Inici / Cultura / Un cafè ple de vida
12345412_930401270341611_2298089775446469789_n

Un cafè ple de vida

Un relat de Laura Serrat 

Rondant en la claror de la nit pels carrers de Barcelona, em moc enmig d’un embolic de cossos rendits a l’engany que s’arrosseguen per les placetes vestides de bonic. L’ànsia de la multitud m’empeny fins a un indret amagat recobert de rams de llum i decideixo reposar el fred amb un cafè flamant. Observo l’escena, les nadales aviven l’ambient però no aconsegueixen suavitzar el desassossec dels rostres; l’espectacle evoca un quadre de Dalí, desconcertant, insòlit. Percebo un xiuxiueig al meu darrere, no goso girar-me i em mantinc quieta, intueixo la veu dolça d’una dona que conversa amb un home que mostra intervencions escasses i es limita a preguntar. El foc blanc del cafè difumina el paisatge fins que els meus ulls tan sols dibuixen les paraules ara més amargues de la dona.

Els seus mots perfilen la fatiga que es respira en l’ambient, la ridícula imatge d’unes persones que encarnen el paper de ninots dels personatges de Pere Calders, enmig de vies encisadores. M’adono de la precisió de la dona, absorbint cada percepció i detall, començo a projectar l’home amb un vel als ulls. La seva ceguesa m’incita a endinsar-me més en les imatges que exhala la dona, que despullen poc a poc la realitat.

  • Les flors de Mercè Rodoreda semblen eclipsades per un jardí recobert de cartells publicitaris, ningú s’atura a la paret ferida a la plaça de St. Felip Neri, la historia i l’art semblen desfer-se, la immediatesa i el materialisme envaeixen el paisatge. Nietzsche no s’equivocava, hem matat a Déu i milers d’artistes s’han fet amos de les seves obres però la creativitat viatja a la deriva.

El crit d’un cambrer em desperta de la conversa, el pobre acaba de trencar un got. La finestra d’enfront s’ha tintat de blanc sense que me’n adoni, les paraules m’han absorbit fins a tornar invisible el meu voltant. Escalfo els llavis amb el foc del cafè i la meva mirada perduda s’atura en un quadre. La foscor del local cobreix els seus colors, tot i així, el traç espontani i inacabat em recorda a una pintura impressionista. Els meus ulls es lliguen al quadre i de sobte apareix la imatge d’un sol decadent i un barquer ombrejat, la imatge del “Sol ixent” de Claude Monet.  Em retorna a la ment la reflexió de la dona, la començo a entendre. L’essència del present s’apaga com el quadre impressionista a la fosca que pretén captar un instant de llum irrepetible. Déu ha mort però aquesta mort no ha provocat més espiritualitat, més ànsia per crear bellesa, més valoració de la vida humana. Una veu insegura agafa protagonisme, aquest cop és l’home cec, encara no els hi poso cara.

  • És sorprenent el que em dius, noia. Nietzsche defensà la mort de Déu i conseqüentment la llibertat dels homes i la creativitat. Miro Occident i veig un desert amb múltiples horitzons possibles però tots semblen seguir el mateix. Erich Fromm tenia raó, sembla ser que existeix la por a la llibertat, a la realització personal, a la creació d’un jo diferent als altres. Els humans van matar al Déu idíl·lic que imposava la seva voluntat però no continuen seguint a un únic patró? Però no ens precipitem. El consumisme i l’avarícia no ho han vençut tot. Passejant pels vostres carrers veig art per totes bandes, parets tenyides de colors amb línies creuant-se en l’harmonia del caos, música que escolta un esverament constant, estàtues immòbils observant la pressa dels vianants. Alguns privilegiats encara són capaços de trobar l’espiritualitat en ells mateixos, creient en el que fan.

Quanta vida en un cafè! Sense adonar-me’n el temps s’ha convertit en una il·lusió, el fred ha congelat la inquietud i he viscut el present en la seva plenitud. L’última intervenció de l’home cec ha sigut estranya, es mostrava aliè a la nostra cultura, a la nostra forma de ser. Potser la ceguesa el fa sentir fora de la realitat comuna, com si visqués una vida paral·lela, on en el quadre de Monet sempre és de nit. Miro el rellotge, són les vuit. M’aixeco de la cadira, per fi posaré cara a les veus que s’endinsaven a la meva ment. Em giro i veig una dona rossa un pèl esquifida, de fet, me la imaginava més gran. Clavo la mirada a l’home. Ell, un home gros de pell fosca, em mira i em somriu. Me’n vaig del local un xic desconcertada.

L’endemà torno al mateix lloc, però els carrerons han perdut la llum tènue i el caliu, dotze hores després, tot resulta més frívol. El cambrer em serveix un te calent mentre li pregunto si té alguna informació sobre la parella d’ahir. Em respon amb to aspre i em diu que no té temps per observar amb atenció els seus clients. Me’n torno a casa ensopida.

Passen els dies i el cafè, la llum dèbil, el quadre de Monet i les dues veus semblen no haver existit mai, el moment s’ha dissolt i sols em resta un record difuminat amb el fum del cafè. L’home no és cec. Però aleshores, perquè es va excloure alhora de parlar d’Occident? Segurament deu provenir d’un altre país. La meva ment va actuar de forma inconscient identificant a un home diferent a la nostra cultura com una persona incapaç de veure. Semblava que fos ell el que era incapaç de veure el sol del quadre “Sol ixent” i en el fons era jo.

La humanitat necessita d’una forma o una altra l’espiritualitat, ja que sinó el món esdevindria fred i insòlit. Després de la mort de Déu, l’únic que ens queda, enmig d’una corrent de cobdícia, és creure en la bellesa que som capaços de crear nosaltres mateixos.

 

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*