Inici / Les Columnes / Viure de contes a un euro

Viure de contes a un euro

Una columna de Raquel M. Martínez

El mundo habrá terminado de joderse el día que el hombre viaje en primera y la literatura en el vagón de carga.” (Gabriel García Márquez)

Sóc al ferrocarril. Vaig mirant per la finestra, m’estic adormint. De sobte sento un “Hola” des de l’esquerra, i en girar-me una noia em dóna un conte, petit, imprès amb senzillesa i grapat, amb una rodoneta on diu: 1€. Com quan ve gent tractant de vendre kleenex o flamisells, i els deixa al teu costat amb un paper. Però en aquest cas no hi ha paper, i es tracta d’un conte. La noia fa el viatge a la inversa, caminant pel vagó, i va recollint els contes que no li compren, així, fins arribar a la meva alçada.

“Me’l quedo. Tens canvi? Només tinc un bitllet de cinc.” “Sí, cap problema, ja em va bé” – respon en català, amb un accent que sembla argentí. “Què vens molts contes? Sembla un negoci difícil.” “La veritat és que sí. Tinc tots aquests diferents” – després d’ensenyar-me la pila de contes que du, somriu d’orella a orella, fica la mà a la butxaca i treu uns quants bitllets, uns trenta o quaranta euros- “mira, això ho he fet en un sol tren!”.

Ens acomiadem i la noia marxa amb els contes. Baixarà d’aquest vagó i pujarà al següent. Em fa molt feliç la trobada, perquè em demostra algunes coses i em dóna certa esperança. Em demostra que no tenen raó els que ens volen fer creure que de l’art no es pot viure, i menys en un país on pocs escriptors es guanyen la vida només amb la literatura. Que hi ha un únic camí per la felicitat de fer el que t’agrada (o el més semblant) i guanyar diners (viure d’allò), i que és un camí establert pel sistema educatiu.

Segurament, a aquesta noia també li han volgut fer creure que per viure no tenim cap altre recurs que no sigui convertir-nos en productes que encaixin al sistema, dins les empreses capitalistes, on un producte com els contes a un euro no té gaire sentit. I que per viure i a més ser feliços – no és el mateix- tenim dues opcions: conformar-nos amb una feina (de les que ningú dubta en anomenar així) i dedicar el nostre temps d’oci a fer allò que vulguem; o tenir la sort de sentir-nos atrets per oficis que donin prous diners per acontentar hisenda. A poder ser, res cultural, que amb l’IVA al 21%, si no és un producte d’elit, el guany serà reduït. Però aquesta noia no ha escoltat el sistema, i ha obert una finestra a l’esperança per a la cultura.

Raquel M. Martinez
Estudiant de periodisme a la UAB, redactora a La Columna. Amb interferències entre la faceta de poeta i la de periodista. Entenc aquesta professió com un compromís amb la societat.

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

*