Inici / Política / Món / La treva ucraïnesa, una quimera
BTR ucraïnès emboscat per milicians novorussos a Lugansk. Font: guerraenucrania
BTR ucraïnès emboscat per milicians novorussos a Lugansk. Font: guerraenucrania

La treva ucraïnesa, una quimera

Un article de Jordi Peralta

Tot i que el focus d’atenció mediàtica està centrat –i fins a cert punt resulta lògic– a l’Orient Mitjà, a Ucraïna el conflicte iniciat arran de l’esclat del cop d’Estat nacionalista d’EuroMaidan prossegueix sense un horitzó de resolució a curt termini. L’estabilitat que havia de portar la cimera de Minsk del passat mes de febrer ha esdevingut un conte de fades: mentre el so de les nombroses armes de foc emprades al front segueix formant part del paisatge del Donbass, la situació política avança envers una congelació que no afavoreix cap de les parts implicades. Ens trobem davant d’una nova Transnístria, l’autoproclamada república independent segregada de Moldàvia que compta amb el suport de Rússia però que no ha estat internacionalment reconeguda? Abans de poder respondre una pregunta de resposta tan complexa, potser hauríem de tenir en compte les diverses dimensions en què actualment s’està manifestant la crisi ucraïnesa.

Combats sense aturador

Els mitjans de comunicació amb prou feines n’informen, però els enfrontaments armats no han finalitzat. L’exèrcit ucraïnès segueix bombardejant Gorlovka i concentrant tropes, artilleria i blindats al front, mentre els novorussos es mostren alerta davant la possibilitat d’atemptats i sabotatges diversos perpetrats per forces especials de Kíev al seu territori. Les forces que defensen el manteniment de les repúbliques populars del Donbass han causat baixes importants entre el cos armat de la Junta, mantenen la moral alta i gaudeixen d’un nivell d’instrucció militar millor que el dels seus adversaris; ara bé, la gran escassetat d’efectius que pateixen els novorussos en comparació amb els ucraïnesos, sumada a la fatiga arrossegada i al desgast que pateixen, impedeix que puguin passar a una ofensiva total i això afavoreix els moviments de Kíev. A tot això, Aleksandr Zakhartxenko, Primer Ministre de la República Popular de Donetsk, mira de consolidar un Estat socialment just i sobirà davant del pes que té Moscou, una tasca complicada atès que ara per ara el suport de Rússia és irrebutjable: bona part dels assessors militars amb què compten els seus efectius són, de fet, russos. Igor Plotnitsky, el seu homòleg de Lugansk, gaudeix d’un altre tipus de fama: ja ha hagut d’enfrontar-se a diverses acusacions per corrupció.

Kíev: dissensions internes i persecució del comunisme

 Mentre el front militar es manté, a la capital ucraïnesa les batalles polítiques entre els diversos sectors polítics que van prendre el poder arran dels fets de Maidan es troben a l’ordre del dia. La prova la tenim al Parlament ucraïnès, on fa una setmana el Primer Ministre Arseni Iatseniuk –tristament cèlebre per haver-se referit als independentistes russòfons amb el terme “subhumans” – va intentar ser desallotjat del seu faristol per un diputat del partit del President, Petró Poroixenko, que en reclama la dimissió. Tot plegat va derivar en una baralla multitudinària dins la Rada, una metàfora del clima que es viu als carrers: les manifestacions organitzades per partits desacomplexadament ultradretans com Svoboda, que es mostren molt crítiques amb l’executiu i que reclamen més mà dura amb els anomenats rebels, han esdevingut freqüents i sovint han derivat amb violentes batalles campals contra la policia. La situació econòmica i financera no hi ajuda: el Govern ha decidit no pagar el deute de més de 3.000 milions de dòlars que té amb Rússia.

