Inici / Política / Món / Un fantasma recorre Alemanya
Manifestació PEGIDA "aturar el multiculturalisme. La meva pàtria roman". Font: Deutsche Welle (http://bit.ly/1UaScd4)
Manifestació PEGIDA "aturar el multiculturalisme. La meva pàtria roman". Font: Deutsche Welle (http://bit.ly/1UaScd4)

Un fantasma recorre Alemanya

Un anàlisi de Marc Geli

Fa temps que un fantasma recorre Alemanya: el fantasma del populisme i de l’extrema dreta. Per a aquells qui coneguin la realitat teutona, saben que això no és recent, sinó que s’ha anat formant des de fa un parell d’anys i que per a copsar tota la seva complexitat, caldria remuntar-nos a la Reunificació alemanya i observar les repercussions que han tingut les diferents polítiques neoliberals dels diferents governs alemanys al Bundestag, independentment del seu color polític, i de les quals la Marktkonforme Demokratie (“democràcia conforme al mercat”) merkeliana és només l’últim episodi.

El cas, però, és que per a molta gent ha sigut una sorpresa que l’Alemanya que “ha fet els deures”, treballadora, protestant, que es permetia el luxe de donar lliçons als PIGS (acrònim burleta de Portugal, Ireland, Greece i Spain) i que és alabada constantment pels nostres tertulians… Aquesta mateixa Alemanya que va prometre aquell “Nie wieder” (“mai més”) a la barbàrie del feixisme i de l’extrema dreta en 1945 està revivint aquests mals com un sinistre Frankenstein.

13 de març de 2016. Els Länder de Baden-Württemberg, Rheinland-Pfalz i Saxònia-Anhalt voten per a configurar els nous parlaments que aquí anomenaríem “regionals”, però que en un país federal com alemanya, ostenten molt poder (de fet, “Land” -el plural del qual és Länder- significa primigèniament -i encara- “terra” o “país”).

La participació en els tres Länder ha pujat significativament (d’un 66’3% a un 70’5% a Baden-Württemberg; d’un 61’8% a un 69’7% a Rheinland-Pfalz; i una espectacular pujada a Saxònia-Anhalt, on la particiàció ha passat del 51’2% al 64%). Alternative für Deutschland (AfD) (“Alternativa per a Alemanya”), inexistent a les anteriors eleccions, ha quedat en tercera posició a BW i a RP… i atenció, en segona posició a Saxònia.

Qui o què és AfD? Aquesta força d’extrema dreta encoberta (a la manière d’un Front National francès) i populista s’ha fet forta aquests últims anys a Alemanya en base a dos fets que, en lloc de despertar la solidaritat i empatia del poble germànic (amb honroses excepcions), han despertat la seva hostilitat i han enfortit el discurs xenòfob i simplista d’AfD. Aquests moments han sigut el mal nomenat “rescat” de Grècia i la crisi dels refugiats de la guerra de Síria amb l’empobriment progressiu d’àmplies capes socials com a tètric fons de pantalla.

Sobre Grècia, ja ningú deu recordar-ho, però fa un any, la premsa alemanya (aquesta que ara clama contra el monstre que han contribuït a crear) carregava pólvora i bombes atòmiques contra el nou ministre grec Alexis Tsipras. Un setmanari de tant prestigi com Der Spiegel anunciava a la seva portada, només una setmana després de les eleccions gregues “El malson d’Europa”, acompanyat d’una única fotografia de Tsipras. Les pàgines que l’acompanyaven eren una diatriba constant de tota la redacció sobre la irrealitat del mandatari grec sobre la possibilitat de renegociar el deute grec i dels perills del comunisme reciclat i del populisme d’esquerres.

No cal dir, que a “Der Spiegel”, altres diaris i publicacions alemanyes prengueren el seu relleu. “Das Bild” ja havia anat carregant els neulers contra Grècia quan durant la visita a Alemanya de l’antic primer minsitre grec Papandreu li dedicà una editorial oberta on li recordava que estava visitant un país on les coses “es fan bé” i que no es trobava en aquell sud europeu ple de ‘vagos y maleantes’.

AfD, simultàniament, també carregava els neulers contra una UE que robava els diners dels alemanys, malgastava els seus recursos i abusava dels contribuents i de la nació alemanys rescatant uns països que no s’ho mereixien (mentre s’ignorava que honorables institucions com el Deutsche Bank havien estat finançant l’orgia especulativa sudeuropea). La solució? Fàcil: recuperar el control de les fronteres, tornar al marc alemany i recuperar la sobirania econòmica.

