Inici / Actualitat / Uns dies pel nord de la Costa Blanca
cala_la_granadella

Uns dies pel nord de la Costa Blanca

Després de l’estada al Pallars Sobirà, s’esqueia compensar la setmana de muntanya amb una bona dosi de sol i platja. Així que quan la meva família em va oferir la possibilitat de romandre unes quantes jornades a Dénia i fer sortides per la rodalia, no vaig dubtar-ho ni un segon i vaig comprar-me el bitllet de tren cap a València. El meu objectiu, però, no era només esbargir-me en meravelloses cales i atipar-me d’orxata i fartons. Volia també conèixer una mica més el País Valencià en els seus vessants sociolingüístic i geogràfic. Al cap i a la fi, allà tinc una part de les meves arrels i redescobrir els orígens és gairebé sempre un exercici saludable.

De València a Xeraco

Provinent de l’Estació de Sants de Barcelona, arribo en Euromed a l’Estació Joaquín Sorolla de València. És la una de la tarda i l’odissea ferroviària encara no ha finalitzat: he de dirigir-me a l’Estació del Nord, on agafaré un Rodalies que em menarà a la comarca de la Safor. La primera conversa en català (o en valencià, si ho preferiu) del PV l’escolto als seients del costat, mentre m’instal·lo al tren amb la meva monstruosa motxilla d’interrailer. Es tracta de dues senyores grans que xerren en apitxat, un dels subdialectes de la nostra llengua que més em fan el pes.

El trajecte no és pas curt i jo aprofito per acabar de llegir-me els textos periodístics d’Andreu Nin, una lectura que feia temps que tenia pendent. De tant en tant vaig fixant-me en les localitats que anem travessant: Silla (on els xenòfobs d’España 2000 tenen representació al consistori), Sueca (un nom que sempre anirà lligat al de Joan Fuster), Cullera… Baixo a Xeraco, el municipi saforenc on em vénen a buscar en cotxe per portar-me a Dénia.

Dénia

Sempre m’havien venut aquest poble de la costa de la Marina Alta, comarca situada ja a la província d’Alacant, com una zona turística plenament castellanitzada. Si bé l’impacte del turisme no es pot negar —platges plenes a vessar, rètols en anglès i en alemany, restaurants i botigues oferint productes typical Spanish—, el cert és que no és del tot així. Si un para l’orella, pot sentir-hi converses en valencià cada dos per tres. A la terrassa d’un bar situat al bell mig de l’àrea sovintejada pels anomenats guiris i pels castellans que estiuegen allí, tres persones grans comenten en la nostra llengua com la grua municipal s’endú un cotxe mal aparcat. El cambrer s’afegeix a l’interessant col·loqui i hi intervé, també, en valencià. El conductor del trenet que mena al castell també s’adreça en aquest idioma als guies turístics.

Vista de Dénia amb el seu castell al fons

Vista de Dénia amb el seu castell al fons – Jordi Peralta. LaColumna.cat

Però bé, deixem el tema de la llengua (ja hi tornarem), perquè si Dénia té dues coses que per a mi resulten dignes de menció, són les platges i el castell. La de les Marines, molt llarga i coneguda per les seves dunes, és ideal per gaudir del vent i d’unes aigües càlides i poc profundes. Allà, tombat feliçment a la sorra, és on inicio la (re)lectura de Nosaltres, els valencians.

repor_denia_1

Jordi Peralta. LaColumna.cat

repor_denia_2

Obra de Joan Fuster – Jordi Peralta. LaColumna.cat

Respecte al castell, a banda de les espectaculars vistes que es poden obtenir de Dénia i el seu entorn —amb el Montgó com a element més destacable— des del turó sobre el qual s’alça, la seva existència és una prova del passat islàmic del País Valencià, al qual Joan Fuster es refereix en nombroses ocasions en el brillant assaig que tinc entre mans:

La població vençuda era unànimement musulmana. De raça dubtosa, compartia la fe, la parla i els hàbits generals d’al-Àndalus. I enfront de l’atracció assimilista de la nova casta dominadora —els cristians—, els nostres «moros» van oposar una repugnància i una fortalesa recalcitrants. L’arabització, insisteixo, havia estat irreversible. Les conversions dels moros, després de la Conquista, foren escasses o precàries.