Hi ha un fenomen, però, que cohesiona tots els actors polítics nacionalistes ucraïnesos i que s’ha materialitzat recentment: l’anticomunisme. D’ençà que l’extrema dreta va començar a afermar la seva presència als carrers i a hegemonitzar les institucions del país, els militants comunistes i, en general, els simpatitzants de l’esquerra han patit tot tipus d’atacs i agressions, havent tingut lloc també desaparicions i assassinats. Ara la seva expulsió de la vida política i social s’ha oficialitzat a través de la il·legalització definitiva dels partits comunistes ucraïnesos, dictada per un Tribunal de Kíev. La demanda, realitzada pel Ministeri de Justícia d’Ucraïna, denunciava entre moltes altres coses que “el Partit Comunista Ucraïnès realitza accions encaminades a alterar l’ordre constitucional per la força i a fer propaganda de la guerra i de la incitació a l’odi ètnic”. No era difícil predir que això acabaria succeint: Serhii Pohoreltsev, ambaixador ucraïnès a l’Estat espanyol ja va afirmar fa uns dies, en una entrevista al diari El Mundo, que “s’hauria d’haver prohibit el Partit Comunista abans”.

Un altre dels punts calents en aquesta crisi és la península de Crimea, que el març del 2014 va declarar la seva independència i posteriorment va decidir, per mitjà d’un referèndum, separar-se de l’Estat ucraïnès i adherir-se a la Federació Russa. Si bé una part important de la comunitat internacional, encapçalada pels EUA, han condemnat i rebutjat el referèndum tot donant suport a la integritat territorial ucraïnesa, el cert és que de facto el poble crimeà està governat per Moscou. Quelcom que esdevé un insult per a Kíev i per als tàtars de Crimea, una minoria túrquica que recela de la majoritària població russòfona i de l’administració russa. Membres d’aquest grup ètnic musulmà han promogut accions de protesta amb prou efectivitat, com ara deixar sense electricitat la península tot sabotejant els pilons de subministrament presents en territori d’Ucraïna, el principal proveïdor de Crimea malgrat haver-se’n separat. Rússia amenaça amb talls en el subministrament de gas i de carbó cap a Kíev si aquest tipus d’accions segueixen tenint lloc. Si bé l’històric líder tàtar Mustafa Qirimoglu havia donat ordres de no impedir la reparació dels pilons afectats, tal i com informava Nationalia.cat, és previsible que la tensió en aquest punt geoestratègic que ofereix el control de bona part de la Mar Negra no disminueixi i doni lloc a nous episodis de bloquejos, boicots i fins i tot conats de violència armada.

La influència de la guerra a Síria

Tampoc no es pot perdre de vista, en cap cas, les conseqüències geopolítiques del conflicte bèl·lic entre Al-Assad, els diversos grups rebels, les forces kurdes i DAESH. L’auge d’aquests darrers i les seves darreres accions de gran abast a Europa, entre les quals els atemptats de París, han ofert als països occidentals i a Rússia una oportunitat d’or per cooperar en matèria de lluita antiterrorista, com s’ha demostrat en els bombardejos aeris; una col·laboració que podria també facilitar un apropament diplomàtic pel que fa a  la resolució de la qüestió ucraïnesa i l’establiment de ponts entre Moscou, Brussel·les i Washington. No serà, però, tan fàcil: hi ha esculls notables, com ara les lectures antagòniques sobre el paper del l’oposició islamista siriana o sobre el fet que d’altres països de l’Orient Mitjà s’involucrin en el conflicte. En aquest sentit, que el secretari del Consell de Seguretat i Defensa Nacional ucraïnès, Aleksandr Turtxínov, hagi donat obertament suport a l’atac de la força aèria turca contra l’avió rus que suposadament havia entrat en espai aeri d’Ankara no promet un escenari satisfactori. S’equivoca, doncs, qui pensi que la fi de les hostilitats serà cosa d’uns quants mesos.

Entre el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Interessat en història contemporània, moviments socials i geopolítica de l'antiga Unió Soviètica i de l'Orient Mitjà.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*