Inici / L'Àgora / Treva de Nadal [Jocs Florals 2015]
Il·lustració: josenietoserrano.files.wordpress.com
Il·lustració: josenietoserrano.files.wordpress.com

Treva de Nadal [Jocs Florals 2015]

Un text narratiu de David Pla

Europa està en guerra: Alemanya, Austro-Hongria i Itàlia han declarat la guerra a Gran Bretanya, França i l’Imperi rus. Europa es troba en una època de caos on sembla que tots i cadascun dels països han perdut el seny i només lluiten per ells mateixos, per el seu país, la seva terra i la seva parla. Totes les potències Europees es creuen les millors en l’àmbit de guerra.

Les poblacions estaven preparades per triomfar per la seva estimada pàtria, la premsa de l’època era una gran responsable del nacionalisme que es vivia, ja que tractaven amb odi i menyspreu a tots els altres estats i atribuïen al seu país unes característiques bèl·liques inhumanes que farien segons els periodistes que la guerra durés com a molt 3 setmanes o un mes màxim, ja que la seva victòria seria esclafant sobre els altres, inclús es pensaven ja els càstigs que imposarien a les altres nacions un cop vençudes.

Les coses en la població eren així, si viatgessis el passat et dirien…

En cas d’un alemany d’aquells amb el seu característic bigoti prussià, la moda en aquells moments, tal com ara es porta la tofa al cabell, et diria:

-Vostè vol la guerra?

-No, però n’hi haurà.

O en el cas d’un francòfon, tant de ciutat com de camp, la resposta seria la mateixa.

La gent donava per fet la imminència de la guerra, ara la pregunta que es feien era… En quant de temps es proclamaria vencedora la seva nació?

Anècdota: sí que hi havien petits grups socials d’extrema esquerra que refusaven la guerra, però per sorpresa d’ells els obrers i camperols hi estaven a favor, per tant no comptaven amb cap suport (el marxisme encara no estava ben vist).

1914, primer any de la Gran Guerra.

La pugna no té treva; els alemanys, mentre els anglesos i els francesos es defensen, avancen posicions i posen en pràctica el pla Schlieffen, ideat 15 anys abans de la guerra (mira si els alemanys eren previsors), que tractava d’atacar França, una de les potències més potents, i un cop derrotada bloquejarien als anglesos per tal que no els arribessin aliments (com va fer Napoleó, sense èxit, per conquerir així l’infranquejable Gran Bretanya). D’altra banda, esperaven que l’imperi Rus es mantingués al marge i tingués el rol que va tenir en les altres guerres en què havia participat, és a dir. un rol defensiu. Però per fortuna dels demòcrates no va ser així, ja que mentre als alemanys entraven per un país neutral (fet mai vist anteriorment), com era Bèlgica, per tal de superar sense baixes la línia Maginot (una defensa implantada pels francesos on concentraven l’exèrcit i els seus milers de canons que casualment havien fabricat abans de la guerra). Per mala sort pels exèrcits del Kàiser Guillem II, van ser aturats per el poble belga durant una setmana, fet que no estava previst en el pla. Però tot i així França estava perduda, ja que no tenia suficient temps per reaccionar.

Rússia, però, va canviar el seu rol com quan un peó arriba el final del tauler i va contraatacar pel flanc Oest fent així que els exèrcits conqueridors fessin mitja volta i portessin el seu arsenal al flanc rus i abandonessin la seva típica estratègia de la Blitzkrieg (guerra llampec, que consistia en conquerir ràpidament el territori atacat).

Mentrestant, aquí a Espanya es seguia amb gran entusiasme, la gent estava expectant tot el que succeïa, tenia opinions diferents, d’entre les quals trobaríem les dels aliadòfils i dels germanòfils. La guerra es vivia com una cosa llunyana, com si no els es afectés, i per una part era cert, ja que Espanya estava com ara: cap bàndol ens volia el seu costat, però per l’altra aquella guerra era molt important, ja que qui guanyés podria decidir, tant seguir amb la corrupta democràcia per parts dels aliats, com implantar dictadures ignorants de l’opinió i la satisfacció del poble per part de l’altre bàndol.

La gent es reunia als bars, a les barberies, als clubs… I xerrava amistosament sobre tot allò que anava passant, fins i tot es feien apostes i s’entretenien llegint el que passava, com si ara fos un partit de futbol.