I és que el disseny d’aquesta construcció es remunta al segle XI. Aleshores Dénia (Dàniyya en àrab) era la capital d’una taifa o emirat que comprenia també les Illes Balears:

taifa-dc3a9nia

La taifa – lamarinaplaza.com

Altea

De la Marina Alta a la Marina Baixa, ja que la meva intenció és descobrir més pobles. Em decanto per Altea, una altra localitat eminentment turística, però en aquest cas el contrast entre la zona sovintejada pels visitants àvids de platja i el nucli primigeni de la vila és molt major que a Dénia. Els carrerons empinats del centre, conformats per formoses cases d’un blanc immaculat i amb elements arquitectònics que ens transporten a l’època morisca, conviden a passejar-s’hi hores i hores. A la part més elevada del casc antic hi ha una vista formidable de la Mar Mediterrània i del Penyal d’Ifac, que presideix amb majestuositat la Costa Blanca.

repor_denia_4

Carrers d’Altea – Jordi Peralta. LaColumna.cat

repor_denia_5

Vista del Penyal d’Ifac – Jordi Peralta. LaColumna.cat

Pels cèntrics carrers de la vila l’ús del valencià domina de manera aclaparadora, essent la gent de la tercera edat qui l’abandera. A mesura que inicio el descens cap a la platja, però, aquest va baixant i es van sentit més llengües: a banda del castellà, l’alemany, el francès, el noruec i uns quants idiomes de matriu eslava es fan presents en l’espai públic. A l’Alfàs del Pi, localitat on finalment m’acabo banyant (en una platja de pedres molt ben parida, sense l’inconvenient de la sorra que es fica per tot arreu), el predomini del castellà ja és majoritari.

Xàbia

Des d’Altea torno a la Marina Alta, aquest cop a Xàbia (o “Jávea”, com diuen els pijos madrilenys que cada estiu s’hi deixen caure). Si sóc sincer no m’agrada tant com Altea, però s’hi sent més el valencià i hi ha força rètols en aquesta llengua (cosa que fins ara no he vist gaire).

repor_denia_6

Jordi Peralta. LaColumna.cat

No tinc cap mena de problema per ésser atès en la nostra llengua a la botiga de records i a l’estanc. Quelcom que hauria de ser normal arreu del domini lingüístic català, tot sigui dit. També vull esmentar la conscienciació que sembla existir al poble amb l’afer de les prospeccions petrolíferes, una greu amenaça per als ecosistemes.

repor_denia_7

Jordi peralta. LaColumna.cat

Un cop visitat el poble, em dirigeixo a la Cala Granadella, situada al mateix municipi i una de les millors platges de l’Estat espanyol. Malgrat el fort vent que hi fa i el sòl marí rocós, és un plaer anar nedant per les seves aigües cristal·lines mentre es frueix del paisatge. A més, sembla ser que el turisme massiu encara no ha descobert del tot aquest indret gairebé paradisíac, així que s’hi pot fruir, relativament, d’una certa serenor.

Conclusió: trepitjar el terreny per combatre prejudicis

Mentre sóc al Rodalies, dirigint-me a València per agafar l’Euromed que m’ha de portar de tornada a Barcelona, dono voltes a tot el viscut durant aquests dies tan ben aprofitats i en trec l’aigua clara: a molts principatins els convindria passar una bona temporada al País Valencià per llevar-se del cap la imatge que tanta gent té interioritzada sobre aquest territori. I és que, malauradament, hom acostuma a associar el terme “País Valencià” a conceptes com ara “anticatalanisme”, “blaverisme”, “provincianisme”, “deserció lingüística” i “PP”. Si bé és cert que la derrota en l’anomenada “Batalla de València” (aquí convé fer esment de l’encertat matís que fa Josep Guia a L’independentisme complet: “Quan uns peguen i els altres ens defensem, no és batalla sinó persecució”) ha facilitat l’existència d’aquests tòpics i que els mitjans de comunicació, tant els d’aquí com els d’allà, han reforçat aquesta visió de la realitat valenciana, ni de bon tros el dibuix que sovint fem del País Valencià es correspon amb les seves dinàmiques lingüístiques, socials i ideològiques. No negaré que l’autoodi lingüístic es manté en certes capes de la seva societat i que encara resta molta feina per fer en aquest camp, però trepitjant el terreny un s’adona que el panorama no és tan negre com li havien pintat.

Existeix el País Valencià gris i derrotat que ens han venut i que ens venen constantment, i existeix el País Valencià colorit i viu que alguns ens descriuen com una quimera. Per conèixer el segon, és tan senzill com viatjar-hi, passar-hi uns dies, recollir impressions a peu de carrer i, tot seguit, treure’n les conclusions escaients. I tot això és el que penso mentre el tren s’atura a l’Estació del Nord i al meu reproductor de música va arribant a la seva fi una de les meves cançons preferides dels Obrint Pas. M’acomiado del país de l’olivera amb la intenció de tornar-hi l’estiu vinent i recórrer, en aquesta ocasió, d’altres comarques.

Redacció

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*