia civil, la policia nacional, així com les autonòmiques i locals recaurà en la figura del President.

El Consejo Nacional de Seguridad és l’òrgan encarregat de dirigir l’estratègia d’actuació a nivell de tot l’Estat en una situació de crisi. És a dir, qui ha de coordinar els diferents departaments ministerials (per exemple Foment i Sanitat) quan es doni una situació d’interès general per la seguretat nacional (com la del missioner malalt d’ebola). Tot i així, des de la seva creació al juliol de 2013, encara no s’han donat les condicions propícies perquè aquest òrgan actuï, al menys de cara el públic. La fundació d’aquest consell va ser resultat de la modificació de la Estrategia de Seguridad Nacional que el govern popular va efectuar l’any 2013 sobre l’aprovada durant la segona legislatura de Zapatero.  Aquest òrgan vigila especialment 12 amenaces, entre les quals destaquen epidèmies, boicots a la xarxa de subministrament energètic, terrorisme armat, atacs de ciberterrorisme – perill que ja disposa d’un consell a posta des de febrer de 2014, la direcció del qual varia cada any, i durant aquest primer ha estat a càrrec del director del CNI, el general Félix Sanz Roldán, – etc.

La vice-presidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, ha assegurat que la nova mesura en cap cas comportaria la suspensió de cap dret fonamental ni cap llibertat pública. Però clar, una cosa és la que es diu a en roda de premsa una altra el que es publica al BOE, i una altra el que no es matisa enlloc i es deixa a conveniència de a qui li toqui la futura interpretació.

Com ja s’ha apuntat anteriorment, aquest estat col·lectiu de paranoia terrorista propicia que degut a la tensió provocada per la por hi hagi més marge per apretar les cadenes. La Patriot Act n’és un bon exemple. Aquesta va ser una mesura aplicada al 26 d’octubre de 2001 a EUA fruit de l’increment de la seguretat després de la caiguda de les torres bessones. Entre d’altres coses aquesta llei regula la creació i el funcionament d’ una immensa base de dades personals, facilitades per les companyies aèries, de qualsevol individu que hagi circulat per la zona aèria nord-americana (hagi enlairat, aterrat o fet escala). Lògicament aquest arxiu inclou dades de ciutadans teòricament protegits pel dret europeu. Aquí és quan entren en discòrdia un parell de fets:

En primer lloc, el tipus de dades que es poden obtenir a partir de l’adquisició d’un bitllet d’avió són d’índole molt variada. La informació que se’n pot arribar a extreure fluctua des de la identificació de la IP des d’on s’ha comprat el vol a la direcció geogràfica, si s’ha fet de forma física. Disposar d’aquest arxiu també suposa controlar les destinacions anteriors on ha estat x passatger, així com part del que se’n diu “informació sensible”- aquelles dades personals referents a la confessió religiosa, procedència ètnica, estat de salut,..- la informació personal més protegida pel dret a la privacitat, regit per la Directiva Europea de Protecció de Dades de 1995.

En segon lloc, la proposta de la creació d’un arxiu igual a la UE, el Passenger Name Record (PNR), va ser tombada al Parlament Europeu l’abril de 2013 per incomplir la directiva esmentada. Però el fet que la Unió Europea no comptés, fins al moment, amb cap arxiu similar no impedia que les línies aèries de la UE cooperessin a omplir el banc de dades nord-americà, sense rebre cap contrapartida. El mateix cas es dóna amb el tràfic UE-Austràlia i es donarà en breus en la direcció UE-Canadà. Com a resultat de la darrera eclosió de terrorisme-yihadista la previsió de la política europea pel què fa a la regulació del tràfic aeri extracomunitari no és difícil de preveure. Espanya i els 14 països més de la UE interessats en la creació d’aquest fitxer frisen perquè la Comissió (del Parlament Europeu) de Llibertats Civils, Justícia i Assumptes d’Interior (LIBE) reprengui l’expedient del projecte.

Mentrestant, el govern del Partit Popular resoldrà el tema de donar cobertura legal al registre de passatgers, en paraules del Ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz amb “una sencillita emmienda de tres palabras” sobre la Ley de Seguridad Ciudadana, alias ley mordaza. 

També hi ha plans per regular la lliure (per poc temps) circulació de persones dins l’espai schengen. L’Estat espanyol no és potencial “exportador de yihadistes” a Orient Mitjà, en relació a altres països com França (es calcula que dels 3000 europeus combatents a les llistes de l’EI, 1000 aproximadament són de França. Però la preocupació del Ministeri d’Interior rau en el fet que “els yihadistes no sempre tornen al seu estat europeu de procedència, sinó que aprofiten la llibertat de circulació dins la zona schengen”, segons declara el Ministre d’Interior en una recent entrevista a El País, el titular de la qual és “Habrá controles en las fronteras aunque haya que modificar Schengen”.

A l’altra banda de l’Atlàntic, els ciberatacs atribuïts a suposats simpatitzants de l’EI a les comptes de Twitter i Youtube del Centcom (el Comandament Central de les forces armades nord-americanes des d’on es dirigeixen les operacions a Síria i Iraq) coincideixen amb la voluntat del President Barack Obama de passar pel Senat (ara que hi ha majoria republicana) una nova llei de ciberseguretat que “bonificarà” les empreses que cooperin amb l’administració pel què fa a la facilitació de dades dels seus usuaris i que serà molt més permissiva respecte la intromissió de l’Estat en la intimitat dels seus ciutadans, motiu pel qual va ser rebutjada per la majoria demòcrata del Senat abans de les legislatives de la passada tardor.

Mentrestant, Merkel fa mítings antiislamofòbia, Netanyahu recorda als jueus francesos que Israel és casa seva, John Kerry afirma que “cap nació sap tant bé com França que la llibertat té un preu”, la Comunitat Islàmica de Ciutat Vella fa un cap de semana de portes obertes: Abdel Karim, marroquí, diu a Anatole Jammé, de Lion, que “hay mucha manipulación”·

Rosa P. Masdeu

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*