Anècdota: el sector dels independentistes recolzava els seus ídols alemanys per la seva excel·lent unificació. Una altra és que els burgesos catalans (majoritàriament) van guanyar molts diners degut a que eren els encarregats

de fabricar la roba militar del exèrcits (per ells no era important el vencedor, l’únic que volien era seguir guanyant calés).

Passem ara a la realitat de patir una guerra:

Les guerres van passar de ser a camp obert a les trinxeres, on eren d’exèrcit contra exèrcit, a ser de país contra país, ja que també les poblacions eren atacades.

La guerra passa a ser una rutina, cada dia el mateix, regiments de soldats que sortien espitats d’un cop de xiulet de la seva trinxera a la de l’enemic, causant així la mort de la majoria dels que hi anaven a combatre i dels atacats.

Un dels soldats escriu:

La guerra no s’atura, cada cop va a pitjor, hem vist caure els nostres companys i amics dins d’aquesta maleïda i alhora protectora trinxera, ja no sento el dolor, ja no sento fam, estic cansat i dubto que torni. Crec que aquest camp belga serà la meva tomba, semblava que això acabaria amb un parell de mesos, però seguim aquí, a pocs dies de l’arribada del Nadal.

Naturalment, aquesta carta no va tenir destinatari, ja que el govern no volia crear por a la població, i per tant la seva família no rebia cap carta notificant que el baró de la família seguia viu.

Els dies següents tot seguia igual, trinxera contra trinxera, escamot contra escamot… Mentre uns combatien i la major part morien, els altres passaven el temps fent objectes amb trossos de metralla o xerrant amb el company amb qui no era aconsellable fer gaire amistat, mentre esperava la següent escaramussa.

Mica en mica s’apropava el Nadal, era el dia 23 de desembre i tot seguia absolutament igual, no hi havia esperances de tornar a casa, els governs apuraven més a les poblacions i tot aquell que podia empunyar un arma era enviat al front.

Després d’un altre dia combatent en aquesta guerra absurda, els soldats es retiren a descansar…Quan de cop i volta, un dels vigilants de la trinxera escolta sorolls provinents de l’altra trinxera, aquest agafa el fusell i es disposa a alertar a la tropa. Però abans de fer-ho decideix assegurar-se per no provocar

una falta alarma, s’apropa i de sobte comença a escoltar una nadala entonada amb alemany. No donava crèdit, veia com els ”bàrbars” decoraven la trinxera amb petits arbres de Nadal. El primer que pensen es:

-Seran cabrons aquests alemanys, fins hi tot tenen arbres de Nadal!

Però mica en mica es va creant un ambient de germanor que acaba amb tota la divisió fent foc, i vora una foguera es comencen a entonar nadales, les quals cada vegada sonen més fort i fan que s’hi respiri un ambient de pau. Els alemanys entonen Stille Natch, heilige Nacht (nit de pau) i Morgen, Kinder, wird´s was geben?; els anglesos i els britànics entonen una nadala galesa, Deck the halls (decorin els salons).

L’endemà, els soldats agafen les armes i altre cop, a la feina! Però aquell dia no era com qualsevol altre, era Nadal!

Primer no hi ha cap reacció, però de sobte d’un cantó comença a sortir un escamot de soldats sense cap arma. Amb precaució tots dos regiments avancen poc a poc, fins que es troben de front, enmig del camí tot ple de cadàvers i trossos de metralla. Quan de cop un soldat alemany de la rica regió de Baviera saluda a un francès de la capital, París, i els altres es comencen a saludar. No hi ha cap rivalitat, els soldats d’un i altre bàndol xerren i intercanvien objectes i aliments que havien estat enviats per les seves famílies, i fins i tot juguen un partidet de futbol.

Després d’aquella reconciliant jornada el soldats no volen seguir lluitant, però des dels alts càrrecs són obligats a reprendre els combats. Semblava que la lògica i el sentit comú acabarien amb aquella estúpida guerra, però no va ser així.

Anècdota: la guerra va durar 4 anys més, on la rivalitat va augmentar significativament. La treva no tornarà a succeir a causa de les mortals granades de gas, que van incrementar l´odi entre les nacions.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*