Segon punt d’inflexió: la crisi dels refugiats

El següent punt que ha catapultat AfD és la crisi dels refugiats. En pocs mesos, Angela Merkel va passar de ser lloada per la premsa alemanya com a “Mutti Merkel” (“mama Merkel”) a ser criticada per la seva suposada màniga àmplia. AfD estava allà per a recollir tot el malestar que generava entre la gent (especialment en l’antiga Alemanya de l’Est, on la població porta empobrint-se més agudament que a la resta del país) la política de benvinguda a refugiats. Els atacs contra centres d’asil, instal·lacions per a refugiats, centres per a immigrants, etc han pujat com l’escuma en aquests últims dos anys; altra volta, sobretot a Alemanya oriental. Les contramanifestacions organitzades des de l’esquerra alemanya han sigut sovint reprimides per la policia, mentre es deixava major permissivitat a les manifestacions d’extrema dreta…Un conte familiar?

En qualsevol cas, Frauke Petry (líder del partit populista) i els seus ja estaven allà per a recollir aquest malestar social que beu de l’empobriment general de la societat alemanya i que ha dividit el país entre un sud ric i un nord empobrit, i d’un racisme mal curat contra la immigració que es remunta ja als setanta. Combinat, ha donat lloc a fenòmens explosius i desconeguts en la societat alemanya, els precedents dels quals ens fan girar angustiosament la vista a pàgines molt negres del Continent.

PEGIDA (acrònim en alemany per a “Patriotes europeus contra la islamització d’Occident” -Patriotische Europäer gegen die Islamisierung des Abendlandes-) va canalitzar des de la base popular inquietuds socials, polítiques, econòmiques i mediàtiques que van dirigir-se contra la població nouvinguda.

En la majoria de llocs, les contramanifestacions contra PEGIDA eren molt més nombroses que les manifestacions convocades per l’organització d’aquests suposats patriotes, i això calmava la societat alemanya reconfortant-se en la idea que PEGIDA no era representativa. La veritat és que PEGIDA va captar molta atenció mediàtica i arreu dels mitjans, de les universitats, dels casals, pel carrer, la gent discutia sobre PEGIDA i d’on sortia…

Però en un racó de l’antiga RDA, Saxònia, i especialment la seva capital, Dresden, acollia milers de manifestants, on ensenyaven múscul contínuament. Tot i que avui no ha votat aquest Land alemany, la dinàmica que s’ha seguit a Saxònia-Anhalt és més o menys el mateix.

No cal ni dir que aquestes manifestacions contra els refugiats per part de persones que es consideren ‘demòcrates’ i de professions ‘respectables’ acollien també a membres de l’extrema dreta, la qual s’ha envalantonat de manera més que considerable durant aquest últim any i mig; el 12 de març va tenir lloc a Berlin la manifestació neonazi més gran dels últims 70 anys, amb el lema “Merkel muss weg” -Merkel ha de marxar-. 3000 manifestants de l’extrema dreta van passejar-se pels carrers de Berlin per protestar contra la política migratòria de la cancellera alemanya.

No és d’estranyar, llavors, que per molt que ho neguessin, molts dels líders de PEGIDA tinguessin vincles amb l’extrema dreta. Només cal recordar que Lutz Bachman, cabdill del moviment, va haver de dimitir després que sortissin unes fotos d’ell disfressat com a Adolf Hitler.

Ara mateix, en un procés judicial que podria acabar amb la il·legalització del partit obertament neonazi més important de la República alemanya, el Nationaldemokratische Partei Deutschlands (NPD), molts dels seus prohoms ja han enunciat obertament o encoberta que votarien AfD en cas que el seu partit quedi il·legalitzat. La seva aportació no cal menystenir-se. Recordem que en les últimes eleccions europees, Alemanya va enviar per primera vegada en la seva història un diputat del NPD, amb 300.000 vots, el seu líder Udo Voigt (condemant per incitació a l’odi racial i per glorificar el nazisme) al Parlament europeu.

I així és com AfD ha aconseguit uns resultats que no poden qualificar-se d’altra manera que com un terratrèmol, un malson i un pas més cap a l’abisme cap al qual s’està dirigint una Europa-fortalesa que reviu la seva pitjor història.

La pregunta absolutament immediata que ens hem de fer en clau alemanya és si Sigmar Gabriel (líder del Partit Socialdemòcrata Alemany -SPD-), entomarà els mals resultats del seu partit i s’atrevirà a virar cap a l’esquerra per a recuperar un discurs propi (recordem que el SPD és soci de govern amb Frau Merkel) que recuperi els problemes centrals i veritables per a posar-los al centre del debat públic. L’altra gran pregunta: Frau Merkel llegirà correctament les eleccions o cedirà a les pressions i continuarà fent allò que porta fent la dreta europea des dels setanta-vuitanta? És a dir, comprar i aplicar parts del discurs xenòfob i ultradretà i incorporar-los a la seva acció de govern?

En tot això, recordem que Alemanya és el motor econòmic europeu i la ‘dominatrix’ europea. Les seves decisions i necessitats interiors, com demostra tota potència (o superpotència) regional són “Diktats” per als seus veïns. Achtung. Atenció.

*Marc Geli és historiador i editor d’Ab Origine

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*